Joca de corbs marins al Besòs

No és rar veure corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) al riu Besòs entre Montcada i Reixac i la desembocadura. Tampoc és rar trobar-los riu amunt. De fet és una espècie que en els darrers anys ha incrementat els seus contingents hivernants a tota la conca del Besòs, des de la seva desembocadura fins la plana del Vallès. La millora de la qualitat de les aigües i el consegüent creixement de les poblacions de peixos, derivades de les actuacions de recuperació ambiental del Besòs, han estat clau en l’assentament d’aquesta espècie a gran part de la conca fluvial. Fins ara el tram final del riu Besòs representava només un àrea d’alimentació pels corbs marins grossos, que cada matí arribaven de les diferents joques que hi ha al litoral barcelonès. Ho feien en solitari o petits grups.

Amb els seus 130 cm d’envergadura i gairebé 2 kg. de pes, aquest ocell no passa fàcilment desapercebut. Quan no està pescant a l’aigua, està descansant sobre les roques emergents, illes de còdols o rescloses del riu. Moltes vegades ho fa amb les ales esteses, per tal que el seu plomatge s’assequi al sol i al vent després de les sessions d’immersió. Aquesta és una característica pròpia de tots els corbs marins: el seu plomatge no és completament impermeable; això els facilita la immersió, però té el seu inconvenient, al cap d’un temps han de sortir de l’aigua per assecar-se les plomes i restaurar-les per a un vol plenament efectiu.

La vesprada del passat 3 de desembre, en Javier Valladares, tornava d‘una de les seves passejades habituals pel riu. Havia pujat fins a Montcada. En arribar a l’alçada de Ferrolan, va veure un grup de set corbs marins grossos ajocats a les branques d’un arbre a la vora del riu. Li va semblar estrany, i amb raó: és una hora en la que els corbs marins acostumen a ser als seus dormidors. Va marxar i allí els va deixar. Via Whatsapp ens ho va comunicar. Ens van quedar amb la mosca darrera l’orella. Uns dies després van confirmar la nostra sospita: un grup de corbs marins grossos passava la nit al riu. Si el dia 3 de desembre eren 7 exemplars, els dia 13 hi havia 15 ex. Però atenció, que una mica més avall del pont de Guipúscoa es va trobar un altre dormidor amb 4 ex. I la cosa no termina aquí. El gener es van detectar 10 ex. Dormint a Montcada i Reixac. D’ençà que es va descobrir, al tram baix del riu Besòs han estan dormint entre 15 i 4 corbs marins grossos.

Aquest és un fet absolutament inèdit al riu. Però per què els corbs marins grossos es van instal·lar al tram final del riu Besòs? Durant molt de temps, els corbs marins grossos es concentraven cada vespre a uns eucaliptus de la riba del riu Llobregat al seu pas pel delta que forma el riu abans d’abocar-se al mar. L’any passat, alguna autoritat molt competent va decidir que aquells arbrers s’havien de tallar... I els van tallar. Com que els corbs marins van haver de buscar-se la vida, i davant la mancança d’una arbrada prou important, es van dispersar per zones pròximes. Una d’elles ha estat el riu Besòs. Nosaltres, veïns d’aquest riu, i que ens ho estimem, estem més que contents de tenir aquests nous veïns, que si ja enriquien el riu durant el dia, ara ho fan també a la nit. Però millor hauria estat que haguessin respectat el seu dormidor del Llobregat. Que els corbs marins grossos estiguin dormint al Besòs, és suposadament una conseqüència d’una mala decisió. 

Bon hivern per al becadell sord al Besòs

Recordo que vaig llegir fa un temps que el marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).

Sempre lligat a zones humides, aquest petit limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant, ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.

Com la gran majoria de les aus, no tan sols té una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant, simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.                                                                                             

                                                          

La dificultat de detecció de l’espècia és tan gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins que desaparegui fins la propera tardor.

Crónica de abril en el río Besòs

El pasado mes de abril fue escepcionalmente bueno en cuanto a observaciones de Alcaudón común de la subespécie balear (Lanius senator badius). El primero apareció en el parc de La pau, lo observó Xavier Larruy el 1 de abril. El segundo lo vio también Xavier Larruy en La Catalana, una zona que desgraciadamente se urbanizará en un futuro, el día 16, durante una visita con el Grup d’Ornitologia del Centre Excursionista de Terrassa. Cinco días más tarde, en una nueva visita,  Xavier Larruy (a partir de ahora Xavi) y yo localizamos otro ejemplar.

Lanius senator badius. La robustez del pico o la ausencia de blanco en la base de las primarias son algunos que lo diferencian de la subespecie nominal.

El 25 de abril aparecía otro ejemplar a la altura de Santa Coloma de Gramanet. Esta vez lo disfrutaban Xavi y Dionisio Sanz. Finalmente, el día 27, Xavi registraba otro individuo, esta vez en la desembocadura, esos 400 metros desangelados de la Administración entre el mar y el primer puente de los muchos que atraviesan el río. El alcaudón común balear es una subespecie endémica de las islas baleares, que se presenta de manera regular en el litoral catalán durante la migración primaveral. Pero no és el único endemismo que visita el Besòs.

Simultáneamente a la observación del alcaudón balear, Xavi y quien estas líneas escribe disfrutamos de un papamoscas grisbalear Muscicapa striata balearica. Fue el día 21. Lo observamos, lo fotografiamos y lo filmamos, confirmamos las características que lo identificaban como subespecie, y disfrutamos como enanos en un lugar olvidado, que temporada tras temporada no deja de ofrecernos todo tipo de maravillas naturales. ¿No se merece Sant Adrià de Besòs un espacio verde de calidad al lado del río? ¿No tenemos ya bastante hormigón a nuestro alrededor? Si los gestores supieran lo que acontece cada día en estas pocas hectareas, quizás cambiarían de idea. Pero para ello es necesario saber mirar, no sólo ver.  

Abril es un mes de migrantes. Hubo días espléndidos, donde no faltaron las collalbas grises Oenanthe oenanthe, los papamoscas cerrojillos Ficedula hypoleuca, las currucas carrasqueñas Sylvia cantillans (con este taxón no me aclaro) y zarcera Sylvia communis, los mosquiteros musicales Phylloscopus trochilus, y papialbos Phylloscopus bonelli, algún cuco Cuculus canorus, o alguna golondrina daúrica Cecropis daurica entre los bandos de golondrinas comunes, colirrojos reales Phoenicurus phoenicurus, tórtolas comunes Streptopelia turtur, y por supuesto alcaudones comunes Lanius senator senator.

Macho de collaba gris

Curruca zarcera

Macho de papamoscas cerrojillo 

Alcaudón común de la ssp. senator.

Pero el Besòs nos brindó también especies tan escasas en este entorno como la collaba rubia Oenanthe hispanica, con 3 ejemplares observados por Xavi el día 12, un día muy animado de pajarillos, y otro ejemplar el día 16, detectado por Javier Valladares, o los mosquiteros silbadores Phylloscopus sibilatrix, que vimos Xavi y yo en La Catalana el 22 de abril. ¡Vaya día eo 22 de abril! No sólo vimos los silbadores, el badius o el striata balearica, lo mejor de todo, que fue “bimbo” (expresión que hace referencia a primera observación) para la zona, fueron dos escribanos hortelanos Emberiza hortulana. Esta observación, disparó el ritmo de nuestras pulsaciones. Son de esos días que uno nunca olvida. El 22 de abril de 2016 quedará grabado en nuestra memoria como un día destacado (¡qué poco adjetivo para tan gran día!). No menos ilusionante fue la buscarla pintoja Llocustela naevia que Xavi escuchó en la desembocadura el día 28. No faltaron observaciones de garza imperial Ardea purpurea, con un ejemplar el día 18 a la altura de Santa Coloma de Gramanet.

Por más que nos hemos esforzado, esta primavera no está siendo especialmente buena para limícolas, al menos en lo que llevamos de temporada. Abril comenzó con un dato especialmente espectacular, 28 cigüeñuelas Himantopus himatopus en la desembocadura, que observó Xavi el primer día del mes. Llovia, ergo poca frecuentación humana y las aves se paran en la desembocadura. Es una ecuación tan fácil, que no entiendo cómo la admistración no acaba de resolverla, eliminando naturalmente  la variable meteorológica. Cuatro más aparecieron en la desembocadura al día siguiente, las vio Javier Valladares. Una gran observación fue la que hizo Jaume Campderròs el 9 de abril. Vio un zarapito trinador Numenius phaeopus el día 9, que pudo documentar con unas fotografías magníficas.

El 24 de abril, Xavi observó en la desembocadura varios chorlitejos grandes Charadrius hiaticula y patinegros Charadrius alexandrinus, formando un bando mixto con correlimos tridáctilos Calidris alba. No cito al andarríos chico o al chorlitejo chico, que se vieron diariamente en el río.

Por el contrario, fue bastante bueno de marinas, destacando una pagaza piquirroja Sterna caspia el día 20, 3 pagazas piconegras Sterna nilotica el 28 de abril y un fumarel cariblanco Chlidonias hybridus volando río arriba el día 17.

Quiero acabar esta crónica con una observación que disparó la adrenalina de muchos de nosotros. El 5 de abril, Javier Valladares descubrió un macho de lavandera blanca enlutada Motacilla alba yarrellii, propia de las Islas Británicas. Consiguió fotografiarla. Estábamos más que ilusionados, pero una mirada detallada a las fotografías nos desinfló. Motas grises en las cobertoras y otros detallas que ahora no mencionaré delataban un probable híbrido alba x yarrellii. Pero tranquilos, que aquí hay mucho tesón y tarde o temprano caerá.

Alcaudón común balear en La Catalana

En la última entrada de este blog comentaba el encuentro con un papamoscas gris de la subespecie balear (Muscicapa striata balearica) en La Catalana. Sin embargo no fue este el único encuentro con un ave de las islas del Mediterráneo occidental. Unas horas antes, Xavier Larruy habia observado un Alcaudón común balear Lanius senator ssp. badius. Mientras observábamos y fotografiábamos al papamoscas gris, un movimiento en un árbol aislado captó nuestra atención. Nada más enfocar vimos un alcaudón común medio escondido entre las ramas medias del árbol. Intentamos situarnos en mejor posición y justo en ese momento el alcaudón alzó el vuelo. Fue entonces cuando nos dimos cuente que de la aparente ausencia de parche blanco en las primarias externas. A pàrtir de ese momento, toda nuestra atención se focalizó en ese alcaudón. No podíamos asegurarlo con absoluta certeza, pero ambos sospechábamos de la posibilidad de que fuera un ejemplar de la subespecie badius de alcaudón común. Para mí, primera observación en territorio peninsular y ¡encima en el Besòs!

El Alcaudón común se distribuye por casi toda la cuenca mediterránea, alcanzando el sur de Alemania, Suiza, y todas aquellas áreas de Europa occidental con clima mediterráneo o submediteráneo. Se distinguen tres subespecies: senator, que ocupa el norte de África, Europa continental y oeste de Turquía; niloticus, que se distribuye a través del este de Turquía y Oriente Próximo; y badius, que ocupa las islas del Mediterráneo occidental. Esta última subespecie se caracteriza por presentar menos negro en la frente; ausencia de banda blanca (o en caso de estar presente aparece a penas visible) en las primarias externas; y pico más potente y de aspecto cuadrangular. Me consta que hay otros rasgos determinantes, pero hasta aquí llegan mis conocimientos. Nuestro ejemplar cumplía con todas y cada una de las características mencionadas (aunque una de ellas es muy subjetiva y sólo puede ser comprobada en mano). Aquí os dejo las fotos que le pude tomar para que juzguéis por vosotros mismos.

Saludos y gracias por seguir este blog.

Papamosques balear a La Catalana

En el preàmbul de Sant Jordi, l’escola bull com un cuit on es barregen tota mena d’emocions i sentiments. Setmanes de preparació dels Jocs Florals, i encara més setmanes d’assaig de l’obra de teatre de la llegenda d’aquell cavaller que va matar un drac ferotge que tenia esfereit a tot un poble, van deixar el meu cos, però sobretot el meu cap, trasvalsats. Necessitava una cura d’emergència i el que tenia més a l’abast, afortunadament, era el riu Besòs. Tanmateix, ahir, en comptes d’anar al riu, vaig anar a La Catalana, una zona marginal entre les marginals, que és tot un oasi verd en aquest món de formigó que és el Barcelonès —malauradament té els dies comptats, el formigó és implacable, però d’això ja en parlaré un altre dia. En Xavi Larruy, voltava per la zona. Vaig parlar amb ell. Hores abans havia detectat un buscarler pintat Llocustella naevia i un bon grapat de currocs Sterna nilotica a la desembocadura del riu.

A dos quarts de sis (17:30) travessava el pont de Cristòfol de Moura cap a La Catalana. Descobrim aquest suburbi marginal darrere una filera d’oms que avencen en direcció Barcelona. És una zona que sempre prospecto amb atenció i sobretot amb precaució, qualitat absolutament necessària si es vo visitar aquest espai socialment tan degradat. La primavera passada ens va regalar un tallarol de garriga balear —abans Sylvia moltonii, ara Sylvia subalpina, crec—, i durant la tardor del 2015, s’hi va instal·lar un mosquiter de doble ratlla Phylloscopus inornatus uns quants dies. En traspassar-lo va sortir volant un papamosques, era un papamosques gris Muscicapa striata, però cridava l’atenció el seu aspecte lluminós i especialment pàl·lid. No havien passat cinc minuts, quan veig al Xavi Larruy entran a La Catalana. Ràpidament li comunico l’observació i la sospita de què es tracti d’un exemplar de la subespècie balear (Muscicapa striata ssp. balearica). Entre tots dos van aconseguir fer un bon grapat de fotos.

Moment en què vaig descobrir el papamosques.

El papamosques gris és una espècie politípica. Les diferents subespècies es diferencien bàsicament per la tonalitat del seu plomatge. Tanmateix són diferències subtils difíls en moltes ocasions d’apreciar al camp. A la Península Ibèrica cria la ssp. nominal striata, però a les Balears viu la ssp. balearica, més pàl·lida, amb el front més blanc i les parts inferiors també blanques (més ocres en la subespècie nominal). La ssp. balearica es caracteritza per parts superios d’un marró pàl·lid, estriat molt difús i parts inferiors blanquinoses (el pili té com a color base el blanc). Molt important és que els flancs i les infracobertores alars són blanquinoses. El primer tret s’aprecia bé, del segon van intentar aconseguir instantanees, però va resultar força dificultòs, hi ha algun enregistrament en video, però s’aprecia de forma molt fugaç. Malgrat tot, tots els trets apunten a la subespècie balear. Aquí us deixo unes fotos per tal que pugueu treure les vostres pròpies conclusions.

Crònica del març al riu Besòs

Fa uns dies parlava del març al delta del Llobregat. Ara us faig cinc cèntincs del que es va vaure al tram baix del Besòs el mes passat.

El dia 6 van aparèixer els primers corriols petits Charadrius dubius. D’ençà aleshores ha estat un goteig permanent de primeres observacions d’estivals. Oreneta de ribera, ballesters i 2 orenetes cua-rogenques Cecropis daurica, que va descobrir en Javier Valladares el dia 7 a Santa Coloma de Gramanet el dia 7, i que van romandre si més no fins al dia 18.

El dia 8, en Xavier Larruy va trobar un martinet menut Ixobrychus minutus i una boscarla mostatxuda Acrocephalus melanopogon al tram de Sant Adrià. També es va observar una gamba roja vulgar Tringa totanus, que s’hi va estar fins el 15 de març. El dia 10, en Xavier registrava un corriol gros Charadrius hiaticula a la desembocadura, i el dia 12 un paràsit aturat a uns centenars de metres de la desembocadura del riu, amb moltes probabilitats que hi fos pomarinus.

Al tram de Montcada i Reixac, en Xavier Larruy va veure una polla pintada Porzana porzana i una altra oreneta cuarogenca el dia 13. Riu avall, molt a prop de la desembocadura, va veure com un torlit Burhinus oedicnemus intenta aturar-se. Finalment sembla que ho va fer a l’esplanada que hi ha a tocar del Parc del Litoral. Aquell mateix dia apareixia la primera valona Tringa glareola de la temporada.

Dos passeriformes interessants es van detectar a meitat de mes. D’una banda un cruixidell Emberiza calandra a ala desembocadura, espècie regular, però molt escasa. L’altra representa una primera cita per a la zona, una griva cerdana Turdus pilaris al tram de Santa Coloma.

L’última desena de mes la cosa es va anar diversificant, cames-llargues Himantopus himantopus, corriols petits i gamba roja van aparèixer a la llera del riu; puputs Upupa epops, cueretes grogues Motacilla flava,  tallaretes vulgars Sylvia communis i tallarols de garriga S. cantillans, a més de mosquiters de passa Phylloscopus trochilus i algun capsigrany Lanius senator, van ocupar les marges del riu. És només el començament. El pròleg del que està venint cap a nosaltres, allò que desperta passions, que posa els grups de whatsapp en ebullició, és la primavera que ens canvia el ritme, sobretot als que ens dediquem a mirar ocells.