Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana —inclosa la sexual— , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic —es diu molt en aquesta època quan un es troba cansat— amb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera

Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.

Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.

Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.

Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.

Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.

Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.

Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.

Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.

Mosquiter fosc als Aiguamolls

Aquesta temporada tardohivernal ha estat molt fructífera quant a mosquiter rars a Catalunya. Va començar amb una invasió de mosquiters de doble ratlla Phylloscopus inornatus, amb desenes de registres. Quan ja davallava l’arribada d’inornatus, en Manolo García Tarrasón va trobar un mosquiter de Hume Phylloscopus humei a Montjuïc (Barcelona). Però la cosa no acaba aquí, el  18/X/15 en Xavier Idigoras i Jaione Echarte van localitzar un exemplar de mosquiter fosc Phylloscopus fuscatus a Mas Pinell, Pals (Girona). Posteriorment, el 28 de novembre van capturar un altre exemplar a l’Estació Biològica de Canal Vell (Delta de l’Ebre). I com que no hi ha dos sense tres (sic), el 8/I/15 en Mique Àngel Fuentes i en Gerard Dalmau van trobar un tercer exemplar a Les Molleroses (Aiguamolls de l’Empurdà, que ja roman si més no 10 dies a la zona. Jo vaig anar a veure’l a l’endamà de la seva localització. El 17 de gener vaig tornar amb el Jordi Sala i la Sílvia Cols.

El mosquiter fosc fa honor al seu nom. El to del seu plomatge recorda al d’un rossinyol bord Cettia cetti, però més apagat. Destaca el seu patró cefàlic molt marcat, amb una ampla llista superciliar pàl·lida que arriba ben bé als costats de la nuca, i està vorejada per una llista ocular oscura fosc ben definida. L’estructura era molt sembant a la d’un mosquiter comú Phylloscopus collybita, però amb potes clarament més llargues. Però el que més cridava l’atenció sens dubta era el seu comportament. Aquest exemplar es movia tota l’estona molt aprop de l’aigua. Cercava aliment entre els peus d’una filera de tamarius, la bardissa i unes clapes de boga amb moviments àgils i nervioosos. Pràcticament no s’aturava. És clarament un mosquiter de terra. Com deia un amic: “En un transecte estandar de passeriformes, aquest ocell no hi surt”... tret que coneguis el seu reclam, una barreja entre tallarol i bitxac. Aquí us deixo amb un vídeo molt, molt breu.

Cigonyes anellades: Aiguamolls de l'Empordà

La cigonya blanca Ciconia cinonia compte amb una població reproductora a Catalunya de 201 parelles. Una part d’aquesta població (anelles blanques amb codi negre), que es comporta com a sedentària, es nodreix durant l’hiver d’ocells centreeuropeus, principalment d’Alemanya (codis DER, DEW) i Suïssa (codi HES). Les àrees d’hivernada se superposen amb les de reproducció, de tal manera que durant aquestes dates són la plana empordanesa i la plana de Lleida, les zones que apleguen el gruix de la població hivernant, estimada a Catalunya en 312-806 exemplars.

El 9 de gener vaig fer una escapada als Aiguamolls de l’Empordà. A l’estanys de El Cortalet romanien més de 250 cigonyes, algunes d’elles anellades. Aquestes són les lectures que vaig poder fer.

1) Anella platejada/metàl·lica amb codi H787 a tíbia esquerra.

2) Anella platejada/metàl·lica amb codi 5338 a tíbia dreta.

3) Anella blanca amb codi negre TV1 a tíbia dreta. Va ser observat a la zona el 6/I/XII per Paco Torres.

4) Adult amb anella blanca i codi negre AFYW a tíbia dreta. Anellat a Neuwiller-les-Sarvene, Bas-Rhin (França), és des d’aleshores un hivernant regular als Aiguamolls de l’Empurdà. La data d’arribada més primerenca és el 3/IX/11 (Oriol Clarabuch).

5) Adult amb anella blanca i codi negre 76V9 a tíbia dreta. Aquest exemplar va se anellat com a poll el 28/V/07 al P N. dels Aiguamolls de l’Empordà (Girona). D’ençà al seu anellament va ser observat a Olost (Osona, Barcelona) el 22/I/12, a l’abocador de Pedret i Marzà (Alt Empordà, Girona) i a Peralada (Alt Empordà, Girona).

6) Anella blanca amb codi negre AGWZ a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra. Aquest exemplar va ser observar per 1r cop a l’abocador de Pedret i Marzà (Alt Empordà, Girona) el 29/XI/08 (M.Pauly, A. Cama & A. Ollé). Al novembre del 2009 va ser localitzat a l’abocador de Montoliu, Lleida (A. Tamás i Gerard Bota), però és en general un habitual dels Aiguamolls de l’Empordà i les seves rodalies.

7) Anella blanca amb codi negre BUHM a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra. Va ser observat a la zona el 8/X/15 per Eva Solanes.

8) Anella blanca amb codi negre BUXU a tíbia dreta i anella metàl·lica a tíbia esquerra.

9) Anella blanca amb codi negre MAH9. Va ser observat a la zona el 3/VI/11 per l’Oriol Clarabuch.

10) Anella octogonal negra amb codo blanc AFT47-DER.

11) Anella octogonal negra amb codo blanc AH400-DER a tíbia esquerra.

12) Anella octogonal negra amb codo blanc AK021-DER a tíbia dreta.

13) Anella octogonal negra amb codo blanc AK159-DER a tíbia dreta.

14) Anella octogonal negra amb codo blanc AK555-DER a tíbia dreta.

15) Anella octogonal negra amb codo blanc A3888-DER a tíbia esquerra.

16) Anella octogonal negra amb codo blanc A5084-DER a tíbia esquerra.

17) Anella octogonal negra amb codo blanc A3858-DER a tíbia esquerra.

18) Anella octogonal negra amb codo blanc A5684-DER a tíbia esquerra.

19) Anella octogonal negra amb codo blanc AH752-DER a tíbia esquerra.

20) Anella octogonal negra amb codo blanc 6X641-DEW a tíbia esquerra.

21) Anella octogonal negra amb codo blanc 3X332-DEW a tíbia esquerra.

22) Anella octogonal negra amb codo blanc SE356-HES a tíbia esquerra. Va ser observat a la zona el 4/XII/11 per Manuel Caamaño.

23) Anella octogonal negra amb codo blanc SE401-HES a tíbia dreta.

24) Anella octogonal negra amb codo blanc SG500-HES a tíbia dreta.

25) Anella octogonal negra amb codo blanc SG707-HES a tíbia esquerra.

BIBLIOGRAFIA:

• Sargatal-Vicens, J., Jiménez-mur, P.J. & Gispert, A. 2011. Cigonya blanca Ciconia ciconia. In Herrando S., Brotons, L., Estrada, J., Guallar, S. & Anton M. (eds.) 2011. Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern 2006-2009. Institut Català d’Ornitologia / Lynx Edicions, Barcelona.
• Sargatal, J., Gispert, A. & Sánchez, D. 2004. Cigonya blanca Ciconia ciconia. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya a l’hivern 1999-2002. Pp. 144-145. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

Mirades ornitològiques: falcó cama-roig

De vegades em pregunten: “Per tu, que t’agraden tant les aus, quina és la teva espècie favorita?” Sempre resto uns segons pensatiu. Realment m’agraden les aus, sobre això no hi ha cap mena de dubte, m’agraden tant que em costa molt respondre a una pregunta aparentment tan senzilla. Però és una cosa tan subjectiva (o objectiva si algú té un interés professional en determinada espècie o grup d’espècies estretament emparentades), que la resposta està plena de matissos. Una entrada d’un blog mai no serviria ni tan sols com a introducció. Però com que he de donar una resposta, diré que serà aquella que faci que en un moment determinat i en un lloc concret brollin tot un cabal d’emocions. Són les que jo anomeno, espècies volcàniques. La seva observació, el seu descobriment, és el més semblant a l’erupció d’un volcà. N’hi ha que es queden en una simple emissió de fumaroles; d’altres són especialment violentes, tant que fan convulsionar tot el cos; i n’hi ha, que després de l’explosió, apareix un núvol piroclàstic que ho arrasa tot. D’aquestes últimes, n’he viscudes unes poques.

Els darrers dies es van produir una succesió d’observacions d’espècies de migració típicament oriental a diferents punts de l’est peninsular. Amb tal motiu, em vaig traslladar als Aiguamolls de l’Empordà amb l’esperança de trobar-ne algun d’aquests divagants. Les condicions meteorològiques no eren especialment adverses, però s’esperaven pluges nocturnes, pluges nocturnes que es van quedar finalment en petits xàfacs que no van tenir gaire repercusió en la sedimentació de migrants subsaharians. Realment “vaig gaudir” d’aquesta sequera de migrants. Així són les coses, i els observadors d’aus tenim aquesta capacitat per gaudir d’allò que tenim més a l’abast. Disposem d’una certa versatilitat (disculpeu-me la generalització) i d’un ventall de recursos que ens permet enfrorontar amb èxit el que podria ser una frustració.

Disculpeu-me, em sembla que m’he anat un a mica del fil. Parlava de les espècies “favorites”. De favorites en tinc moltes. M’agraden els limícols, els paseriformes, sento passió per les marines, però què em dieu de les rapinyaires? Ai les rapinyaires! Alguns dels millors moments de la meva vida ornitològica els he viscut mirant rapinyaires amb els meus amics ornitosectaris a L’Espinal. Què tenen les rapinyaires que tan hi agraden? El meu nebot, de només sis anys, coneix molts ocells, però sempre acaba parlant d’”àligues”.

Continuo. Estava el cap de setmana passat escombrant els prats anegats de El Matà, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empurdà. La vegetació s’havia desenvolupat molt des de la darrera visita, i tot i que estava ple de bitxos, resultava una mica monotemàtic, encara que molt interessant per un home del nordoest, on la Tringa glareola apereix solitària o en petits, molt petits grups. 

Mentre observava els camps de El Matà, vaig establir una conversa amb un altre observador. Em va explicar que molt a prop, als camp de La Gallinera, s’havia vist una femella de falcó cama-roig (Falco vespertinus). No ho vaig pensar ni un segon, vaig recollir els “trastus” i vaig enfilar cap aquests camps propers. En arribar a la zona de referència, vaig veure una petita rapinyaire aturada a uns fils de la llum. Estava contrallum. Ben bé podia ser un xoriguer. Però un cop enfocat amb els prismàtics, vaig adonar-ne que es tractava d’un mascle adult de falcó cama-roig. Vaja, no us havia comentat que l’observador que m’havia comunicat la cita, m’havia parlat d’una femella! Doncs jo havia trobat un mascle? Que l’observador s’havia equivocat? HO dubto. Era una persona amb prou credibilitat. A més,  aquests ocells els agrada viatjar en grup, o com a mínim en parelles.

El falcó cama-roig és una petita rapinyaire de distribució oriental. El poden trobar des de la meitat oriental d’Europa, amb les principals poblacions a Hungria, fins a Mongòlia i l’est de la Xina. Es tracta d’un migrador regular al quadrant nordest de la península, que de vegades fa fortes irrupcions. 

Al final, a La Gallinera, hi vaig trobar tres mascles i una femella, tots adults. Després d’observar-los i gaudir-los una bona estona, vaig prospectar altres zones del voltant i finalment en vaig trobar un parell de femelles adultes que s’alimentaven en un camp, associades a un petit estol de xoriguer petit (Falco naumani), un altre petit falcó que cria, aquest sí, per les nostres contrades.

Els vespertinus van ser un oasi entre la sequera de migrants estivals. Quin goig! M’agraden les rapinyaires, però és definitivament la meva espècie favorita? N’és una entre els milers d’espècies d’ocells. Però aquell dia era el lloc i el moment. Aquí us deixo un video per compartir amb vosaltres aquesta meravellosa experiència. Disfruteu-lo. 

Visita als Aiguamolls de l'Empurdà

El dissabte passat vaig fer una visita als Aiguamolls de l’Empurdà. Aquí us deixo una petita mostra del més interessant. Disfruteu-la!

Estany de la Massona

Ànecs cuallargs

Ànecs xiuladors

Grissets i mascle de xarxet comú. 

Mascle de ànec collverd i xarxets comuns.

Xarxets comuns

Als visitants hivernals habituals, s’afegien tres rareses. Una d’elles, el Phalacrocorax pygmaeus, observada per primera vegada a la Península Ibèrica.

Observacions a l'Empordà

Diumenge passat va ser quelcom més que el “bimbazo” de l’Arpella pàl·lida russa (Circus macrourus). Una visita als Aiguamolls de l’Empordà poques vegades sempre resulta més que profitosa, especialment si vius a Barcelona o dintre la la gran conurbació metropolitana. 

En conjunt vam veure 101 espècies d’ocells, i això que va ser un dia molt magra en migrants estivals. Va destacar l’observació de tres oques egípcies (Alopochen aegyptiaca), una parella a El Cortalet i un exemplar solitari a la depuradora de l’estany Europa.

Malgrat l’època, una mica tardana per anàtides, encara restaven un bon grapat d’ànecs cullarots (Anas clypeata), molts xarxets comuns (A. crecca) i un bon nombre de ànecs grisets (A. strepera), amb alguna parella fent bullir l’aigua.

Barrejats, hi havia un petit grup d’ànecs xiuladors (A. penelope), diversos ànecs cuallargs (A. acuta) i algun xarrasclet (A. querquedula).

Entre El Matà, Vilaüt i alguna bassa dispersa, vàrem gaudir de 19 espècies de limícols (bec d’alena, cames llargues, torlit, corriol petit, corriol gros, corriol camanegre, pigre gris, fredaluga, territ variant, territ menut, valona, xivita, xivitona, gamba roja vulgar, gamba roja pintada, gamba verda, tètol cuanegre, becut i becadell comú). No van faltar ni gavines, ni gavians, i entre els destacar 3 gavines corses (Larus audouinii) a una bassa a prop de Cinclaus.

Tampoc van decebre les rapinyaires. A l’observació de l’Arpella pàl·lida russa, es va afegir àguila marcenca, milà negre, arpella vulgar, aligot, astor, xoriguer comú i falcó pelegrí.

Pel contrari va ser molt fluixa la presència de paseriformes migratòris, amb observacions quasibé anecdòtiques d’oreneta (Hirundo rustica), piula dels arbres (Anthus triviualis),  bitxac rogenc (Saxicola rubetra), boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus), o mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus). L’única espècie amb xifres acceptables va ser la cuereta groga (Motacilla flava).

També entre els paseriformes, encara que aquests no migratoris, destacar l’observació de dos pardals roquers (Petronia petronia) als Tres Ponts.

Molt interessant va ser l’observació de diversos estols de capons reials (Plegadis falcinellus) a El Cortalet i Vilaüt, un grup de 16 grues (Grus grus) a Vilaüt i un Becplaner (Platalea leucorodia)  inmadur també a aquest darrer indret.

El dia el vam tancar amb grups de martinets de nit escampant-se pels camps dels Tres Ponts i un grup de agrons roigs (Ardea purpurea) sobrevolant-nos amb el seu àsper “crrec”.

Aiguamolls, vent i cuabarrada

Abans d'ahir, com vaig comentar en un post anterior, es va celebrar el Dia Mundial de les Zones Humides. Un bon lloc per gaudir d’aquesta efemèride és sens dubta el P.N. dels Aiguamolls de l’Empordà. I cap allà vam enfilar ben aviat el Xescu Macià i jo. Malauradament el temps no acompanyava. El vent bufava de component nord amb ratxes tan fortes, que dificultava molt l’observació i va resultar impossible controlar el mar o els camps de conrreu, que estaven plens d’ocellets, ben arrambats al terra per protegir-se del vent. Després de valorar la situació, vam fer allò que resultava més sensat, aprofitar el refugi que ens oferien els diferents aguaits escampats arreu del parc. 

A El Cortalet, ànecs i oques reposaven estoiques sobre les aigues agitades pel vent. De vegades feien volades per intentar trobar un lloc més ben protegit, sense gaire èxit. Les cigonyes, que hi eren en gran nombre, es mantenien de cara al vent, sense alimentar-se, aguantant la ventada i evitant volar. Entre el canyís o bé a la seva vora, buscaven refugi ànecs, bernats pescaires i agrons blancs. Altres, com els ànecs cullarots, s’alimentaven com un dia qualsevol, cabussant-se o nedant en cercle per a flitrar les aigues que ascendien.

De sobte, tots es van aixecar. Entre la confusió van descobrir el motiu, una gran sil·lueta fosca. Es tractava d’una àguila cuabarrada de 2n any calendari, que va intentar capturar un ànec cullarot, que es va salvar pels péls. El Cortalet va quedar literalment buit. Només quan l’àguila va desaparèixer, varen començar a tornar les oques, els ànecs i les cigonyes, però la zona “zero”, la del atac, s’hi va quedar virtualment deserta. Va ser tot un luxe disfrutar d’aquesta experiència a tan curta distància. Sens dubte el millor de tota la jornada.