L'ORNITONIGMA

dimecres, 15 de març de 2017

Bon hivern per al becadell sord al Besòs

Recordo que vaig llegir fa un temps que el marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).


Sempre lligat a zones humides, aquest petit limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant, ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.

Com la gran majoria de les aus, no tan sols té una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant, simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.                                                                                             

                                                          
La dificultat de detecció de l’espècia és tan gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins que desaparegui fins la propera tardor.