L'ORNITONIGMA

diumenge, 17 de maig de 2015

Colorines


Me gustan los colores. Disfruto combinádolos, compartiéndolos, enseñandolos, lo habitual en un maestro de Primaria. Siempre digo que la vida son colores, aunque también se puede vivir sin ellos, pese al dolor que pueda generar. Preguntádselo a aquel paciente de Oliver Sacks, que tan bien describe en su libro Un antropólogo en Marte (Editorial Anagrama). El señor I., en pleno apogeo de su carrera artística –era pintor-, sufrió una acromatopsia y pasó de ver el mundo en color a percibirlo todo en una gama de grises. Adiós a los colores. Pero en su caso, no creo que le dijera adiós a los colorines. És pura intuición.

A veces pienso en el señor I., sobretodo cuando voy en el metro o paseo por algunos barrios de mi ciudad. Son momentos realmente desgraciados. Me siento –salvando las distancias− un poco señor I., no puedo ver los colorines. Sé que están ahí porque los escucho, escucho sus trinos. Están ahí, los veo balanceados de un lado a otro, mientras describen un arco, marcado por el ritmo del caminante que los mantiene atrapados en su atracción de trapo. Los colorines cantan, asidos, del todo incómodos y asustados, a su percha. Puedo sentirlos. Sólo sentirlos. Están atrapados en esa atracción de trapo, una celda de 13,3 x 23,2 x 19,1 o tal vez de 16,1 x 20,1 x 18,8 [unidad de medida: centímetros].



Cada año se cazan miles de jilgueros. Digo miles, porque se desconoce la cifra real de los que acaban bajo las redes o enganchados a ramitas impregnadas de pegamento. Se hace con el consentimiento de las autoridades, que emiten decretos para una “captura sostenible”. Y todo en pro de una tradición para disfrutar del canto de unas aves, como si no fuera posible y suficiente con salir al parque, campos y jardines de nuestras ciudades para disfrutar de esas notas que los convierten en objetos tan codiciados por algunos.



Según cálculos de SEO/BirdLife, cada año se capturan en torno a un millón (unidad seguida de seis ceros) de fringílidos para su “adiestramiento” en el canto. Resulta significativo que la Federació Catalana de Caça se expresara en estos términos: “Volem agrair la perseverança i l’esforç realitzat dins el món federatiu, ocellaire i polític. I no podem oblidar tampoc, que aquest procés ha estat possible gràcies a la col·laboració i implicació de la Conselleria d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.” Lo hacía en el 2014 en relación a la aprobación de un proyecto de Decreto, que permitirá la captura en vivo y la tenencia de aves fringílidas durante el periodo 2014-2018. Pero la cosa no queda aquí. También se felicitan porque en “2014 hem aconseguit el Decret de Control de Predadors, el Decret de regulació de la comercialització de Carn de Caça i en poc temps haurem assolit el decaptura de fringíl·lids”.  En octubre de 2014, se aprobaba tal decreto. Que cada uno saque sus propias conclusiones.



Se me olvidaba. No soy pajarero ni ocellaire. Quizás ornitólogo AFICIONADO. O quizás tan sólo me gusta ver aves.

dijous, 30 d’abril de 2015

Torna l'Ornitonigma: maig 2015

Fa temps, molt de temps, que no actualitzo l'Ornitonigma. Aquí us deixo un nou repte. És fàcil, oi?

A la barra de l'esquerre podeu triar entre les diferents opcions. 

Molta sort!


dimecres, 29 d’abril de 2015

Mirades ornitològiques: falcó cama-roig

De vegades em pregunten: “Per tu, que t’agraden tant les aus, quina és la teva espècie favorita?” Sempre resto uns segons pensatiu. Realment m’agraden les aus, sobre això no hi ha cap mena de dubte, m’agraden tant que em costa molt respondre a una pregunta aparentment tan senzilla. Però és una cosa tan subjectiva (o objectiva si algú té un interés professional en determinada espècie o grup d’espècies estretament emparentades), que la resposta està plena de matissos. Una entrada d’un blog mai no serviria ni tan sols com a introducció. Però com que he de donar una resposta, diré que serà aquella que faci que en un moment determinat i en un lloc concret brollin tot un cabal d’emocions. Són les que jo anomeno, espècies volcàniques. La seva observació, el seu descobriment, és el més semblant a l’erupció d’un volcà. N’hi ha que es queden en una simple emissió de fumaroles; d’altres són especialment violentes, tant que fan convulsionar tot el cos; i n’hi ha, que després de l’explosió, apareix un núvol piroclàstic que ho arrasa tot. D’aquestes últimes, n’he viscudes unes poques.

Els darrers dies es van produir una succesió d’observacions d’espècies de migració típicament oriental a diferents punts de l’est peninsular. Amb tal motiu, em vaig traslladar als Aiguamolls de l’Empordà amb l’esperança de trobar-ne algun d’aquests divagants. Les condicions meteorològiques no eren especialment adverses, però s’esperaven pluges nocturnes, pluges nocturnes que es van quedar finalment en petits xàfacs que no van tenir gaire repercusió en la sedimentació de migrants subsaharians. Realment “vaig gaudir” d’aquesta sequera de migrants. Així són les coses, i els observadors d’aus tenim aquesta capacitat per gaudir d’allò que tenim més a l’abast. Disposem d’una certa versatilitat (disculpeu-me la generalització) i d’un ventall de recursos que ens permet enfrorontar amb èxit el que podria ser una frustració.

Disculpeu-me, em sembla que m’he anat un a mica del fil. Parlava de les espècies “favorites”. De favorites en tinc moltes. M’agraden els limícols, els paseriformes, sento passió per les marines, però què em dieu de les rapinyaires? Ai les rapinyaires! Alguns dels millors moments de la meva vida ornitològica els he viscut mirant rapinyaires amb els meus amics ornitosectaris a L’Espinal. Què tenen les rapinyaires que tan hi agraden? El meu nebot, de només sis anys, coneix molts ocells, però sempre acaba parlant d’”àligues”.

Continuo. Estava el cap de setmana passat escombrant els prats anegats de El Matà, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empurdà. La vegetació s’havia desenvolupat molt des de la darrera visita, i tot i que estava ple de bitxos, resultava una mica monotemàtic, encara que molt interessant per un home del nordoest, on la Tringa glareola apereix solitària o en petits, molt petits grups. 


Mentre observava els camps de El Matà, vaig establir una conversa amb un altre observador. Em va explicar que molt a prop, als camp de La Gallinera, s’havia vist una femella de falcó cama-roig (Falco vespertinus). No ho vaig pensar ni un segon, vaig recollir els “trastus” i vaig enfilar cap aquests camps propers. En arribar a la zona de referència, vaig veure una petita rapinyaire aturada a uns fils de la llum. Estava contrallum. Ben bé podia ser un xoriguer. Però un cop enfocat amb els prismàtics, vaig adonar-ne que es tractava d’un mascle adult de falcó cama-roig. Vaja, no us havia comentat que l’observador que m’havia comunicat la cita, m’havia parlat d’una femella! Doncs jo havia trobat un mascle? Que l’observador s’havia equivocat? HO dubto. Era una persona amb prou credibilitat. A més,  aquests ocells els agrada viatjar en grup, o com a mínim en parelles.





El falcó cama-roig és una petita rapinyaire de distribució oriental. El poden trobar des de la meitat oriental d’Europa, amb les principals poblacions a Hungria, fins a Mongòlia i l’est de la Xina. Es tracta d’un migrador regular al quadrant nordest de la península, que de vegades fa fortes irrupcions. 

Al final, a La Gallinera, hi vaig trobar tres mascles i una femella, tots adults. Després d’observar-los i gaudir-los una bona estona, vaig prospectar altres zones del voltant i finalment en vaig trobar un parell de femelles adultes que s’alimentaven en un camp, associades a un petit estol de xoriguer petit (Falco naumani), un altre petit falcó que cria, aquest sí, per les nostres contrades.



Els vespertinus van ser un oasi entre la sequera de migrants estivals. Quin goig! M’agraden les rapinyaires, però és definitivament la meva espècie favorita? N’és una entre els milers d’espècies d’ocells. Però aquell dia era el lloc i el moment. Aquí us deixo un video per compartir amb vosaltres aquesta meravellosa experiència. Disfruteu-lo. 


dimarts, 27 de gener de 2015

Visita als Aiguamolls de l'Empurdà

El dissabte passat vaig fer una visita als Aiguamolls de l’Empurdà. Aquí us deixo una petita mostra del més interessant. Disfruteu-la!

Estany de la Massona
Ànecs cuallargs
Ànecs xiuladors
Grissets i mascle de xarxet comú. 
Mascle de ànec collverd i xarxets comuns.
Xarxets comuns
Als visitants hivernals habituals, s’afegien tres rareses. Una d’elles, el Phalacrocorax pygmaeus, observada per primera vegada a la Península Ibèrica.




Entre barnaclas, gaviotas y grajas


¡Qué mejor manera de coronar un trimestre sin casi salidas a ver pájaros, que dándome una buena “fartura” de ellos! Eso fue lo que hice aprovechando las vacaciones de Navidad. Entre la carga excepcional de trabajo que tuve el primer trimestre del curso y un esguince que me dejó postrado dos largas semanas y unas cuantas a paso de bebé, podéis imaginad las ganas que tenía de salir a ver aves. Digo ganas y no ansias, casi por rubor, porque la necesidad iba más allá de lo natural. Suerte que me queda un poco de autocontrol. Pues bien, en mi recorrido desde Barcelona hasta Galicia y vuelta a Barcelona, no perdí oportunidad. O eso creo.

Con el fin de organizar un poco los datos (cosa que no creo que consiga), aquí os ofrezco una miscelénea de las mejores observaciones de esos días. Mejores en cuanto a rarezas, porque tuve de esas que ansío tanto como la mejor de las cáspicas. No es broma. Lo digo en serio. Una yarrellii fetén me produce tanto o más subidón que una cachinnans. Cosas de la naturaleza humana.

El invierno de las barnaclas
Este invierno yo lo calificaría como el invierno de las barnaclas, de las barnaclas carinegras. Grandes grupos en algunas rías y estuarios, pequeños bandos en varias marismas, ejemplares solitarios en solitarias playas. Fue un festival de barnaclas desde Santoña a Galicia, pasando por las sobrias estepas de la meseta norte.




El graznido de las ocas es un sonido invernal por excelencia. Y aunque las llamemos barnaclas, nada tienen que ver con el marisco. Son tan ocas como las demás, aunque un poco extrañas. A las ocas les pasa lo que a las personas, les gustan las multitudes. Sin embargo ellas parece que se lo montan bastante mejor. La sociedad de las ocas también es multiracial. Basta escrutar con atención, y mucha paciencia, un gran bando de ellas, para con un poco de suerte, dar con ejemplares o grupos pequeños de otras especies.



Si a todo lo observado, añadimos un ánsar piquicorto (Anser brachyrhynchus) que vi en el embalse de San Andrés, Xixón (Asturies), el 27 de diciembre de 2014, el resultado fue más que satisfactorio.


Gaviotas de este a oeste
Desde la costa vasca hasta el suroeste de Galicia, las había por millares. Son unas aves de las que siempre disfruto. Este invierno fue tiempo de reencuentros: smith en Ondarroa, argènteas en Xixón y Galicia, gaviones cada vez más numerosos de este a oeste; visita a Cariño y alrededores, meca del gavioteo ibérico... Pero eché de menos a una de mis favoritas, la gaviota cana. Posiblemente este invierno tan suave las mantiene más al norte.


La primera visita fue al puerto de Ondarroa el 24 de diciembre. La argéntea americana que desde hace tres años visita la localidad, allí estaba. Junto a sus primas lejanas, nuestras patiamarillas cantábricas, destacaba por su tamaño, su manto gris muy claro y sus patas rosa puñeta (rosa chicle, dicen también).




No fue la única con patas de ese color tan chillón. A su cita volvió también la gaviota esquimal que años antes se viera en la piscifactoría de Lago (Xove, Lugo). Igual que en aquella primera aventura que compartí con mi amigo Clemente, Cipriana, que así fue bautizada en honor al municipio donde apareció, se hizo de rogar.

El 29 de diciembre viajaba de Asturies a Santiago. Me había parado a dormir en Ribadeo. A la mañana siguiente pensaba recorrer la rasa costera entre Tapia y Villadún en el occidente de Asturies. Sin embargo, la noticia del regreso de Cipriana decidió el destino. Eran las nueve de la mañana y ya estaba escrutando los tejados de la piscifactoría. Había hecho lo mismo con el canal de desagüe. También había mirado la bahía. La thayeri no aparecía. En San Cibrao había argénteas, gaviones, sombrías y patiamarillas. La entrada de gaviotas había sido buena según decían. Era mediodía cuando volví a la piscifactoría, dos observadores más buscaban a la gaviota. La habían encontrado. Allí estaba, entre el tumulto de decenas y decenas de gaviotas que aprovechaban los restos que se abocaban por el canal del desagüe. No duró más de diez minutos hasta que desapareció. Un reencuentro breve pero intenso.



Uno de los observadores era un finlandés, que iba camino de Cariño. Hacia allí nos dirigimos como una pequeña caravana. El objetivo era la gaviota de Bonaparte que estaba pasando el invierno en la localidad. Fue llegar y besar el santo. No hizo falta ni bajar del coche. Nos sobrevoló varias veces. Pero ahí se quedó nuestro gozó. El ejemplar enfiló hacia la otra punta de la bahía, donde permaneció el resto del tiempo. Cosas de la ornitología. Eso también forma parte de su encanto. Al fin y al cabo no estábamos visitando un zoológico.

Mientras hablabamos de gaviotas, observabamos gaviotas. Un bando variado reposaba en la orilla de la playa. Entonces se disparó una alerta. Una de ellas era claramente diferente del resto. Ante nosotros teníamos una cachinnans fetén. Una de esas que no te dan quebraderos de cabeza, de las que molan, de las que se disfrutan. Unas horas más tarde, compartí la observación con Ricardo Hevia. ¡Vaya día! Eso sí que era un regalazo de Navidad.





Mi destino final era el pueblo de mi padre, al lado de la ría de Ramallosa, en la orilla sur de la ría de Vigo. Una buena despedida de año y a comenzar el 2015. Desde la ventana de mi dormitorio vi las 4 barnaclas carinegras invernantes, todo un acontecimiento en la zona. Y tras un corto paseo, llegué a la playa de Ladeira. Tocando a las dunas hay un pequeño campo de futbol. En el campo de futbol unas cuantas familias, y entre el chutar de unos niños, el correr de unos y otros, una gaviota de Delaware de 1r invierno. Sabía que estaba allí, pero no tan “clavada” al sitio. Era 1 de enero. Quedaban pocas horas para iniciar el viaje de vuelta.




Un paseo por León
Hay aves raras por su regularidad, otras lo son por su escasez. Las hay también por su distribución. Y al margen del significado ecológico del concepto de rareza, las hay por su aspecto.

En el sureste de la provincia de León, vive probablemente el córvido más raro de toda la Península Ibérica, la graja. Es raro en cuanto a aparición, es escaso en cuanto a número de parejas nidificantes, llama la atención su distribución, y además tiene un aspecto rarísimo. Es su aspecto primitivo, su mirada inteligente y la magia que lo envuelve, lo que me cautiva de este córvido.

En algunas zonas verdes de la misma ciudad de León, se puede disfrutar de él. Pude observar algún ejemplar en el campus de la Universidad de León. Pero los grupos mayores los vi entorno a la localidad de Trobajo del Cerecedo.

Todo un gusto cerrar esta crónica con esta especie tan interesante. Espero  que la hayais disfrutado.


dimarts, 18 de novembre de 2014

Reflexions sobre una jornada escolar al camp


Normalment parlo d’ocells en aquest blog, però avui parlaré de nens i nenes que surten a estudiar la natura. Això és el que han fet aquesta jornada els meus alumnes de 5è de Primària. Hem visitat la conca del riu Besòs per comprovar in situ les diferències entre el tram alt d’un riu, el tram mitjà i la seva desembocadura al tram baix. També la seva flora i fauna. En arribar a l’escola després d’un llarg dia de camp, els he demanat la seva opinió sobre la sortida. Intuïa la seva resposta, però no esperava que ho fessin amb tanta contundència, cosa que m’ha agradat especialment. Els hi va semblar avorrida i estaven una mica desabuts. Com és això? −vaig pensar.  Jo la vaig gaudir molt. Us imagineu fer classe al costat d’un torrent d’aigua, amb pit-rojos parlotejant i merles cridaneres sota un sostre de fulles tremoloses? Alguna cosa havia passat. Intentem esbrinar-la. I aquí va la meva reflexió. Abans, però, deixeu-me que faci una breu descripció dels escenaris.

El torrent
La jornada va començar a la riera de Martinet, un petit curs fluvial que baixa cap a Aiguafreda a la comarca d’Osona. Feia fred, el lloc era ombrívol, però ple d’estímuls excitants. Hi van arribar després d’una petita caminada sota un bosc ple de sorolls. Allí van treure les seves fitxes, van escoltar les explicacions molt interessants de la monitoria, van observar arbres propis d’un bosc de ribera i descobrir els macroinvertebrats que habiten aquelles aigües tortes, gèlides i transparents.





El pont
Era ja el mig dia quan van seure a sobre d’un pont que travessava el riu Congost, a prop de Granollers. Un indret representatiu del que és el tram mitjà d’un riu. La zona ja està més humanitzada. És molt visible l’impacte de l’acció humana. Van seure i escoltar. Van inferir les diferències entre aquest tram mitjà i el tram alt que havien visitat abans. Van mesurar la temperatura de l’aigua, com havien fet al torrent, per tal de comparar-les. Van escoltar la història de les espècies exòtiques vegetals, el seu impacte i el maneig que se’n fa. Van apuntar a les seves fixes. Van veure alguns ocells a un dossier de fotografies. Es van emocionar amb una cuereta blanca que voltava per una platja de còdols una mica allunyada. Després es van aixecar i tots plegats vàrem anar a dinar.



La desembocadura
La desembocadura del riu Besòs va ser l’última parada del recorregut. Van escoltar la història del riu, de la seva degradació i del seu procés de recuperació (naturalització?). Van veure un bernat pescaire, molt majestàtic, aturat sobre una roca de l’escollera. També un martinet blanc, pescant i volant (com els agrada veure volar als ocells!). Aquí ja no van omplir les seves fitxes, perquè anaven curts de temps. Van continuar escoltant, encara que alguns miraven el riu (estaven distrets, no els interessava l’explicació o potser observaven?).



Nens decebuts
Avorrit, feixuc, divertida la primera activitat.... Aquests van ser els comentaris que més van repetir en fer la seva valoració. “És que no ens deixaven fer res!” −es queixaven alguns. “Podíem buscar animalots” −proposaven altres. “Volia fer un recorregut. No mola només mirar!” −deien alguns. Van surtir contents i amb il·lusió i van tornar... Com van tornar? Que cadascú posi el adjectiu que millor s’ajusti.

Mentre escrivia el text, el verb que més es repetia era escoltar. Escoltar està bé i es necessari. Us puc dir que al principi escoltaven activament, estaven interessats. Però si només es queda en això, passen a ser agents passius d’un procés que de mica en mica veuen més allunyat i no el senten com a propi, no el fan seu. Necessiten (volien) tocar, buscar, investigar, moure’s. Una sortida al camp no es poc quedar en un diàleg (desequilibrat) entre monitors/mestres i alumnes. Si és així no deixa de ser un llibre de text en un altre format, una conferència a la que no volen (ni estan preparats per) assistir. Ells volen ser agents actius, descobridors, investigadors de camp, col·leccionistes d’emocions (“Mireu, allà camina una cuereta blanca”. “La veig, la veig!”). Volen participar de l’acció, ser actors de l’episodi que s’està desenvolupant davant els seus ulls, integrar-se a l'escenari. Si volem futurs ciutadans compromesos amb la conservació i la defensa de l’entorn natural, els hem de donar l’oportunitat. I el camí està en la acció, no com a simples receptors d’informació.

Aquesta és una reflexió espontània i ràpida a partir d’una experiència. Els que us dediqueu a l’Educació ambiental inciteu-los a interaccionar amb l’entorn. No us preocupeu si es mollen o es taquen amb fang, si surten del camí o s’aturen per mirar una èruga que travessa el corriol. Estan desitjant fer-ho. Si els pares protesten, el tutor (jo) ja s’encarregarà de tranquil·litzar-los i explicar-lis els perquès.

divendres, 17 d’octubre de 2014

Què penseu d’aquesta gavina?


Què penseu d’aquesta gavina? És aquesta una pregunta que pot ser recurrent davant determinats exemplars, que en certes ocasions poden generar dubtes d’identificació. Tanmateix cal fer una precisió sobre la frase anterior: la pregunta és molt més recurrent davant les espècies grosses i mitjanes (gavians) que no pas amb les espècies petites (gavines), les quals en general presenten molta menys variabilitat i per tant menys dificultat d’identidicació.

Un cas particular
Fa un dies, un company em va enviar la foto d’una gavina, per tal que l’hi donés la meva opinió. Vaig veure les fotos a través del mòbil i  a cop d’ull em va semblar un 2n hivern de gavina capnegra (Larus melanocephalus). Refieu-vos sempre de la vostra intuición! Doncs bé, anava caminant cap a la feina mentre mirava les fotos un cop i un altre, llavors vaig començar a dubtar al temps que intercanviava una sèrie de missatges breus amb aquest company. Per què aquests dubtes us preguntareu?  L’observador, al seu missatge parlava d’una gavina un “pel estranya”. Terrible adjectiu aquest, que fa disparar totes les alarmes, fluir la imaginació i bullir el desig. “Potser una canus? No”, vaig pensar. A aquest exemplar li mancaven trets, o altrament dit li sobraven per ser una gavina cendrosa. "I si es tractés d’un hibrid?" Llavors hauria de veure coses que no hi veia. Aleshores vaig posar fre a l’imaginació, tancar l’aixeta del desig i obrir les portes a la raó i les dades objectives. Jo veia clarament una gavina capnegra, cosa que vaig confirmar en tenir l’oportunitat de veure les fotos amb más deteniment i sobretot millor qualitat.



Què va passar aleshores?
En la meva opinió, va ser la manera de rebre i gestionar l’informació. Penseu que la subjectivitat és una propietat que s’ajusta a l’opinió i els interessos de la persona, que respon a experiències emocionals. En tant que l’objectivitat suposa tractar els conceptes des de la distància, evitant l’implicació personal el més possible. Per tant m’havia de limitar simplement a les dades concretes de què disposava.

I quines eren aquestes dades?
L’exemplar mostrava les característiques pròpies que identifiquen una gavina de tamany petit-mitjà tipus ridibundus o melanocephalus. Estructuralment resultava compacta, amb un cap quadrangular i gros en relació al cos. El coll gruixut afegeia robustessa al conjunt. Cridava l’atenció, però, el bec relativament petit, delicat i puntxagut, d’un color carn ataronjat i amb taques fosques difuses i irregulars a la meitat distal. Malgrat aquest aspecte feble la base resultava ampla i prou bé insertada al cap. Tot plegat es podia correspondre perfectament al patró d’una femella de tamany petit de Larus melanocephalus.

Quant al plumatge, destacava el cap blanquinòs sense el traços foscos característics, que melanocephalus aviat presenta en aquest tram d’edat (2n any calendari). No obstant això, sí que s’apreciava una mica de negre vora l’ull i les mitges llunes blanques que l’envolten per la part superior i inferior, tot i que aquest tret a distància era poc conspicuo en aquest exemplar. Les parts superiors eren d’un gris força pàl·lid i mostrava les primàries negres amb puntes blanques pròpies d’una gavina capnegra de 2n hivern.


En vol s’apreciaven ales amples, especialment en la convergència amb el cos, i puntes arrodonides. Les primàries més externes (P10-P7) presentaven puntes negres. També presentava negre a la base de les tres primàries més externes, que s’estenia cap a la punta en un traç gruixut, aprimant-se a la metitat de la longitud de la ploma per seguir la vora del ràquis fins fusionar-se amb la punta negra. La meitat final de la primària més exterior era completament blanca. La resta de l’ala no mostrava cap altre patró. L’efecte recordava en certa manera el patró d’un adult de Larus thayeri o Larus glaucoides kumlieni com es pot veure a la làmina de sota.

2n hivern de gavina capnegra amb el típic patró de primàries

Per què descartar altres possibilitats?
Més amunt he comentat la possilitat de què fos una gavina cendrosa o potser un híbrid. Era una possibilitat, que ni de lluny s’apropava a la probabilitat. Home, ja m’hauria fet il·lusió que hagués estat una canus!

Aquesta foto era la responsable de tal pensament. Un ocell de cap molt arrodonit, bec aparenment feble i petit; ull molt destacat sobre un fons blanc. Estava veient aquella expressió amable que molts observadors d’aus associem a les gavines cendroses. Però no era del tot amable! A més a més el gris del mantell era massa clar, les terciàries no formaven “esglaó” ni tenien la mitja lluna blanca que contrasta amb el gris blavós de les parts superiors; la proyecció primària era massa curta, amb les puntes de les primàries poc espaides entre si; li mancava el típic perfil longilineo i estilitzat. Però no només això. El color del bec no es corresponia amb l’esperat per una canus i estructuralment era clarament diferent, amb les dues mandíbules més aviat rectes i paral·les acabades en una punta roma gairabé quadrada, en comptes de la punta fina i clamament corbada cap avall típica de canus.  Amb això i la descripció del patró alar que he fet abans, ja tenia prou i suficient per descatar aquesta espècie.

Sobre la possibilitat d’un híbrid, recomano consultar aquestes pàgines:


Què hauria passat al camp? 
Probablement m’hauria concentrat en els detalls que tenia al davant, hagués anotat un exemplar de gavina capnegre i no l’hi hauria donat més importància. O potser no. Mai ho sabré. La percepció visual treballa així. Ull i cervell treballant conjuntament per donar un sentit racional a allò que estem visualitzant, però sempre amb el pes, gens despreciable, de l’experiencia individual. Tot plegat organitza i interpreta l’estimul percebut. Oi que heu viscut aquesta experiència alguna vegada! Valoreu-la, perquè és la nostra font permanent d’aprenentatge.