L'ORNITONIGMA

dijous, 30 de desembre de 2010

Asturies II: nivales

Siempre fue mi especie maldita. Todos tenemos alguna que se nos tuerce. Y aunque se trate de una especie escasa, el Escribano nival es regular en Asturies. Además muestra querencia por determinados sitios, pero siempre parece que me esquive. Pues bien, después de pasar toda la mañana por diferentes zonas de la rasa del Cabu Peñes, me fui al cabo propiamente dicho. Al este del faro hay una punta pedregosa, desnuda de vegetación, azotada por el viento y cortada a cuchillo en caída vertical hacia el mar. Es un sitio que gusta a los escribanos nivales. Parece que haya sido preparado especialmente para ellos, porque si están, es allí donde se encuentran.

Atravesé todo el brezal, que en esta época medio inundado. Al fondo, casi a pie de acantilado hay unas charcas que se llenan ocasionalmente y hoy estaban a rebosar. Es un paisaje que me recuerda a la tundra. Y esta vez parecía la misma tundra, había tenido suerte. Al borde del acantilado, un inmaculado macho de Plectrophenax nivalis, descansaba sobre una roca. Estaba pletórico de alegría. Este año había dado con ellos. 

Son aves extremadamente confiadas, que ya no es que se dejen acercar, sino que son ellas mismas las que vienen a ti. Inquietas, se mueven por el suelo de un lado a otro sin parar. El ejemplar empezó a alimentarse. Más que caminar parecía que se arrastrase como un ratón, y así llegó al otro lado del acantilado. En una de estas, se dejó caer y desapareció. A mi derecha de repente, vi una cabezuca (que en asturiano ye como dicir una cabecina). En ese momento rebosé júbilo: ¡eran dos! No, no no... Un momento, acaba de aparecer el macho, estoy viendo otro ejemplar, pero SIENTO un rrit rrit rrit suave que viene de la pared del acantilado... Y allí aparece, un tercero. Una hembra joven. Al final disfruto como un mico de los tres ejemplares. Y feliz como un crío, recorro el camino de vuelta hacia el coche. Mientras atravieso el brezal, siento de nuevo ese familiar trino sobre mi cabeza. Los nivales vuelan alto en dirección sur. Los pierdo en la lejanía. Se van hacia el interior. Atención observadores de aves que tres nivales fueron pa'dentro.










dimecres, 29 de desembre de 2010

Asturies I: zorzales y otros





Escribo estas líneas desde Uvieo, después de una intensa jornada de observación por la rasa del Cabu Peñes, en Asturies. Estos días anda la rasa costera muy animada. La intensa ola de frío, que durante semanas ha asolado el norte de Europa, está dejando sentir sus efectos en estas tierras más meridionales. Muchas aves se han visto obligadas a desplazarse hacia el sur en pos de zonas libres de hielo y nieve, donde el acceso al alimento sea más fácil. La mayoría de las que se ven son invernantes habituales, pero con las condiciones meteorológicas extremas que estamos viviendo este invierno tan avanzado en lo riguroso, han bajado en grandes cantidades.

Esta mañana los prados bullían de zorzales, especialmente zorzales alirrojos (Turdus iliacus), pero lo más habitual durante todo el día fue observar bandos mixtos en los que se podían ver las cuatro especies europeas. Como ya he dicho, los alirrojos eran los más abundantes, pero entre ellos se veían bandos más pequeños de zorzales reales (Turdus pilaris), zorzales comunes (T. philomelos) y el que resultó más escaso de todos, el zorzal charlo (Turdus viscivorus). En algunos prados con setos se unían los mirlos comunes (Turdus merula), mientras que en los prados abiertos de la rasa costera, compartían espacio con avefrías (Vanellus vanellus) y chorlitos dorados (Pluvialis apricaria).




Hoy podían alimentarse tranquilos, sin riesgo de ser tiroteados. Lamentablemente, estas aves, que son grandes dispersadores de semillas, y cumplen una importante función ecológica, son masacrados a discreción (salvo el zorzal común, que es especie reproductora en Asturies y está protegido) año tras año, fundamentalmente cuando se dan estas circunstancias meteorológicas y bajan en gran cantidad.

Os dejo con unas fotos y un video de estas especies. 

Zorzal alirrojo
Mirlo común
Zorzal real
Zorzal común

diumenge, 26 de desembre de 2010

SOS: tancament de la caça al nord de França


A través del fòrum Rarebirds, en Yves Borremans informava fa uns dies de la dramàtica situació que s’està vivint a França: l’onada de fred que està afectant Europa des de novembre ha obligat a moltes a fugir aus de les seves àrees tradicionals d’hivernada, i com a conseqüència estan arribant a França, on els caçadors de l’extrem nord (Pas de Calais, la Somme…) estan fent una veritable masacre.

En situacions meteorològiques extremes no està permesa la caça, ja que les aus es troben en una gran situación d’indefensió (febles i sense accés a fonts d’aliment). Tot i les circunstàncies excepcionals, les autoritats franceses encara no han tancat completamente la caça, i la masacre continua.

En Yves Borremans adjuntava un model de carta per a enviar per mail a la Ministra de Ecologia de França, per tal que presioni als seus colegas de les prefectures del nord i tanquin l’actividat cinegètica el més aviat possible.

Us convido a enviar el mail.

Moltes gràcies.



A través del forum Rarebirds, Yves Borremans informaba de la dramática situación que se está viviendo en Francia: la ola de frío que está afectando a Europa desde noviembre ha provocado una huída masiva de aves de sus zonas tradicionales de invernada, como consecuencia están llegando a Francia, donde los cazadores del extremo norte (Pas de Calais, la Somme…) están cometiendo una masacre.

En situaciones meteorológicas extremes no está permitida la caza, ya que las aves se encuentran en una situación de absoluta indefensión. A pesar de las circunstancies excepcionales, las autoridades francesas aún no han prohibido completamente la caza, y la masacre continua.

En Yves Borremans adjuntaba un modelo de carta para enviar por mail a la Ministra de Ecología de Francia, con el objetivo de que presione a las autoridades de los departamentos del norte i cierren la actividad cinegética cuanto antes.

Os invito a enviar el mail.

Muchas gracias.





Madame le Ministre,

J’ai l’honneur de vous solliciter pour que vous demandiez, en application de
l‘article R 424-3 du  Code de l’environnement, de suspendre la chasse
pendant une période de 10  jours renouvelable pour éviter de favoriser ou de
provoquer la destruction  du gibier, pour toutes les espèces chassables.
Le nord du pays a été et est encore traversée par des milliers d’oiseaux
migrateurs chassés de leurs sites d’hivernage habituels (scandinaves,
hollandais, allemands, belges, anglais), par la vague de froid et
l’enneigement qui sévissent depuis fin novembre sur une grande partie de
l’Europe, faisant ainsi l’objet de prélèvements inconsidérés.
La Suède n’a pas connu un tel hiver depuis 135 ans ! Dans les jours qui
viennent, le froid va encore s’accentuer. Le mois de décembre en Belgique
est le plus enneigé depuis 1901 !
Les oiseaux affaiblis sont devenus des cibles faciles pour les chasseurs,
car la diminution de la distance de fuite et les regroupements dans les
rares zones non gelées, en particulier les zones d’eau libre entretenues
devant les huttes de chasse, rendent les oiseaux particulièrement
vulnérables aux dérangements et aux tirs. Chasser dans ces conditions
contribue à la destruction du gibier, déjà très affecté par la
sous-alimentation.
Face à cette situation critique pour les oiseaux, nous vous demandons de
bien vouloir insister auprès des préfets pour qu’ils suspendent la chasse au
gibier d’eau, aux turdidés et à tous les limicoles en  application  de
l’article R.424-3 du code de l'environnement qui prévoit que «en cas de
calamité, incendie, inondation, gel prolongé, susceptible de provoquer ou
de  favoriser la destruction du gibier, le préfet peut, pour tout ou partie
du  département, suspendre l'exercice de la chasse soit à tout gibier, soit
à  certaines espèces de gibier. La suspension s'étend sur une période de
dix  jours maximum et renouvelable. »
Il faut, de plus, que toutes les espèces soient concernées, surtout les
anatidés, qui subissent des prélèvements inconsidérés.
Les conditions météorologiques actuelles et à venir, les dégâts occasionnés
par l’exercice de la chasse, rendent l’application de  cet article
indispensable. En conséquence, afin que d’autres destructions de gibier ne
soient pas favorisées ou provoquées, je vous demande instamment de procéder
à son application.
Veuillez agréer, Madame le Ministre, l’expression de mes sentiments
respectueux. 


dilluns, 20 de desembre de 2010

Del Maresme a El Garraf

Cap de setmana marí. Així he passat els darrers dos dies, recorrent el litoral al nord i sud de Barcelona, mirant trams de costa entre Arenys de Mar i la desembocadura de La Tordera, dissabte; i entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles, diumenge.

Dissabte a trecar d’alba, sota un mant de pluja moderada, vaig arribar a la platja del Cavaió, entre Arenys i Canet. La vaig recórrer de cap a peus, però res de nou respecte de la setmana anterior, tret d’un petit grup de pinsans (Fringilla coelebs). Fins i tot puc dir que n’hi havia menys, d’ocellets, doncs l’estol de gratapalles havia minvat molt (només 11 ex.) i dels passarells ni senyal. En canvi havia augmentat el nombre de gafarrons (Serinus serinus), que arribava als 41 ex. (n’hi havia un amb anella).

Gratapàlles (mascle)

Gafarró femella/1r hivern amb anella.

Gafarró mascle

Estornell



























































De marines estava tan buit, que la presència d’un Mascarell a prop del port semblava gairabé anecdòtica. I és que a part d’això, estaven els habituals: gavines rialleres, tres gavines capnegres, una quinzena de gavians argentats i 22 corbs marins grossos.


Encara havia de pujar uns pocs kilòmetres més per treure suc a la sortida.

A Sant Pol ja hi van aparèixer els primers signes de moviment. En direcció nord varen passar un grup de 19 xarxets (Anas crecca) i cap al sud un estol de 67 baldrigues balears (Puffinus mauretanicus) i una Mediterrànea (P. yelkouan). També en direcció sud vaig veure un grup de corbs marins grossos volant força alt, indici de migració activa, que potser tingui relació amb l’onada de fred. Però el gruix de marines el vaig trobar entre Pineda i Santa Susanna. Per la zona es movia un gran estol de baldrigues balears, un mínim de 580 ex.; i al menys vaig identificar 11 yelkouan, encara que dubto que n’hi hagués gaires més. 


Puffinus mauretanicus i yelkouan (marcada amb una flecha). Veure també fotos següents.


La penúltima.

Aquest gran grup es movia en una franja propera a la platja plena de gavines rialleres i capnegres, que es concentraven principalment a la zona de sortida del emisari. De rialleres vaig parar de contar en arribar a les 500 i de capnegres, n’hi havia un mínim de 200. Això afegit a la “gavinada” (paraula “inventada” per a referirme a un grup molt gran de gavines de diverses espècies) que hi havia a la desembocadura de La Tordera, feia al voltant de les 2000 rialleres i de les 700 capnegres.

Estol de gavines rialleres i capnegres amb algun gavià.


Però aquí no acaba la cosa. Molt a prop de la vora s’alimentaven 16 cabussons emplomallats (Podiceps cristatus). Ho confeso, anava amb la intenció de trobar calàbries i gavots (aquests últims s’han enrarit moltíssim; els primers ja és normal que ho siguin, de rars). Ni uns ni altres. Però l’esbelta silueta dels cabussons emplomallats i la gràcil elegància del seu posat, varem servir per gaudir encara més de la jornada.



Jornada que vaig finalitzar a la desembocadura de La Tordera, on a més de la “gavinada”, continuaven els quatre ànecs blancs (Tadorna tadorna), acompanyats de 4 ànecs xiulaires (A. penelope), 49 xarxets i els collverds habituals, que aquest cop feien més “bultu” que la vegada anterior, n’hi havia 70.

Si dissabte vaig sortir amb pluja, diumenge va lluir el Sol. La idea era començar per les platges i el port de Vilanova i la Geltrú, per a trobar gavines anellades. De gavines, més aviat poques, i en aquesta època principalment gavians foscos i gavines capnegres. I pel que fa a anelles, només la vella amiga danesa V.583, que és una habitual de la zona i considerant que va ser anellada com adulta, probablement porta molts anys visitant-nos.

Les observacions a Vilanova les vaig compartir amb l’amic Marc Olivé, amb qui vaig tenir la sort de veure un estol de 12 grues (Grus grus) volar mar endins en direcció sudest (també hi havia un altre observador, però no recordo el seu nom, mil disculpes). Com el dia anterior, les baldrigues balears van estar-hi presents, amb un grup d’uns 40 ex. obserbat des de la platja de Sant Cristòfol, i algún exemplar davant la platja de Ribes-roges.

En el trajecte a Cubelles, vaig fer escala a la Platja Llarga, però poca cosa hi vaig veure. Va estar molt més interessant la desembocadura del Foix, on hi havia una Fotja (Fulica atra), 127 gavines capnegres, 3 gavians foscos, 2 cabussons collnegre (Podiceps nigricollis) i un cabussó emplomallat. Per la zona volta un Bec de serra mitjà, però no el vaig trobar. Aquest cop, vaig acabar el matí a la tèrmica de Cubelles, on el més destacat va ser l’observació de 9 cruixidells (Emberiza calandra).

Aquesta serà la darrera entrada que faig des de Catalunya enguany. La propera la enviaré des d’Astúries. Bones festes i bona entrada d’any!

divendres, 17 de desembre de 2010

Entre Arenys i La Tordera

Fa gairabé una setmana vaig recórrer la costa nord del Maresme amb l’esperança de veure alguna cosa interessant arrossegada pel temporal de fred que està afectant al nord i centre d’Europa. Els resultats són ben visibles a diversos llocs de la Península, i Catalunya ha estat receptora dels típics visitants lligats a aquestes condicions admosfèriques excepcionals, com ara un Sit blanc (Plectrophenax nivalis) observat al Delta de l’Ebre el 14/12/10 (Ricard Gutiérrez) o un Bec de serra gros (Mergus merganser) observat a l’Estartit quatre dies abans (Dani L. Velasco i altres).

Vaig començar per explorar les dunes residuals de la platja del Cavaió, entre Arenys de Mar i Canet de Mar. Res d'excepcional. Destacar si de cas un estol de 40 passarells (Carduelis cannabina) i un altre de 26 gratapalles (Emberiza cirlus).

Femella de Gratapalles
Vaig continuar cap al nord mirant diversos trams de costa sense veure res interessant, fins arribar a Pineda de Mar, on hi havia un estol de més de 300 baldrigues balears i mediterrànies. Les condicions de llum, no em van permetre determinar-les en nombres absoluts, però semblava dominar mauretanicus per sobre de yelkouan, tot i que insisteixo, les condicions de llum eren força dolentes.

El mar estava com una bassa d’oli, perfecte per localitzar capbussadors. Però res de res, tret de algun Corb marí emplomallat.


Tres del quatre ànecs blancs
Després d’escombar bé la zona, vaig enfilar cap a la gola de la Tordera. Allò estava molt més animat. Vaig compartir observació a l’Òscar (salutacions si llegeixes això). Hi havia un grapat d’ànecs: 4 ànecs blancs (Tadorna tadorna) que varen sobrevolar la desembocadura però que finalment es van estimar més aturar-se al mar; 2 ànecs xiuladors (A. penelope), un mascle de Grisset (A. strepera), 22 xarxets (A. crecca), 45 collverds (A. platyrhynchos); a més un Agró blanc (Casmerodius albus), un Bernat pescaire (Ardea cinerea), 12 polles d’aigua (Gallinula chloropus); i un gran estol de gavines: 173 capnegres (Larus melanocephalus) i 703 rialleres (Chroicocephalus ridibundus), i al mig del gran estol de gavines dos gavians foscos (Larus fuscus) i una setantena de gavians argentats.


El fred acosa amb molta força aquests dies el nord i centre d’Europa. A veure si demà es nota. Ja us explicaré.

dijous, 16 de desembre de 2010

Cigonya blanca al Besòs

 Fan la primera observació de cigonya blanca salvatge al Parc Fluvial del Besòs
L'ornitòleg Xavier Larruy va observar per primera vegada al parc una cigonya blanca (Ciconia ciconia) en estat salvatge el 22 de setembre. L'estada va ser breu, ja que a primera hora del matí l'ocell es va aturar breument entre el pont de la B-20 i el pont vell de Santa Coloma i després va volar cap als fanals del nus de la Trinitat. Per l'època de l'any, segurament estava migrant cap al sud de la península Ibèrica o l'Àfrica per passar-hi l'hivern.

Cigonya blanca al parc. Autor: Xavier Larruy
Anteriorment ja s'havia aturat una altra cigonya al parc, la famosa Besi, però aquesta s'havia escapat del parc zoològic de Barcelona, on havia nascut. Per tal d'esbrinar l'origen d'aquest nou exemplar ha estat important el seu comportament, força més desconfiat que la Besi, encara que la característica més concloent ha estat que la cigonya tenia una anella a la tíbia dreta, amb la inscripció DER A8981. Gràcies a l'anella s'ha esbrinat que la cigonya s'havia anellat a Alemanya, a Westernhausen, el 21 de maig de 2010, de forma que ha recorregut 1003 Km en 124 dies.

Aquest exemple posa de manifest la utilitat de les anelles de lectura 'a distància' per a obtenir informació sobre la migració i el comportament de les aus sense que sigui necessari tornar a capturar-les. Cal tenir present que en l'anellament científic d'ocells es col loca normalment una única anella metàl lica que és gairebé impossible de llegir si no agafes l'ocell. En estudis sobre aus de mida gran, com les cigonyes o rapinyaires, sovint també es posa una anella més gran i amb uns dígits també més grans per a que es puguin llegir amb telescopi i, fins i tot, amb binocles.

Si alguna vegada llegiu una anella és important comunicar-la a l'Institut Català d'Ornitologia. Actualment al parc es poden veure bernats pescaires (Ardea cinerea) i martinets blanc (Egretta garzetta) anellats a la colònia de cria del parc zoològic de Barcelona.

Font de la informació
Parc Fluvial del Besòs
Data de la notícia
16/12/2010

dilluns, 13 de desembre de 2010

Aligot pàl·lid

L’Aligot comú (Buteo buteo) és una rapinyaire que presenta una gran variabilitat. La forma més habitual mostra el cap i les parts superiors marrons, mentre les parts inferiors són més clares amb estries longitudinals fosques. A partir d’aquest patró bàsic, s’obre un gran espectre de variabilitat que abasta des d’exemplars molt foscos fins d’altres molt clars. En un dels extrems estan els individus excepcionalment pàl·lids. Aquests exemplars són formes que es donen al nord i est de la seva àrea de distribució europea.

El passat 7 de desembre vaig trobar un d’aquests individus als arrossars de Pals (Alt Empordà, Girona). Aquí us deixo un video.

dijous, 9 de desembre de 2010

Obres al Parc Fluvial del Besòs


Duraran de desembre a març
 Comencen les obres del gasoducte al Parc Fluvial del Besòs
A finals de novembre van començar les primeres actuacions del projecte d'ENAGAS, S.A. per instal·lar una canonada de gas per tot el marge dret del Parc Fluvial del Besòs. L'objectiu del projecte en aquest tram, anomenat Ramal Besòs, és l'abastiment de gas als dos nous grups de la central tèrmica de cicle combinat del Besòs situats a Sant Adrià de Besòs.

Obres del gasoducte. Autor: AEN
El gruix més important de les obres en el parc es realitzarà en el període comprès entre el desembre de 2010 i finals de març de 2011 per tal d'evitar l'època de l'any amb més crescudes del riu, per aprofitar l'aturada biològica de les plantacions de canyís i per evitar l'època de reproducció de les aus.

En una primera fase s'executarà tot el tram de les zones humides del marge dret de Montcada i Reixac i de Santa Coloma de Gramenet. Al mateix temps s'iniciarà l'execució de les obres al tram de la zona d'ús públic en primer lloc en el sector comprès entre Baró de Viver i Bon Pastor; posteriorment es duran a terme les obres del tram d'ús públic comprès entre el Bon Pastor i la central de cicle combinat a Sant Adrià de Besòs.

Aquesta programació temporal en dos fases a la zona d'ús públic evitarà el tancament total de la zona d'ús públic del marge dret durant tot el període de les obres. Per tant, en breu es tancarà la zona d'ús públic del marge dret del Parc a Santa Coloma de Gramenet i Barcelona, i un cop acabades les obres s'obrirà aquest tram al públic i es procedirà a tancar la part de Sant Adrià de Besòs. En tot moment, el promotor de l'obra i l'òrgan gestor del parc fluvial estaran en contacte per garantir un ús segur del parc.

Un cop instal·lada la canonada, el promotor restaurarà les instal·lacions afectades tal com ja s'ha realitzat recentment en la zona de la desembocadura on ja es van executar les obres de connexió de la canonada de gas amb la central de cicle combinat.

Font de la informació
Parc Fluvial del Besòs
Data de la notícia
07/12/2010

dimecres, 8 de desembre de 2010

Mascarell camaroig

El Mascarell camaroig (Sula sula), el més petit de totes les espècies de mascarells, es distribueix per la zones tropicals dels oceans Índic i Pacífic, i pel mar Carib. A l’Atlàntic occidental és un divagant rar que s’ha registrat a les aigües de la costa de Florida.

A l’altra banda de l’Atlàntic, el primer registre es va fer l’11 d’agost del 2010 a Estepona (Málaga). El 3 de desembre es va registrar una observació d’aquesta espècie en aigües del Cap de Creus. Un dia després, l’exemplar era localitzat al port de l’Estartit. Molt probablement es tracta del mateix exemplar. Des de llavors roman al port i s’alimenta a les illes Medes.

La noticia es va escampar per tot arreu. Les xarxes socials feien fum i era previsible un allaud d’observadors vinguts d’arreu per a disfrutar d’aquest magnífic ocell. El fenòmen va cridar l’atenció dels mitjans informatius, que es van fer resó de l’esdeveniment. Així La Vanguardia titulava Un extraño pájaro avistado en l'Estartit moviliza a los ornitólogos europeos” , la ràdio i televisió autonòmiques també es van fer resó de la notícia.

Ahir em vaig unir al grup de twichers per poder disfrutar d’aquesta presència excepcional. Poques oportunitats n’hi ha d’observar aquest ocell a les nostres latituds i no m’ho volia perdre.

L’ocell, un exemplar de 2n hivern (o segon cicle, com va dir en Dani López en una exposició magistral sobre la datació de l’exemplar), ens va oferir uns esplèndits moments a tots els allí presents. Us deixo amb unes fotos i uns vídeos del matí d’ahir a l’Estartit. Disfruteu-los.






Entre Ivars i Utxesa

Amb moltes ganes i bona companyia el passat dilluns dia 6/12/10 vaig posar el peu a la plana de Lleida després de molts mesos de no trepijar-la. Amb en Xesco Macià varem visitar dues zones humides emblemàtiques de la zona: l’estany d’Ivars i Vila-sana i el patà d’Utxesa.

L’estany d’Ivars era un monogràfic d’anàtides. Tot i que anava amb ganes d’observar més que de censar, no em vaig poder estar de comptar-les, i així, en un cens aproximatiu, varen sortir: 2 oques vulgars (Anser anser), 26 ànecs xiuladors (Anas penelope), 23 grisets (A. strepera), 240 xarxets (A. crecca), 700 collverds (Anas platyrhynchos) i uns 200 cullarots (A. clypeata).

Pel que fa a la resta d’aqüàtiques destacaven els corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo), uns 186 ex, que en un moment concret van formar un estol de pesca coordinada de uns 120 ex. Realment espectacular! La resta d’espècies estaven representades d’una manera molt més modesta: dos cabussons emplomallats (Podiceps cristatus), només set cabussets (Tachybaptus ruficollis), poc més d’una decena de bernats pescaires (Ardea cinerea) i dos agrons blancs (Casmerodius albus), tres rasclons (Rallus aquaticus), unes 32 fotges (Fulica atra), un estol de 160 fredalugues (Vanellus vanellus), dos becadells (Gallinago gallinago) i una Xivita (Tringa ochropus); a més de gavià argentat (Larus michahellis), dos gavians foscos (L. fuscus) i un grapat de gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus).


A la vora de l’estany varen veure entre d’altres Milà reial (Milvus migrans), Tord ala-roig (Turdus iliacus), a més d’un bon nombre de teixidors (Remiz pendulinus).

Al sudoest de la ciutat de Lleida, envoltat de camps de fruiters, està el pantà d’Utxesa. Impresiona la gran passa de canyís que ocupa una gran extensió. Al vespre és punt de reunió de milers d’ocells que busquen refugi per passar la nit. El nostre objectiu era veure el dormidor d’arpelles (Circus aeroginosus), però abans van fer una ullada al pantà. Vaig trobar que estava molt més animat que les darreres vegades que hi havia anat. D’ànecs, en varen veure 24 grisets, 4 xarxets i 168 collverds i 40 fotges. La sorpresa però va ser tres grups de cignes muts (Cygnus olor): 5 inmadurs, un altre inmadure solitari i dos adults a una altra part del pantà. Determinar la procedència salvatge d’aquests exemplars és molt complicat, considerant que des de fa anys n’hi ha parelles reproductores a diversos llocs de Catalunya i la Franja.


















Els que sí eren salvatges, eren els martinets de nit (Nycticorax nycticorax) que varen veure ajocats a una arbreda de la vora del patà. Aquesta espècie que és fonamentalment estival, ha esdevenit un hivernat ocasional en els darrers anys al territori.

Finalment varen presenciar la concentració d’arpelles al canyissar. Si més no hi havia 14 femelles i un mascle. Entre elles dues femelles i un mascle d’Arpella pàl·lida (Circus cyaneus). I no menys destable, l’allocador de gralles (Corvus monedula): vaig estimar uns 400 ex.  

dimarts, 23 de novembre de 2010

Delta del Llobregat: retrobada

Vaig visitar el Remolar al 2002. D’ençà hi feia regularment alguna visita. De mica en mica, però, i per diverses raons, les visites es van anar fent cada cop menys freqüents, fins que vaig deixar d’anar-hi. El passat diumenge decidí retrobar-me amb aquest indret on vaig passar alguns dels millors moments ornitològics viscuts a Catalunya.

Barcelona és una ciutat privilegiada en tenir tant a prop seu un tros de natura tan singular com el Delta del Llobregat, la segona zona humida més important de Catalunya després del Delta de l’Ebre. Aquest privilegi, però, pend d’un fil. La ciutat està encaixada entre el mar a l’est i la muntanya a l’oest, i entre els ríus Besòs i Llobregat, al nord i al sud respectivament. La gran conurbació que forma i tota la seva àrea d’influència penden com una espasa de Damocles sobre aquest espai natural. La plana deltaica ha esdevent el lloc perfecte on instal·lar les infraestructures associades pel desenvolupament de la gran àrea metropolitana: aeroport, port, polígons industrials, xarxa viària, etc. L’impacte ha estat de tal magnitud, que actualment només es conserven zones residuals del que era.

Tot i que des de fa uns anys gaudeix de figures legals de protecció, n’hi ha qui encara dubta de la necessitat de la seva conservació. Veritables bestieses han surtit de suposades ments il·lustrades, que instal·lades en la seva la veritat absoluta i única visió del món i del progrés, exhorten a prendre mesures de gestió “imprescindibles pel progrés del país”.

Aquestes mesures, comentaris, propostes, idees o com les volgueu nomenar,  sempre van acompanyades d’un menyspreu escandalós i denunciable envers els valors naturals que representen el Delta del Llobregat. A qualsevol país civilitzat un lloc d’aquestes característiques seria objecte d’especial atenció. El concepte de progrés en aquest país, però, va paral·lel a la conservació de l’entorn natural. La naturalesa i la seva conservació frena o posa pals a les rodes al desenvolupament del país, segons diuen aquests salvadors de la patria. Aixi ho creuen molts empresaris, polítics i responsables de diverses institucions. Alts càrrecs de partits amb opció de govern, han expresat sense embuts la necessitat de ampliar les infraestriuctures encara que això suposi la mort definitiva del Delta. Ho fan amb frivolitat i oportunisme, i sense cap mena de vergonya ridiculitzen els valors del Delta del Llobregat, insulten la inteligència del ciutadans en proposar opcions pròpies de Mr. Bean i traslladen a la ciutadania un missatge ambigu: conservar segons què, com i quan. Pedagogia zero per una societat amb la conciència ambiental anestesiada. No hi ha principis, només interessos, i aquests ni tant sols són generals la majoria de vegades.

Doncs bé, que la gent sàpiga, que els espaís que encara conserven una part de la seva idiosincràsia, resulten esencials en la conservació de nombroses espècies animals i vegetals; que la conservació és una necesitat perentòria en un món voraç i consumista que ho foragita tot.

La majoria dels que llegiu aquest bloc ja ho sabeu, el Delta del Llobregat val la pena. Qui no el conegui, que s’hi apropi. A tocar de la gran Barcelona hi ha un tresor. Des d’aquest obsaervatori virtual podeu fer una ullada. Us deixo una petita mostra del que vaig veure diumenge passat.


Ànec cuallarg

Ànec collverd

Ànec collverd, Ànec xiulador i dues fredelugues

Ànec blanc i fredeluga

Estol de fredelugues

Bitxac comú















dijous, 18 de novembre de 2010

Gavines a Vilanova i la Geltrú

Ahir a la platja de Sant Cristòfol de Vilanova i la Geltrú, em vaig trobar amb dues conegudes. Dos exemplars de Gavià fosc (Larus fuscus) anellats a Dinamarca en el marc del projecte de Kjeld Tommy Pedersen.

El primer és un exemplar adult amb anella blava i codi blanc V.583. Ha estat registrada per la zona des del 2009, i es comporta com un hivernant. Aquesta temporada va ser localitzat per primer cop el 24/09/19 (Marc Olivé).
















El segon exemplar  és un 2n hivern amb anella groga i codi negre V3SJ. Aquest ocell l’hivern passat es movia principalment pel port de Tarragona i la seva àrea d’influència. A finals de març es va registrar la seva presència a Vilanova, on va romandre fins al 16 d’abril. Ahir va ser el primer registre d’aquesta tardor. A veure quin és el seu comportament.


Per veure una foto de la evolució de la seva muda, podei clicar aquí.

















A més a més vaig veure un exemplar de Gavià argentat (Larus michahellis) anellat a la illa de Menorca amb anella taronja i codi negre B1HA. Podeu consultar informació sobre el projecte en aquest enllaç: www.skuasl.org

D’exemplars anellats no en vaig localitzar més, tot i que hi havia una bon grapat de gavines i gavians. Com que vaig arribar a la tarda, només vaig poder controlar la platja de Sant Cristòfol i el port. I varen surtir les següents xifres:

Chroicocephalus ridibundus: 206
Larus melanocephalus: 100
Larus fuscus: 158
Larus michahellis: 96

Al port també hi havia:

Phalacrocorax carbo: 8
Sterna sandvicensis: 2