dijous, 22 desembre de 2011

La meva gratitud per tots aqueslls i aquelles que seguiu aquest bloc. Us desitjo un 2012 ple de satisfaccions i força.

Quique Carballal

dissabte, 10 desembre de 2011

Solució a l'Ornitonigma de novembre

De quines dades disposem per poder fer una determinació ben precisa? En primer lloc, veiem que està en un medi aquàtic, que disposa de potes llargues i fines que l'ajudaran a desenvolupar-se bé en un entorn d'aquestes característiques. La seva grandària és mitjà. Com veieu, tot això apunta a una petita camallargs del grup de les limícoles. Una altra dada important és que està en un plomatge de transició: plomes nupcials desgastades es barrejen amb plomes noves hivernals. Això ens dóna una segona pista molt important: es tracta d'una au adulta o subadulta.

Una de les espècies propostes era el Territ gros (Calidris canutus). Encara que aquesta espècie mostra tons castanys i vermellosos en el seu plomatge nupcial, el seu aspecte és completament diferent. Estructuralment és més compacte, de potes més curtes i pàl · lides, no negres com l'exemplar de la fotografia, i en conjunt més robust. L'au enigmàtica és, per contra, alta i estilitzada. Queda descartat doncs que sigui un canutus.

Una altra de les espècies propostes va ser el Tètol cua-barrat (Limosa lapponica). Igual que amb les altres dues comparteix els tons castany rogencs de les parts inferiors, però el disseny de les plomes del dors i escapulars és significativament diferent. Així mateix, estructuralment és bastant diferent, tot i compartir certs trets com la longitud dels tarsos, que encara que llargs, són notòriament més robustos.

De Limnodromus scolopaceus no puc dir massa sobre la base de la meva experiència perquè és una espècie que encara no he tingut la sort de veure. Però per citar alguna cosa diré que hi ha un tret diagnòstic que la descarta directament: el color de les potes, que haurien de ser d'un to verdós.

Per tant, només queda una possibilitat, el Territ bec llarg (Calidris ferruginea). En efecte es tracta d'un exemplar d'aquesta espècie, que va ser fotografiat a finals de la primavera a la Maresma del Remolar, Delta del Llobregat (Barcelona).


Un altre exemplar del mateix estol.

Moltes gràcies a tots per la vostra participació.

diumenge, 4 desembre de 2011

Solució a l'ornitonigma d'octubre

Atenem a la morfologia i estructura de l’exemplar tenim clar que es tracta d’un paseriforme compacte de mida petita tipus pardal, cua relativament llarga i amb una notabe escotadura. El seu to verde olivaci amb rallat fosc és força uniforme sense contrastos destacables. Tant sols destaca un tret que resulta fonamental en la identificació: les terciàries fosques i vorejades per una banda castanya.

Si observem aquest tret, ens podem fixar que aquesta vora castanya no és uniforme en tota la seva longitud, sino que cap a la meitat forma una cunya més ampla que trenca la continuitat del centre fosc. Aquesta característica és pròpia d’un genere de l’ordre del Passeriformes, els Emberizidae.

A partir d’aquesta una primera pista, es tracta de pensar en una espècie del gènere que conjugui amb tots els trets que tenim a la vista: plomatge uniforme olivaci amb matissos grisos i marronosos, carpó uniforme i un fi ratllat fosc que abasta tot el cos; fixeu-vos que el pili és verdós amb un estriat fosc.

De totes les especies possibles, l’única amb aquest plomatge uniforme verd-grisós i amb presècia de castany limitat a les terciàries (des d’aquesta perspectiva), és el Gratapalles (Emberiza cirlus). I en efecte es tracta d’una femella de Gratapalles fotografiada a prop de la desembocadura del Besòs, Parc de la Pau (Sant Adrià de Besòs), al febrer del 2008.




Moltes gràcies a tots i totes que heu participat.

Aviat la solució a l’ornitonigma de novembre.

divendres, 2 desembre de 2011

Emberiza rustica al Besòs.

La constància té les seves recompenses i això és el que li va passar al Xavi Larruy, quan el 30/11/11 a la tarda va descobrir una Emberiza rustica al riu Besòs al seu pas pel terme municipal de Santa Coloma de Gramanet. Es tracta d'una espècie eurosiberiana amb comptadas citacións a la Península ibérica. Les seves poblacions més properes es troben als boscos boreals de Finlàndia i Russia occidental, migrant cada tardor cap al sudest d'Àsia. 

Aquesta interessant observació demostra un cop més el potencial que el riu Besòs té per la fauna migratòria (i evidenment local) com a área de repòs, on aquests migrants de llarga distància, puguin recuperar-se amb tranquilitat d'aquestes llargues travessies. 

La necessitat de pendre mesures per tal que les vores del riu Besòs resultin acollidores per tota aquesta mena de fauna no ha de resultar incompatible com a zona d'esbarjo per la població local. Més aviat és un valor afegit que ebriqueix l'entorn, però hi ha un requisit sine qua non, la gent ha de saber el tresor que té a la vora de casa.