Aún recuerdo cuando comencé en esto de la
ornitología, los quebraderos de cabeza que me dieron los limícolas, y que aún e
siguen dando de vez en cuando. Entonces el abanico de guías de identificación
era mucho más limitado, la óptica era de peor calidad y las cámaras de fotos...
¡Vaya, que no había pelas! No obstante, tuve la suerte de tener cerca de casa
uno de esos santuarios para las aves limícolas: la ensenada de Llodero en la
ría de Avilés (Asturies). Allí compartí horas y horas de observación con grandes
maestros en la identificación de aves, como Elías García Sánchez y César
Álvarez Laó. Un fuerte abrazo para ambos. El reto del mes de abril era identificar un
limícola que en aquellos tiempos resultaba bastante escaso por aquellos lares.
Posteriormente se volvió más frecuente, hasta casi igualarse con su pariente
más cercano.
Las fotografías a veces engañan, pero parece
tratarse de un ave de tamaño mediano, longilinea y elegante. Se alimenta en
aguas profundas, por lo que se puede intuir de patas y cuello largos. El
plumaje es poco llamativo, con partes superiores, cuello y pecho marrón grisáceas
y partes inferiores blancuzcas. A simple vista no hay ningún rasgo que resulte
especialmente llamativo, sólo un suave orlado blanco cremoso en cobertoras y
terciarias. Cabe recordar que los limícolas pasan por diferentes plumajes.
Durante la época reproductora suelen mostrar diseños llamativos, en contraste
con las libreas más modestas que lucen fuera del periodo reproductor.
Igualmente, juveniles y adultos muestran patrones diferenciales, aunque ambos
convergen en un plumaje invernal muy semejante. Dicho esto y basándonos en los
rasgos que apreciamos a primera vista, se puede decir, sin temor a equivocarnos,
que el ave de la fotografía luce una librea invernal.
Analicemos las diferentes especies propuestas.
En el caso del Archibebe común (Tringa
totanus), las cobertoras alares y las terciarias muestran un moteado oscuro,
que está ausente en el ave de la fotografía. Estructuralmente además es menos
estilizado y longilíneo.
El Archibebe claro (T. nebularia) es más estilizado. Sin embargo, el plumaje es de un
gris menos marronéceo, más oscuro, con el cuello rayado sobre fondo pálido, no
tan uniforme como el ejemplar de la fotografía. Además, las escapulares,
cobertoras alares más internas y terciarias presentan un borde pálido a modo de
muescas, característica que tampoco se observa en nuestro ejemplar.
Descartado el géro tringa, nos quedan las dos
especies de Limosa. La aguja
colipinta (Limosa lapponica) es una
candita poco probable. ¿Por qué? Estructuralmente difiere bastante del ejemplar
de la fotografía. Son aves en general más panzudas y compactas, mostrando un
aspecto menos elegante y estilizado. El patrón del plumaje en invierno es mucho
más contrastado, con el centro de las plumas oscuro y bordes claros, pudiendo presentar
los ejemplares de primer invierno un patrón más contrastado con muescas pálidas
especialmente visibles en grandes cobertoras y terciarias.
Limosa lapponica (invierno) con Calidris alpina.
Nos encontramos, por tanto, ante la última
posibilidad, la Aguja colinegra (Limosa limosa),
un ave de aspecto uniforme con dos tonalidades: marrón grisáceo en cabeza,
cuello, parte superior del pecho y partes superiores; y partes inferiores
blancas.
La més petita de les rapinyaires nocturnes
presents a Catalunya està ben representada a la Serra de Marina, on la poden
trobar des de finals de març fins ben entrada la tardor. És fàcil de localitzar
pel seu cant característic, un “tioo” que emet en seqüències cada dos o tres
segons des que arriba dels seus quartes africans d’hivernada, fins que comença
la reproducció. Malgrat que a finals de juliol es pot sentir cantar un altre
cop, tot i que amb molta menys intensitat que a la primavera. Li agraden els ambient
de mosaic, evitant les mases forestals denses i las zones muntanyoses per sobre
dels 1000 m.s.n.m.
Hàbitat del Xot a l'entorn de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)
Des d’un punt de vista tròfic, s’assembla més
a un paseriforme insectívor que no pas a la típica rapinyaire nocturna. Amb un
ventall de preses que van des de coleòpters, ortòpters i lepidòptes de mida
mitjana fins a micromamífers i ocells petits durant l’època reproductora.
Aquesta dieta tan específica determina el seu caràcter migratori.
La població catalana, amb una població
estimada en unes 5.430 – 7.599 parelles ha patit una devallada aproximada d’un
13%. Això té molt a veure amb el níxol tròfic de l’espècie (ús de pesticides i
caràcter migratori de les poblacions). Altres amenaces citades a la
bibliografia son la transformació de l’hàbitat, els usus agrícoles, la caça,
l’expoli de niu i l’atropellament. També representa un factor important de
declivi, la manca de cavitats per niar, degut a les polítiques forestals
actuals.
La instal·lació de caixes niu, la conservació
d’arbres vells, el control de l’ús de pesticides i el retorn a pràctiques
agroganaderes que afavoreixen l’hàbitat del xot, són mesures adreçades a la
conservació de l’espècie i l’augment de les seves poblacions.
La vessant badalonina de la Serra de Marina és
un bon lloc per gaudir d’aquest “petit duc”. Aquest any les parelles han tornat
a ocupar els seus territoris i el seu “tiooo” acompanya les meves passejades
nocturnes, em reconforta i em relaxa. Compateixo amb vosaltres uns moments que
vaig viure fa uns dies.
BIBLIOGRAFIA:
Baucells Colomer, J. (ed.) (2010). Els rapinyaires nocturs de Catalunya. Biologia, gestió i conservació de les vuit espècies de rapinyaires nocturns catalans i els seus hàbitats. Jordi Baucells Colomer.
Abella, J. C. 2004. Xot Otus scops. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. Institut Català d'Ornitologia (ICO)/Lynx Educions, Barcelona.
De mica en mica es fa camí. Ja fa uns mesos
des que van prohibir la pesca a la desembocadura del riu Besòs i l’efecte és més
que positiu. Mai serà un Ca l’Arana o un delta de la Tordera, però aquesta
primavera visitar la desembocadura del riu és tot un goig. Sempre es troba
alguna cosa, que si un dia un grupet de cames-llargues, un altre una parella de
corriols grossos, a l’endamà un estol de gavines corses... I no només és el fet
de veure limícols i d’altres espècies aquàtiques en un moment puntual. El més interessant (i el gran avanç) és que els exemplars troben la tranquil·litat necessaria per romandre-hi hores.
Aquest és el canvi substancial.
La desembocadura encara té greus problemes,
però s’està aconseguin reduïr significativament el nombre de persones que hi
romanen hores i hores. Tot un gran pas endavant. Ara algú passeja, s’hi apropa i després se’n va. Sembla poc, però n'és suficient perquè els exemplars més tolerants que trien la desembocadura com
a lloc de repós i d’alimentació en la seva migració, hi poguin romandre un temps. La situació anterior resultava dramàtica. Les fotografies següents són només una petita mostra del desgavell en què s'havia convertir aquest espai. Era una veritable ocupació que a més de foragitar tota mena d'ocells, convertia la zona en un abocador.
Un altre factor que contribueix a la
sedimemntació de limícols, és el col.lector que surt des del parc del Litoral
cap a la desembocadura. Les aigües que hi aboca, eviten que la barra de sorra
invaeixi l’escullera i crea una petita ensenada de fang on poden alimentar-se les diferents espècies. Des
del parc de la Pau, a la banda de Barcelona, es pot observar molt bé el moviment d'aquests ocells sense pertorbar-los. Amb un telescopi o simplement amb
binocles, disfrutareu d’aquestes interessants aus.
En el temps que porten de migració, s'han registrat almenys 14 espècies de limícols, a més d’altres especies d'cells aquàtics molt interessants com ara el Xatrac gros.Aquí us deixo amb una petita mostra gràfica.
Disfruteu-la.
Un dels reptes que la natura imposa a les aus
migratòries és la meteorologia. Certes condicions meteorològiques poden influir
positivament en el viatge migratori. N’hi ha d’altres, però, que provoquen
justament l’efecte contrari. Tempestes, borrasques i altres fenòmens adversos poden
resultar devastadors, desviant els migrants de les seves rutes principals i produïnt
sedimentacions massives d'exemplars. Això és el que va passar els darrers quatre
dies d’abril al litoral català. Una forta llevantada, acompanyada de ruixats d’intensitat
feble i moderada, va provocar una important sedimentació de passeriformes, fent
que espècies amb rutes migratòries més orientals s’aturessin de forma massiva
a diversos llocs. Aquesta situació meteorològica, que va analitzar en Ricard
Gutiérrez al seu blog Rare
Birds in Spain, va ser el desencadecant d’un festival de rareses, entre les
que va sobresortir, pel gran nombre d’observacions arreu del litoral, el
Papamosques de collar (Ficedula
albicollis).
Durant aquests quatre dies, em vaig dedicar intensament
a prospectar diversos punts del litoral del Barcelonès nord i algunes zones del
Garraf, i els resultats varen ser magnífics. La zona del Besòs la vaig fer acompanyat
de vegades per en Xavi Larruy i una tarda a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú la
vaig compartir amb el Vittorio Pedrocchi.
L’INICI
El dia 25 en Xavi em va comunicar que a un
tram del riu Besòs hi havia una important concentració de cueretes grogres (Motacilla flava ssp.), entre les que
destacava un mascle amb trets propis de la subespècie feldegg. La tarda de
l’endemà l’exemplar encara hi romania. A la zona hi havia també una bona
concentració d’orenetes (Hirundo rustica).
Riu avall vaig veure diverses especècies transaharianes como ara Oreneta de
ribera (Riparia riparia), Còlit gris (Oenanthe oenanthe), Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), Papamosques
gris (Muscicapa striata) i un
inesperat Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus)al barri de La Catalana. El pronòstic
meteorològic del dia 27 engrescava a sortir. S'esperaven vents forts de
llevant i pluja al llarg de tot el dia .
27 D’ABRIL
Després d’una nit d’intensa pluja, a trencar
d’alba el temps va donar una petita treva. El festival havia començat. En Xavi
Larruy prospectava els trams alts del riu en direcció a la desembocadura. Mentre
el Guillermo Rodríguez i el Manolo García Tarrasón es van encarregar del Parc
del Litoral, jo vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i el parc de la Pau.
Els efectes del temporal eren evidents. Al parc del Litoral, hi van estimar uns
20-30 exs. de Mosquiter xiulaire
(Phylloscopus sibilatrix), un migrant regular però escàs que poques vegades
es presenta en aquestes quantitats. A l’altre banda de la desembocadura, on la
presència de arbres de fulla plana és quasi anecdòtica, vaig trobar altres 5
exs, que es movien entre tamarius, associats a un bon nombre de mosquiters de
passa. Malgrat la pluja, que no minvava, vaig continuar prospectant el parc. A
uns tamarius aïllats vaig localitzar un grup de mosquiters de passa i entre ells va
saltar la primera alerta, un Tallarol
xerraire (Sylvia curruca) que brincava
entre les branques. Tot el grup es va desplaçar cap uns matolls, on no va poder
ser relocalitzat. La pluja, cada cop més intensa, va obligar a susprendre la recerca
als quatre observadors que allí ens trobaven.
Vaig deixar el Besòs amb un goig que feia
temps que no sentia. No només per les observacions extraordinàries de sílvids,
també per la parella de limícols que s’alimentaven a la barra de sorra de la
desembocadura, un Batallaire (Philomachus
pugnax) i una gamba roja (Tringa
totanus), fet afavorit no només pel mal temps, sinó també per la nova
mesura de gestió engegada a la desembocadura: la prohibició de la pesca. No hi
havia ningú i els bitxos estaven tranquils!
Una consulta al ràdar del Meteocat aconsellava desplaçar-se
una mica cap al sud, on les precipitacions semblaven menys probables. A les 12:40 hi
era a la plaja de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú). Allí romania un petit
grup de gavines capnegres i corses. Entre elles s’alimentaven tres corriols
camanegres (Charadrius alexandrinus) i
un Territ tres dits (Calidris alba). Tot
seguit vaig anar a la desembocadura del Foix (Cubelles), on vaig veure una
Valona (Tringa glareola), un altre
mosquiter xiulador, un Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus
bonelli), a més d'altres migradors com ara Còlit gris o Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). Al port de la
tèrmica, m’hi vaig trobar amb el Vittorio. Entre la vegetació de les dunes, hi
van veure un Hortolà (Emberiza hortulana),
més còlits grisos i un bon grapat de bitxacs rogencs (Saxicola rubetra). Unes hores abans, en Vittorio havia vist un bon
grup de fumarells carablancs (Chlidonias
hybridus) i xatracs menuts (Sternula
albifrons), que un cop millorades les condicions meteorològiques van
reprendre el viatge. També va ser destacada l'observació d’una Gavina cendrosa (Larus canus) de 2n any calendari anellada a Irlanda.
Com que estaven al cas de les nombroses
observacions de Papamosques de collar, van intentar diversos punts d’interés, tot i que sense
gaire èxit. Més sort, però, vam tenir amb el mosquiter xiulare, que el vam trobar
a un petit parc de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, i és que realment la
costa n’estava farcida.
28 D’ABRIL
A les sis del matí la llevantada continuava
colpejant la costa. Malgrat aixo calia intentar relocalitzar el Tallarol xerraire
al parc de la Pau, per tal d’aconseguir algun document gràfic. Vaja, una foto!
La realitat és que hi havia menys bitxos que el dia anterior (per exemple, de mosquiter
xiulaire només en vaig veure un) i la recerca no va ser fructífera. La desembocadura però em va recompensar amb el “recanvi” de limícols. Si el dia
anterior hi havia batallaires (al final n’eren dos) i una gamba roja, aquest
cop vaig veure 4 corriols grossos (Charadrius
hiaticula) i 6 xivitones (Actitis
hypoleucos). A la platja del Fòrum, vaig veure altres dos corriols.
Des de la desembocadura vaig anar a La Catalana,
on vaig trobar més mosquiters xiulaires, mastegatatxes i alguna cuereta groga. Mestre
prospectava la zona, vaig rebre un missatge d’en Xavi, que es trobava riu
amunt. El missatge deia: “cervinus!!!” “Veus, home de poca fe com hi era possible!”
Casualitats de la vida, hores abans havien parlat de la possibilitat que hi aparegués,
però en Xavi ho dubtava per la manca d’hàbitat adient. Una llevantada tanmateix és
un “qualsevols cosa és possible”.
Al migdia em vaig trobar amb el Xavi, després
d’un àpat lleuger al McDonals de l’Alcampo de Sant Adrià de Besòs entre mastegatatxes,
mosquiters xiulares i de passa, tallareta vulgar (Sylvia communis) i altres migrants “aterrats” pel temporal. Quin
goig! Un goig que va continuar al Parc del Litoral i a la desembocadura del
Besòs en trobar una Bosqueta icterina (Hippolais
icterina) cantant a la vora del riu.
El dia el vam tancar amb un rècord històric
pel Besòs: un estol de 10 gambes verdes (Tringa nebularia). Molt a prop encara
hi era l’Anthus cervinus.
29 D'ABRIL
Després de sortir de la feina vaig acostar-me
a la desembocadura del Besòs a fer una ullada ràpida. Encara refermava el
temporal. La desembocadura estaba animada amb un petit grup de limícols a la
barra de sorra (1 Corriol petit, 3 corriols grossos, 1 Tèrrit becllarg i una
xivitona). El més impresionant però varen ser els dos xatracs grossos que
pescaven entre la desembocadura i el tram final del riu. Tot un goig per als
sentits en una zona tan castigada com aquesta. Aquí us deixo unes imatges. I recordeu, quan s'apropi una llevantada, prepareu els binocles.
¿Quién no ha estado alguna vez en el campo
observando aves, cuando de repente una silueta esbelta cruza el cielo con
batidos de alas rápidos y poco profundos para de golpe quedar suspendida sobre
su vertical y observar el terreno que hay bajo ella? Esa acción, denominada
cernirse, da nombre a dos pequeños falcónidos que crían en la Península
Ibérica: el Cernícalo vulgar (Falco
tinnunculus) y el Cernícalo primilla (Falco
naumanni). El primero de ellos, muy común a lo largo de todo el año, tiene
una amplia distribución por el territorio peninsular, donde ocupa una extensa
variedad de hábitats. El segundo, en cambio, resulta mucho más escaso y está
casi exclusivamente ligado a los cultivos de secano del medio mediterráneo,
aunque en época postnupcial aparece —a veces formando importantes
concentraciones— en la fachada cantabroatlántica.
Dado que el primilla es una especie migradora
de larga distancia, que está ausente durante todo el invierno, quebraderos de
cabeza para los ornitólogos ibéricos comienzan a partir de marzo, cuando ambas
especies se vuelven simpátricas en muchas áreas. Hembras e inmaduros son, en
principio, los que presentan mayores dificultades de identificación. Sin
embargo, los machos de ambas especies también comparten un plumaje muy parecido
que aconseja prudencia.
A grandes rasgos, ambos presentan cabeza
grisácea, partes superiores castaño rojizas y partes inferiores ocráceas más o
menos intensas y más o menos moteadas. Pero eso a grandes rasgos, porque
centrándonos en los detalles, vemos que sus patrones difieren notablemente.
El cernícalo primilla muestra un aspecto mucho
más límpio, menos marcado, destacando la ausencia de moteado oscuro en el
dorso, escapulares y cobertoras alares, siendo las grandes cobertoras y las
terciarias de un tono gris azulado, rasgo que resulta diagnóstico, aunque no
siempre fácil de apreciar. Ademas muestra el pecho de un color anaranjado o
asalmonado uniforme con un matiz apastelado y con un ligero moteado poco
llamativo. La cara, de un tono gris azulado, es limpia, con ausencia de
bigotera y otras marcas faciales, lo que le da una expresión suave y gentil.
El cernícalo vulgar es muy parecido, pero se
diferencia entre otras cosas por el moteado de las partes superiores, incluidas
las cobertoras alares, que no son azuladas (GC), sino castaño rojizas. Ese
moteado varía entre individuos y con la edad aparece más espaciado o ausente de
algunas partes.
Cuando están posados, las puntas de las alas
de los naumanii alcanzan el extremo
de la cola, en contraposición a tinnunculus
que muestran las alas más cortas y la cola más larga.
El diseño de la cabeza, como ya he citado, es también
distintivo, con un patrón más marcado en tinnunculus
frente al diseño liso y sencillo de los machos adultos de naumanii, a pesar de que algunos ejemplares pueden presentar una
fina bigotera. Finalmente, cabe destacar la marca subterminal oscura en forma
de flecha que presentan las plumas del manto, escapulares, cobertoras alares y
terciarias que muestra tinnunculus,
frente a las partes superiores lisas de naumani.
El ejemplar de la fotografía exhibe algunos
rasgos propios de tinnunculus, que
están muy poco destacados. En el caso del diseño facial, donde una suave bigotera
y una muy discreta linea oscura postocular, junto a la práctica ausencia de
listado oscuro, recuerdan al diseño cefálico propio de los primillas. Sin
embargo, la tonalidad más clara del gris de la cabeza y las mejillas
blanquecinas descartan tal posibilidad. Si además, nos fijamos en el moteado
oscuro de las cobertoras medianas, y pecho demasiado marcado para un naumanii, podemos asegurar que se trata
de un macho adulto de Cernícalo vulgar (Falco
tinnunculus). En las fotografias que acompañan esta breve descripción se
pueden apreciar los rasgos típicos de la especie.
El 1994 BirdLife International va publicar una
monografia sota el títol Birds in Europe. Their Conservation Status, amb l’objectiu d’identificar aquelles espècies sobre les que calia “aplicar
mesures de conservació per poder desenvolupar accions específiques, adreçades a
millorar el seu estatus”. Per tal d’assolir-lo, es van definir quatre
categories basades en un seguit de criteris de caràcter quantitatiu, que
permetien valorar l’estatus de cada espècie a nivell europeu i la importància
específica de la població continental en relació amb el seu estatus global. El
resultat va ser contundent, un 35% de les aus europees tenien un Estat de
Conservació Desfavorable. Un panorama molt preocupant en un continent amenaçat
per la pèrdua i la degradació de tota mena d’hàbitats.
El Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) va ser inclós en la categoria SPEC 3, és
a dir, una espècie cosmopolita, però que al continent europeu presentava un
Estat de Conservació Desfavorable. La població reproductora europea es va
estimar en 21.000–46.000 parelles, de les que 5.000-6.000 estaven a l’Espanya
peninsular. Aleshores es considerava que havia patit una moderada devallada,
però que es mantenia més o menys estable o lleugerament fluctuant. El Parc
Nacional de Doñana i el Delta de l’Ebre concentraven més de la meitat de la
població reproductora. A Catalunya, la tendència ha estat similar, amb una
devallada generalitzada a tot el territori i especialment a indrets rellevants
com ara el Delta del Llobregat o els Aiguamolls de l’Empordà.
Des del 2009 segueixo el petit nucli
reproductor del litoral del Garraf, on hi ha un màxim de 5 parelles
reproductores. Aquesta temporada he detectat una parella amb niu i una femella
a Vilanova i la Geltrú; una parella al Prat de Vilanova i 2 parelles amb niu,
una parella més i una femella a Cubelles. Aquesta petita població exemplifica
perfectament els problemes de conservació de l’espècie arreu del
territori:pèrdua d’hàbitat,
regressió costera, fort increment de les activitats humanes derivades de la
pressió tirística i gestió inadequada de les platges (como ara la neteja
mecànica).
Un dels mascles de les dues parelles de Cubelles.
A la freqüentació de persones, la presència de gossos sense lligar, s'afegeix la pràctica d'activitats de gran impacte com el vol amb parapent motoritzat a baixa alçada, provocant disturbis no només a les zones de nidificació, sino també a les zones d'alimentació.
Un cas extrem és el de la parella de Vilanova
i la Geltrú, que criava al port. El desenvolupament de la vegetació i la
freqüentació humana cada cop més intensa, l’ha desplaçat a una zona residual on
ha fet una posta de tres ous. És tracta d’un terreny urbanitzat amb un tràfec
molt intens de vianants. En casos com aquests, les mesures de conservació habituals,
com ara acotar les zones de reproducció o la senyalització per tal d’evitar
riscos, poden produir justament l’efecte contrari al desijat. El fet de què triïn
un hàbitat tan marginal ens dóna una idea de quina és la situació als indrets més
favorables. És per això, que veig necessari i vital, la catalogació de les àrees
de reproducció (independenment de la dificultat de gestió) per asegurar la
pervivència d’aquests nuclis petits. Demoment, en algunes zones com Coma-ruga, s’han fet avenços. Tant de bo
altres Ajuntaments apostin per l’aplicació de mesures implementades amb èxit en
altres territoris.
Parella reproductora de Vilanova i la Geltrú.
Evolució de la zona de cria en els darrers tres anys:
