Pels que no el coneixeu, el parc de Can Solei
i Ca l’Arnús, és la zona verda més important de la ciutat de Badalona. Es
tracta d’11 Ha d’ambients forestals frondosos, jardins amb arbres ornamentals,
fonts i estanyols, horts, i un petit espai dedicat a la flora mediterrània. La
finca va pertànyer a la família Arnús, d’aquí el seu nom, que al 1859 construí una
gran casa d’estiueig a una part de l’antiga finca de Can Solei. Al voltant de
la casa, Evarist Arnús va encarregar la construcció d’un gran jardí romàntic amb
els elements propis que s’estilaven en aquella època. Un espai d’aquestes
característiques actua com a focus d’atracció per a multitud d’ocells en una
àrea tan col·lapsada pel formigó com és el barcelonès nord.
Fins ara s’0han registrat al voltant d’un
centenar d’ocells que en diferents èpoques de l’any utilitzen els diferents
ambients del parc. Els estanys no són una excepció. De petita mida, són freqüentats
per blauets durant la tardor-hivern, algun ànec collverd i bernats pescaires.
Aquests últims són de presència regular al llarg de l’any, atrets per les
carpes (Cyprinus carpio) ornamentals
introduïdes. Fins ara eren aquestes tres les úniques espècies d’ocells aquàtics
registrats al parc de Ca l’Arnús, però des del mes de gener s’ha d’afegir una
quarta espècie, el martinet blanc (Egretta
garzetta).
A
continuació teniu un vídeo de l’exemplar vorejant el llac romàntic del parc.
No és rar veure corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) al riu Besòs entre
Montcada i Reixac i la desembocadura. Tampoc és rar trobar-los riu amunt. De
fet és una espècie que en els darrers anys ha incrementat els seus contingents hivernants
a tota la conca del Besòs, des de la seva desembocadura fins la plana del
Vallès. La millora de la qualitat de les aigües i el consegüent creixement de
les poblacions de peixos, derivades de les actuacions de recuperació ambiental
del Besòs, han estat clau en l’assentament d’aquesta espècie a gran part de la
conca fluvial. Fins ara el tram final del riu Besòs representava només un àrea
d’alimentació pels corbs marins grossos, que cada matí arribaven de les
diferents joques que hi ha al litoral barcelonès. Ho feien en solitari o petits
grups.
Amb els seus 130 cm d’envergadura i gairebé 2
kg. de pes, aquest ocell no passa fàcilment desapercebut. Quan no està pescant
a l’aigua, està descansant sobre les roques emergents, illes de còdols o
rescloses del riu. Moltes vegades ho fa amb les ales esteses, per tal que el
seu plomatge s’assequi al sol i al vent després de les sessions d’immersió.
Aquesta és una característica pròpia de tots els corbs marins: el seu plomatge
no és completament impermeable; això els facilita la immersió, però té el seu
inconvenient, al cap d’un temps han de sortir de l’aigua per assecar-se les plomes
i restaurar-les per a un vol plenament efectiu.
La vesprada del passat 3 de desembre, en
Javier Valladares, tornava d‘una de les seves passejades habituals pel riu.
Havia pujat fins a Montcada. En arribar a l’alçada de Ferrolan, va veure un
grup de set corbs marins grossos ajocats a les branques d’un arbre a la vora
del riu. Li va semblar estrany, i amb raó: és una hora en la que els corbs
marins acostumen a ser als seus dormidors. Va marxar i allí els va deixar. Via
Whatsapp ens ho va comunicar. Ens van quedar amb la mosca darrera l’orella. Uns
dies després van confirmar la nostra sospita: un grup de corbs marins grossos
passava la nit al riu. Si el dia 3 de desembre eren 7 exemplars, els dia 13 hi
havia 15 ex. Però atenció, que una mica més avall del pont de Guipúscoa es va
trobar un altre dormidor amb 4 ex. I la cosa no termina aquí. El gener es van
detectar 10 ex. Dormint a Montcada i Reixac. D’ençà que es va descobrir, al
tram baix del riu Besòs han estan dormint entre 15 i 4 corbs marins grossos.
Aquest és un fet absolutament inèdit al riu.
Però per què els corbs marins grossos es van instal·lar al tram final del riu
Besòs? Durant molt de temps, els corbs marins grossos es concentraven cada
vespre a uns eucaliptus de la riba del riu Llobregat al seu pas pel delta que
forma el riu abans d’abocar-se al mar. L’any passat, alguna autoritat molt
competent va decidir que aquells arbrers s’havien de tallar... I els van
tallar. Com que els corbs marins van haver de buscar-se la vida, i davant la
mancança d’una arbrada prou important, es van dispersar per zones pròximes. Una
d’elles ha estat el riu Besòs. Nosaltres, veïns d’aquest riu, i que ens ho estimem,
estem més que contents de tenir aquests nous veïns, que si ja enriquien el riu
durant el dia, ara ho fan també a la nit. Però millor hauria estat que
haguessin respectat el seu dormidor del Llobregat. Que els corbs marins grossos
estiguin dormint al Besòs, és suposadament una conseqüència d’una mala decisió.
Recordo que vaig llegir fa un temps que el
marró era, si no el color més comú a la natura sí un dels més abundants. On
vius acaba, d’una manera o d’altra, per modelar el teu cos i el teu
comportament com a espècie. Integrar-se amb l’entorn, és un bon recurs de
supervivència per a moltes espècies, ajuda a amagar-se dels depredadors, a
passar desapercebut. I en temes de camuflatge n’hi ha autèntics experts. Al riu
Besòs en tenim un, el becadell sord (Lymnocryptes minimus).
Sempre lligat a zones humides, aquest petit
limícola busca zones de vegetació esclarissada en canals o vores fangoses dels
cursos fluvials. La seva estratègia de supervivència, no només es basa en l’extraordinari
camuflatge que li proporciona el seu plomatge críptic, sinó també en la seva
conducta discreta: acostuma a romandre mig allocat, quan es mou ho fa molt
lentament i amb moviments espasmòdics, caracteritzats per un suau però constant,
ininterromput balanceig del cos. A més a més cal afegir el tret conductual més
característic i que probablement li dóna el seu nom vernacle, becadell sord.
Com la gran majoria de les aus, no tan sols té
una magnífica visió, sinó també una oïda extraordinàriament fina. Al mínim
soroll, romandrà immòbil, estirat contra el terra i confiant en que el seu
plomatge el mimetitzarà amb l’entorn. Si finalment davant l’amenaça aixeca el
vol, ho farà en l’últim moment, quan, en aquest cas, l’observador, ignorant de
la seva presència, estigui a una distància extraordinàriament curta, tan a la
vora que estigui a punt de trepitjar-lo. Llavors volarà, i ho farà d’un forma
explosiva per tornar a guarir-se no gaire lluny. Però si pot evitar-ho, hi
romandrà encriptat entre la vegetació esmorteïda fins que desaparegui la
presumpta amenaça. En realitat el becadell sord ens ha sentit perfectament, ha
vigilat la nostra aproximació i ha esperat a l’últim moment per sortir volant,
simplement ha utilitzat la seva estratègia de supervivència que tan bo resultat
li dóna, mantenir-se absolutament immòbil.
La dificultat de detecció de l’espècia és tan
gran, que resulta molt difícil estimar quants Lymnocryptes passen l’hivern a les nostres contrades. A l’Atles dels ocells de Catalunya a l’hivern
2006-2009, s’estima una hivernada de 542-678 exemplars. El riu Besòs és un dels
punts calents per a la hivernada de l’espècie a Catalunya. Aquesta tardor-hivern
ha estat especialment bona al tram final del riu, al seu pas pels termes municipals
de Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià de Besòs. El primer exemplar es va
registrar el 20/X/16, d’ençà fins ara es van anar localitzant diversos individus
a diferents punts del riu, solitaris, en parelles o formant diferents grups de
fins a 4 exemplars. Al mes de gener s’han estimat almenys 9 exemplars, més de
la meitat dels quals estaven al tram més baix, el que travessa el municipi de
Sant Adrià. En els propers dies, l’espècie es farà cada cop més escassa, fins
que desaparegui fins la propera tardor.
El passat 6 de desembre, en Joan Carles
Bellido Campano (OrnithoCat) trobava un morell d’ulls grocs (Bucephala clangula) als Espais Naturals del Riu, el que coneixem col·loquialment com Cal Tet i Ca l’Arana, al terme municipal del Prat de Llobregat. Es
tractava d’un exemplar tipus femella, que finalment va se determinat com a
femella de primer hivern, és a dir, era un ocell que havia nascut la primavera
anterior.
El morell d’ulls grocs és un hivernant força
rar a la Península Ibèrica. A Catalunya no es presentava des del 2010, quan en
Stephen Christopher i altres observadors van trobar un exemplar a Amposta,
Delta de l’Ebre, el 7 de febrer. Al Delta del Llobregat, l’espècie no es
registrava des de l’hivern 2006-2007, quan un exemplar, també femella, hi va
romandre a la llacuna de Cal Tet durant uns dies.
Doncs bé, aquest hivern, els veïns i veïnes de
les rodalies del Delta del Llobregat, podem gaudir d’aquest petit ànec, propi
de latituds més septentrionals d’Euràsia i Amèrica del Nord. És una estada considerablement llarga.
L’exemplar es mou entre la llacuna de Cal Tet
i la llacuna de Ca l’Arana, a la platja del mateix nom. No resulta fàcil de
veure. Ho vaig intentar a principis de desembre. Era un dia força ventós i es
va mantenir tota la tarda ocult entre el canyís que voreja la banda est de Cal
Tet. Uns dies després, en companyia d'en Javier Valladares, el vaig gaudir a la
llacuna del Cal Tet. El vent també bufava fort, i l’ocell que era força
lluny, no parava de cabussar-se, perquè el morell d'ulls grocs és un ànec cabussador, que busca el seu
aliment sota l’aigua. Malgrat tot el vaig gaudir.
Llacuna de Ca l'Arana
Va ser en una visita a Cal Tet, el 29 de gener,
quan vaig tenir la sort de tenir-lo just davant l’observatori de Cat Tet.
S’alimentava i a estones romania a la superficie arreglant-se el plomatge. Va
ser una tarda excepcional i intima (hi era sol a l’aguait), amb aquesta espècie
nòrdica que tan poques vegades visita les nostres contrades. Us deixoi amb un video en el que podeu observar la seva conducta alimenticia.
Pels que no el coneixeu, el parc de Can Solei
i Ca l’Arnús, és la zona verda més important de la ciutat de Badalona. Es
tracta d’11 Ha d’ambients forestals frondosos, jardins amb arbres ornamentals,
fonts i estanyols, horts, i un petit espai dedicat a la flora mediterrània. La
finca va pertànyer a la família Arnús, d’aquí el seu nom, que al 1859 construí una
gran casa d’estiueig a una part de l’antiga finca de Can Solei. Al voltant de
la casa, Evarist Arnús va encarregar la construcció d’un gran jardí romàntic amb
els elements propis que s’estilaven en aquella època. Un espai d’aquestes
característiques actua com a focus d’atracció per a multitud d’ocells en una
àrea tan col·lapsada pel formigó com és el barcelonès nord.
