L'ORNITONIGMA

divendres, 5 de febrer de 2016

El delta del Llobregat i jo. Camí de la reconciliació

Durant els primers anys de la meva estada a Catalunya, vaig ser un visitant incondicional del Delta del Llobregat. De mica en mica les meves visites es van anar espaiant, fins que van resultar merament puntuals. Una de les raons per les que vaig deixar d’anar-hi, si no la raó, va ser la sensació que tenia d’estar en una mena de parc urbà. L’esbarjo i el gaudir de la natura no han d’estar necessariament enfrontats, són absolutament compatibles. Però les característiques de l’espai determinen els usos i la manera d’actuar. El parc de la Ciutadella a Barcelona és un retall de natura artificial al bell mig de la gran ciutat que permet desenvolupar tot un seguit d’activitats, des de la mera contemplació, passant per activitats lúdiques, artístiques o esportives.

Bassa de les Pollencres
El Remolar-Filipines és un vestigi d’un sistema deltaic que anys enrere ocupava una gran extensió. Aquest, tot i ser un entorn molt controlat i relativament modificat, continua conservant aquesta esència salvatge de la que manca qualsevol parc urbà. És per això que el visitant ha de tenir molta cura des del primer moment que el trepitja. El fet de visitar-lo ja genera un impacte, el com ho fem representa un impacte afegit. Tenir un espai com el delta del Llobregat a la vora de Barcelona és un luxe. Des dels seus aguaits es pot gaudir d’espècies emblemàtiques com ara flamencs o becplaners. Durant els passos migratoris milers d’ocells el trien per fer escala en el seu viatge. I a l’hivern es converteix en refugi de un bon nombre d’ocells aquàtics.

Però alguna cosa passa als espais del Delta del Llobregat. Recordo un dia que vaig haver de demanar una mica de silenci a l’aguait de la Maresma del Remolar. Allò semblava un diumenge al parc de la Ciutadella. És veritat que no em corresponia a mi fer-ho, però ho vaig creure del tot necessari. Això, que podria ser una anècdota, es va acabar convertint en quelcom quotidià. Si a això afegim l’escursament dels horaris de visita i la massificació, els espais del delta del Llobregat van deixar de tenir tot l’atractiu original, malauradament, que feia que hi anès tan sovint. D’ençà vaig prendre la decisió, ja no hi vaig tornar en cap de setmana. I com que treballo per setmana, simplement hi vaig deixar d’anar. Però el meu esperit és conciliador i de mica en mica vaig tornar a apropar-me als espais tancats del delta del Llobregat (la resta del deIta mai l’he abandonada).  

La Maresma


Aquesta tardor-hivern vaig fer un parell de visites, totes dues al Remolar-Filipines. La primera visita em va decebre. Gran part de la maresma estava seca i pràcticament no hi havia ocells. La segona vegada, al gener, va resultar molt més engrescadora. A la Maresma hi romania un estol de fredelugues. Entremig hi havia daurades grosses i algun territ variant. D’anecs no hi havia gran quantitat, però estava relativament entretingut: unes poques oques, cullerots, xarxets, ànecs blancs... I per sobre de tot destacaven un becplaner de 1r hivern i un grup de flamencs. Hi havia pocs ocells i també poca gent. Potser tota hi era a la zona de El Prat. Potser estic equivocat, però alguna cosa passa al delta del Llobregat.

Estol de fredelugues, daurades grosses, becadells i territs variants. Al fons, l'aparcament de la nova terminal de l'aeroport de Barcelona. L'ampliació de l'aeroport va representar una dramàtica agressió als aiguamolls del parc. 

Becplaner entre corbs marins grossos i parella de cullarots.

Mascle d'ànec cullerot.


Cada hivern, un petit grup d'oques vulgars passa l'hivern a les reserves del delta.

Flamenc a la maresma del Remolar.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Dia Mundial de les zones humides: el Besòs i la Tordera

Avui se celebra el Dia Mundial de les Zones Humides, ecosistemes cada cop més escasos, de gran complexitat i molt fràgils. Es dóna la paradoxa que davant la destrucció d’una zona humida per la construcció d’algun tipus d’infraestructura, es compensa amb una altra de zona humida d’origen antròpic. Per exemple, jo em carrego un tram de riu amb un excel·lent bosc de ribera, i a canvi planto aquí una bassa i tots contents. I en efecte quedem molt contents. Comencen a arribar ànecs, alguna limícola, i depenent de l’entitat de la zona humida, potser fins i tot hi arribin  flamencs, becplaners i altres espècies més exigents. L’extrem de la paradoxa és que aquella zona pot arribar a assolir algun nivell de protecció, el mateix o un altre de diferent del que tenia la zona destruida. Vaja, el món a l’inrevés. Exemples n’hi ha, però no en citaré per ser de tots, o si més no de la majoria de la gent que ens movem en aquest món, de sobres coneguts.

Estava amb això del Dia Mundial de les Zones Humides. Suposo que em pertoca parlar dels seus problemes de conservació; de la dificultat per sensibilitzar, no només a la població, sinó també a les administracions, que algunes no s’assebenten que també són població; dels seus valors etc., etc. I a més a més fer-ho des de la mesura i la correcció política. Doncs avui tinc un altre tarannà. I tot i els avenços i les millores que s’han aconseguit al Besòs, la zona que més visito, encara resta molt per fer-hi. Al Besòs i a la desembocadura de la Tordera. I és que estic fart de:

  •  Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com circulen quads per la llera.
  • Anar a la desembocadura de la Tordera i veure com determinada gent deixa anar als seus gossos lliurement en un espai protegit, amb les conseqüències que això té per a la fauna.
  • Veure tot això, trucar als agents rurals i que no es presentin.
  • Anar al rio Besòs i comprovar que les seves vores s’han convertit en un pipi-can.
  • Anar al riu Besòs i veure que els gossos campen lliures com a la desembocadura de la Tordera, entren a la llera del riu i ho espanten tot.
  • Trucar a la Guàrdia Urbana de Sant Adrià de Besòs per a denunciar pràctiques prohibides al riu i que no es presentin.
  • Veure com les senyalitzacions resulten més que invisibles per un percentatge altíssim de persones...



Aquesta darrera bàsicament incloeix la resta de les meves queixes. Queixes, sí, perquè aprofito aquest Dia de les Zones Humides per demanar respecte pels espais de menor entitat, però no menys importants, que dia rere dia soporten una pressió que els fa difícilment sostenibles. De solucions n’hi ha, però sembla ser que no són políticament populars.

Frente al enojo, relajación: un recorrido por el Besòs

Hoy me he levantado bastante enojado. No explico los motivos, porque no habría cuaderno de bitácora lo suficientemente grande para recogerlos. En lugar de ello, os contaré qué medidas he adoptado.

Todo el mundo sabe —o eso me han dicho, que el enojo se quita con relajación. Quién no ha pasado por esa experiencia en la que alguien con voz suave y tono mesurado te dice: “Vamos, relájate y respira profundo, y no pienses en eso, piensa en otra cosa. Todo se arreglará”. ¡Pues claro que todo se arreglará! Una solución es no pensar en eso, pensar en otra cosa y dejar que el río siga su curso. ¡Vaya, ya lo he dicho, puñetas! Tengo que volver a empezar.

Respiro profundamente y comienzo con mi imaginería. ¡Ah, perdón, me olvidaba de una cosa importante! Hay que respirar desde el diafragma e imaginar la respiración de abajo hacia arriba, siempre de abajo hacia arriba, sino la hemos cagado. Continuo... Entonces recurro a mi memoria, busco un paisaje agradable y trato de ubicar una experiencia que elimine la tensión que me provoca ese sentimiento de enojo.

“Estoy a orillas del río Besòs, en su llanura aluvial. Frente a mi se extiende una extensa chopera, la más extensa de la llanura aluvial del Besòs. Es la pollancreda de l’Alomar. Un hermoso sotobosque de chavolas ilegales cubre gran parte de su extensión. Afortunadamente las autoridades son ciegas, sordas y tontas, y además no pueden hacer nada, nunca pueden hacer nada. Sobre mi cabeza un ratonero sobrevuela la arboleda. Soñaba con hacer su nido en uno de los chopos, pero el lugar es demasiado tranquilo”.

Este ejercicio tan sencillo de relajación se puede combinar con una forma de pensamiento más eficaz, lo que los especialistas llaman reestructuración cognitiva. Así evitaré exageraciones y dramatismos, acaloramientos e insultos. Conseguiré ser más razonable y justo con los demás. Y dicho esto, retiro lo de “las autoridades son tontas”, y también lo de que “nunca pueden hacer nada”.  Sobretodo lo de nunca, porqué al decir nunca, caigo en la imprecisión y parece que no haya solución al problema. Perdonad por el paréntesis. Continuo con mi ejercicio de relajación.

“El suave murmullo del agua me traslada río abajo. De entre las cañas me llegan unas voces. Alguien juega a que un pájaro persigue a otro pájaro. No, no es un juego. Es ese arte antiguo que sirve para la caza de volatería (según la RAE). El cetrero, que es quien practica ese arte, camina por la orilla. Las aves se levantan a su paso y entonces lanza a su azor contra ellas. Veo decenas de pájaros sobrevolando el río. Vuelan arriba y abajo, describiendo círculos en un aparente desorden. Parece que quieran posarse, pero es sólo parte del juego. Les encanta volar, por eso tienen alas”.


¡Qué bueno, comienzo a sentirme mejor! Siento que otro sentimiento desplaza a la ira. Y lamento haber usado la expresión “contra ellas”. Seguro que las intenciones del cetrero nada tienen que ver con oposición o enfrentamiento.

“Ahora estoy tumbado sobre la verde hierba. A mi alrededor los niños juegan y la gente pasea con sus perros. Afortunadamente van sueltos y sin bozal. Libres y contentos, se lanzan al agua. Persiguen a los patos y a las gaviotas. Quieren compartir su alegría con el resto de criaturas. Pero no sólo con los animales, también con las plantas. A ellas, y a la Tierra, les devuelven lo que ella tan generosamente les otorgó. Lo hacen ante la cara de satisfacción de sus propietarios, de los responsables de su tenencia. Satisfechos, continuan con sus juegos. Mientras tanto decenas, cientos de personas disfrutan también de la verde hierba y del gris asfalto.”



Cada vez me siento mejor. Aunque mi dominio de la reestructuración cognitiva está aun a nivel de principiante, noto que mi enojo se va diluyendo. Quizás tenía la falsa crencia de que todos los problemas tienen solución. Quizás no sea así. Quizás mi enojo no sea tan sano y natural y deba enfrentar los problemas en lugar de encontrar una solución.

“Es un lugar privilegiado. Es donde el río se une al mar. Es un lugar lleno de sensualidad, donde un cuerpo se funde con otro cuerpo. Es un lugar límpio, nítido. La brisa marina, el verde de los tamarindos, el rumor de las olas, el fluir de las aguas de la central térmica. Estoy en el paraiso. Estoy en la desembocadura del Besòs.”

Ahora podré enfrentar el día con mejor predisposición, sin ira ni frustración. Ahora podré asomarme al río Besòs más sano, más comunicativo, con mejor humor. Ahora que sé que el Ayuntamiento de Montcada i Reixac le dará al río un “tracte especial per tal de preservar-ne la biodiversitat existent”, me voy tranquilo.

dilluns, 1 de febrer de 2016

Gavots a Catalunya: una bona temporada

Hi ha dues espècies d’ocells marins que li donen al Mediterrani cert punt d’exotisme durant l’hivern. Exotisme en el sentit de quelcom diferent, sobretot en aquests temps de certa sequera ornitològica al mar. La seva observació ens trasllada a les fredes aigues del Mar del Nord o fins i tot de l’oceà Glacial Àrtic. Perquè el gavot Alca torda i el fraret Fratercula arctica són ocells del nord, que un cop acavada la reproducció, i després de mudar el seu plumatge, migren cap al sud. Afortunadament un bon grapat, voregen l’estret de Gibraltar i entren a la Mediterrània occidental, on passaran bona part de l’hivern.
 
Gavots a l'illa d'Hornoya (Noruega)
El fraret és un ocell pelàgic, de mar endins, la qual cosa fa que resulti molt difícil veure’l des de terra. Tanmateix al gavot li agrada el litoral, i això fa que sigui fàcil de veure des de platges o penya-segats. Els gavots comencen a entrar al Mediterrani a finals de la tardor, però el flux més important ho fa al desembre-gener. És aleshores quan els trobem, bé solitari o bé formant petits grups, alimentant-se davant les costes sorrenques. I és que a casa nostra, els gavots trien principalment aquest tipus de litoral.

La majoria dels gavots que veiem a Catalunya provenen de les colònies de cria de les Illes Britàniques, que compta amb una població estimada en 187.100 exemplars, la qual cosa representa el 20,2% de la població mundial de l’espècie. Una dada gens despreciable. El que passa a les Illes Britàniques és el reflex del que passarà a les nostres nostres costes. A les temporades 1969-70 i 1985-88, els gavots van augmentar al voltant d’un 13% a les seves colònies de cria. Després d’un periode d’estabilitat entre finals dels anys 1980 i principis dels 1990, es va registrar un dramàtic augment. Però a partir del 2005 la tendència es va invertir. Les hipòtesis són diverses. Des d’una càrrega poblacional no compatible amb la disponibilitat de recursos (àrees de nidificació i disponibilitat d’aliment), fins la merma de la població d’exemplars adults per causes diveres, fonamentalment d'origen antròpic. Malgrat un lleuger aument registrat als volts del 2010, la tendència poblacional continua sent negativa, amb una baixa productivitat, que afecta als gavots que entren a la Mediterrànea.




La productividad era força estable al periode 1986-1993, però d’encà aquí ha davallat de forma significativa. Aquesta baixa productivitat està relacionada amb l’escassetat d’aliment. Tot i que també està la hipòtesi de l’augment global de les temperatures a la superficie del mar. Sigui como sigui, sembla que totes dues estan relacionades. L'espècie, encara que és molt fluctuant s'ha tornat escasa al Mediterrani, conseqüència probablement de la succesió de les males temporades de cria al nord d'Europa (Illes Britàniques).

Fa un dies vaig poder gaudir de l’observació d’aquesta espècie en companyia dels meus amics Xescu Macià i Xavier Larruy. A les costes del nord del Maresme vam veure més de 20 exemplars. Comentaven precisament l’escassetat de gavots els darres anys i l'aparent abundància d’aquest hivern. Especulaven sobre aquests agrupaments que van gaudir en una assolejada jornada. Aquest és un any bo pel gavot. Però una espècie tan fluctuant és difícil d’interpretar. Tot i que som optimistes, també som realistes. I és que al gavot no només l’afecten les condicions climàtolòqgiques. La sobrepesca, els vertits contaminants i certes arts de pesca són causa cabdal en la seva rarificació a la costa mediterrània els darrers anys.

M’acomiado amb un video d’un grup de gavots pescant davant les platges de Pineda de Mar al Maresme.

Salut i bones obsevacions!



BIBLIOGRAFIA:

Join Nature Conservation Committee:http://jncc.defra.gov.uk/page-2899

dimarts, 26 de gener de 2016

Passejada hivernal per Ca l'Arnús

Malgrat aquest hivern tan suau, al parc de Can Solei-Ca l’Arnús de Badalona es respira un aire plenament hivernal. Els roquerols que van aparèixer a la tardor encara i són, tot i que en nombre molt inferior. Al voltant d’uns 4 exemplar són els que sobrevolen habitualment el parc. Els pit-rojos són probablement els passeriformes més nombrosos. Ocupen tots els ambients del parc, des del passejos més ombrívols del jardí romàntic, fins els tarongers de la zona d’horts.
Pit-rog

També nombroses i fàcilment detectables són les mallarengues. En aquesta època acostumen a moure’s en grup, per la qual cosa és possible que al llarg del recorregut que faig pugui trobar molt poques o cap i de sobte, al cap d’una estona, atopar un grup nombrós i divers. I és que durant la tardor-hivern les diverses espècies de mallarengues s’agrupen en estols mixtos per a cercar aliment i defensar-se del depredadors. El 18 de gener hi eren totes les espècies de mallarengues, tret la mallarenga d’aigua, que té unes necessitats ecològiques molt més específiques i rarament surt de l’entorn de boscos humids del terç nord de Catalunya.

Mallarenga emplomallada
Mallarenga petita

Mosquiters, tallarols de casquet i capnegre no van fallar. Com tampoc ho van fer les dues espècies d’estornells. La novitat va ser un petit estol de gratapalles, que fins ara no hi havia vist. Però les que mai fallen, i aquestes sí que són molt, molt detectables, son les cotorres. Al parc n’hi ha una bona població de cotorretes de pit gris i és l’única zona del Barcelonès nord, que jo sàpiga, on es reprodueix la cotorra de kramer. Algún dia en parlaré. De moment us deixo algunes fotos de diversos exemplars.






Salut i molts ocells!

dilluns, 25 de gener de 2016

Estepes: daurada i piocs salvatges

En relació amb l’anterior entrada, aquí us deixo dos videos de dues joies de les estepes, el pioc salvatge Otis tarda i l’àliga daurada Aquila chrisaetos. La primera és exclusiva d’aquest tipus d’hàbitat i molt ocasionalment algun exemplar es deixa veure pels secans més occidentals de la plana de Lleida.


L’àliga daurada no és un ocell estrictament estepari. Més propi de la serralades pirinenques i altres sistemes muntanyosos, alguns exemplars inmadurs, que encara no tenen territori, sovint apareixen a zones estèpiques on abunden les seves preses, principalment el conill.


diumenge, 24 de gener de 2016

Todo depende de los ojos con que se mire (Basado en hechos reales)

Todo depende de los ojos con que se mire, aunque no sólo se necesitan ojos para mirar. “¡Pero hombre, cómo se te ocurre entrar a ese pueblo a comer!” Digo ese, como podría decir cualquier otro pueblo del Segrià en la Plana de Lleida. Os explicaré brevemente la historia.

Entre Galicia y Barcelona hay aproximadamente unos 1.200 km. En mil doscientos kilómetros los paisajes se suceden como fotogramas de una larga película de más de 12 horas. A través de la carretera, paisajes y sensaciones se entrecruzan y generan toda clase de sentimientos. Nos seducen, los aborrecemos, nos sorprenden, nos aburren, nos estremecen, los ignoramos... Imaginad a ese viajero que sale de la costa atlántica de Galicia, que está acostumbrado a vivir de cara al mar, que descansa cada tarde su vista en un cálido horizonte, que tiene a sus espaldas un verde infinito y monótono, el verde azulado del eucaliptal. Ese viajero deja atrás las suaves montañas gallegas, desciende hacia las llanuras cerealistas leonesas, se alegra al encontrarse con las estribaciones de la abrupta cordillera Cantábrica en el norte de Burgos y Palencia, y entonces comienza a descender hacia la depresión del Ebro.

Al principio son los viñedos riojanos los que rigen el paisaje. Las colinas cada vez más suaves dan paso a la estepa cerealista. Al pasar Zaragoza, el secano se acentua y cobra todo su vigor en los Monegros. Asi pasa Zaragoza y Huesca. Ese viajero que nunca había visto un paisaje semejante, estépico, casi predesértico, siente mucha curiosidad. El asombro del principio va dando paso a un visto-uno-visto-todos. Comenta que tiene su aquello. Pero súbitamente ese paisaje árido, ocre y desarbolado se transforma. El verde vuelve a los márgenes de la autopista, el vacío estépico se llena de construcciones, pueblos aquí y pueblos allá. No sabé ubicar ese paisaje. Mientras contempla y trata de poner nombre a esos nuevos estímulos, llega la hora de comer. Sale de la autovía y busca un restaurante. Un cartel le da la bienvenida a una pequeña población de la ribera del río Segre. “Feo, es feo”. Por fin le pudo poner un nombre a su sensación. Después de comer en un bar cualquiera de la autopista, continuó camino hacia Barcelona pensando en lo feo que era aquello.

Tomillar de Alfés

¡Qué paisaje! Cuando sentimos esta exclamación nos vienen a la mente abruptas montañas, playas tropicales, verdes selvas, bucólicas campiñas, pero pocas veces imaginaremos áridas llanuras, resecas estepas o desnudos cerros. La idea del paisaje ya viene de fábrica y hay que romper con muchos prejuicios para poder disfrutar realmente de esas zonas que no serán fotos de postal, si no es como puestas de sol. Yo soy un acérrimo defensor de las bondades de la plana de Lleida. Basta detenerse, y dejarse llevar por los sentidos para apreciar la belleza de su paisaje. Una belleza que lamentablemente está muy fracturada, que se esconde tras los regadíos, las infraestructuras y todo tipo de agresiones. Donde parece que no hay nada, cabe detenerse y esperar. Campos de cereal, tomillares, garrigas, prados secos terofíticos, nos ofrecen una sorprendente biodiversidad. Y como ya he escrito demasiado, os dejo con algunas imágenes que dan fe de ello. Yo me voy a charlar con ese viajero.


Alcaraván
Chorlito carambolo
Clot de la Unilla 
Plans de la Unilla
Calandria 
Sisones