L'ORNITONIGMA

dimarts, 3 de maig del 2011

Piscívors al Besòs

Com vaig conclure a l’últim post, la desembocadura del Besòs va donar unes poques sorpreses. Si bé per algunes espècies, com ja vaig esmentar al post anterior, la cosa va malament, pels piscívors el riu s’està consolidant com una zona interessant. El Corb marí gros és habitual en la desembocadura i l’1/05/11 hi havia un exemplar de 1r estiu. Espècies com ara el Martinet blanc (Egretta garzetta) o el Bernant pescaire (Ardea cinerea), són comuns pràcticament tot l’any, amb pics d’abundància durant les migracions i l’hivern.


D’altres espècies més escasses són cada cop més freqüents i regulars. Això és especialment notori amb el Martinet ros (Ardeola ralloides). El cap de setmana passat vaig veure un exemplar, dissabte i diumenge, al canal de la bassa vella. Utilitza les vores per a pescar i les clapes de canyís per amagar-se en cas necessari.

Però si hi ha una espècie en particular que cada cop sovinteja més el Besòs, és el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Diumenge día 1 de maig, vaig aixecar un exemplar adult a les canyes del parc fluvial. Després de sobrevolar la zona una estona, va baixar a l’illa gran, on va desaparèixer entre la vegetació. Aquí us deixo una de les foto que en vaig fer.


dilluns, 2 de maig del 2011

Migració al Besòs (I)

Aquest cap de setmana va ser un intensiu al Besòs amb una escapadeta a veure marines. Situant-nos en el temps, estem en el moment àlgid de la migració prenupcial, aquella en què les aus que viatjaren a l’Àfrica subsahariana a la tardor fan el viatge de retorn cap a les seves àrees de reproducció a Europa. Unes es quedaran per les nostres contrades, d’altres en canvi volaran fins a zones llunyanes del nord del continent.

En la seva ruta cap al nord, les aus fan diverses escales per recuperar-se i fer acopi de greixos, que seran el seu combustible en la etapa següent. La desembocadura del riu Besòs és un bon lloc per trobar aquest migradors transaharians: arbredes, matolls i vegetació roderal de la vora del riu suministren els invertebrats que necessiten, proteines que transformaran en greixos amb els que poder afrontar el següent vol de centenars de kilòmetres.

Passeriformes
Però per veure’ls cal que hagi sedimentació de migrants i no sempre es donen les condicions adients. Després de les forts pluges de dijous, sospito que divendres va ser un bon moment. Però així que les condicions milloren, si els exemplars estan en condicions, reprenen ràpidament el viatge. Dissabte al matí vaig intentar-ho, i també diumenge. Però amb dues jornades varen ser d’una austeritat absoluta. Només vaig veure una Boscarla de canyar (Acrocephalus scispaceus) i cinc cueretes grogues (Motacilla flava) el dissabte; i diumenge, tres cueretes grogues (Motacilla flava), una Boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus) i dos Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). No obstant això, encara resten díes per gaudir de la migració i esperar una bona sedimentació.

Motacilla flava iberiae (mascle)















Limícols
La migració és un fenòmen que abasta a la gran majoria de les espècies d’aus i un dels grups més destacats en aquest sentit, és el dels limícols. La majoría d’espècies en aquesta època es desplacen fins a les terres boreals i àrtiques del nord d’Europa i Àsia. La migració primaveral d’aquestes aus és ràpida. Tenen pressa per arribar a les zones de cria i aprofitar el breu però intès estiu àrtic. El Besòs, tot i tenir potencial per actuar com a punt d’escala en la seva ruta migratòria, és en l’actualitat un indret poc adient, ja quela conjugació diversos factors ambientals i socials  condicionen negativament la possibilitat de sedimentació de limícols migradors. Malgrat aquestes condicions desfavorables n’és possible veure. Aquest dies per exemple, hi romanen una femella de Cames llargues (Himantopus himantopus) i un Bec d’alena (Recurvirostra avosetta). Aquestes dues citacions són excepcionals. La primera perquè és el primer cop que es té constància de una presència tan continuada d’un mateix exemplar, si més no porta quatre dies, quan l’habitual es que hi romanguin unes hores. El segon cas, és destacable perquè per primera vegada un Bec d’alena sedimenta al riu, i a més més ho fa durant tant de temps, quatre dies! El contrapunt, és que això permet veure el poc recanvi d’exemplars i com només els exemplars més confiats són capaços de fer front a la pressió d’un ambient tant humanitzat. S’ha de dir que la vora sud del riu té l’accés tancat al public, i aquest factor ha estat determinant en la continuitat del Bec d’alena.



I avui explico fins aquí, perquè si d’unes espècies no ha estat gaire bé, d’altres ha estat força millor. Fins la propera entrada que serà molt aviat.