L'ORNITONIGMA

dimecres, 9 d’abril de 2014

La importància d'esmorzar sà


Des de ben petit els meus pares van insistir molt en la necessitat de fer un bon àpat de bon matí. Res d’un parell de galetes i un got de llet. Eren, especialment ma mare, molt insistents, perquè si l’esmorzar ja era força contundent, no vull ni explicar-vos el moment de l’entrepà de migmatí, hi havia dies de patiment. Aquell entrepà, fet amb tot el carinyo d’una mare, acabava més d’una vegada amagat entre els matolls del pati. Sí, sí, matolls. A la meva escola, hi havia matolls i fins i tot una petita bassa plena d’anfibis. Malgrat aquells moments, haig de dir que estic molt agraït als meus progenitors per generar en mi aquest ànim de sortir cada matí amb el dipòsit ben ple de combustible energètic, requisit necessari per gaudir d’una intensa jornada d’observació d’ocells.


Si als meus pares els estic agraït, en Jaume Castellà encara ho estic més. I ara us explico. Diumenge passat, en Jordi Sala, en Jaume i jo varem acostar-nos als Aiguamolls de l’Empordà per intentar veure Arpella pàl·lida russa. Feia dies que per l’Empordà voltaven diversos exemplars. Ja eren les vuit del matí, d’un dia lluminós i seré, quan exploraven els camps de Cinclaus, un dels indrets on s’havia observat, si més no, un exemplar. Tanmateix les arpelles, siguin pàl·lides o no, russes o de qualsevol altra contrada, tenen el costum de volar d’un camp a un altre, saltar-se dos més i explorar-ne el següent. Ho fan amb un vol capritxós: és directe i sostingut quan, sobtadament, fan un gir impossible. Si és arran de terra millor. Amb aquest panorama vam començar a recòrrer camins, pistes i carreteres, i més camins, pistes i carreteres. Després d’haver prospectat tota la plana amb un resultat profitós, però sense haver-hi detectat l’arpella (la pàl·lida russa), vam optar per situar-nos a un turó des d’on teniem molt bona perspectiva de tota la campinya.

Milans negres, torlits amb “subidones” hormonals, becuts sondejant el terra d’un camp llaurat, una puput fent-se lloc entre el insistent, monòton i omnipresent cant dels trits i cruixidells, adobat amb les notes més melòdiques de les cogullades. Aquesta sinfònia es va trencar amb un: "Atenció, Circus!" Al nordest de la nostra posició una rapinyaire pàl·lida, gràcil i esbelta va aparèixer disparant totes les alarmes. Era un mascle adult (?) de cos gris pàlid i contrastades puntes negres a les ales. La vam seguir a través del telescopi durant una estona fins que la vam perdre. Massa lluny per fer una identificació segura. Tot i així la perspectiva era bona i prou estimulant. A pas ràpid vam arribar als cotxes i sense predre un minut, vam enfilar cap als camps que previament havíem prospectat i que ara prospectava un Circus sp. El principi de prudència per sobre de tot.

La cerca va ser intensa. Un acolorit Bitxac rogenc ens va “entretenir” una estona.
Finalment després de cercar sense gaire èxit vam optar per mirar uns camps una mica més allunyats cap on s’havia adreçat el Circus. Havíem de passar un altre cop per Cinclaus i en Jaume, amb molt bon seny, va decidir que havíem de repostar. La perspectiva d’un bon àpat em va entusiasmar. Algú es va resignar. Tocaba una hamburguesa amb patates, unes olivetes i uns talls de llonganissa per acompanyar, tot regat amb una cervessa ben fresqueta. Allí, a la terrassa del restaurant estaven esperant, prismàtics a l’abast, quan en Jordi va cridar (sí, cridar): MACROURUS!! Estaven en el moment indicat, al lloc indicat, fent el que tocava, esmorzar. Durant  uns quants minuts aquest preciós rapinyaire propi de l’est d’Europa i de les estepes de l’Àsia central es va deixar vaure a plaer. El vam poder compartir amb el Gerard Dalmau, que arribava en aquell moment.  De mica en mica va anar agafant alçada cinclejant fins agafar prou alçada com per fer-se un puntet difícil de localitzar. Potser va decidir que era el moment de continuar camí cap als seu territoris orientals, o potser l’arribada d’una gran Àguila marcenca el va impulsar a buscar una zona més tranquil·la.

Si no hagués estat per aquest esmorzar, el nostre dipòsit no estaria igual de ple. Ja teníem benzina per la resta del dia, al cos i a l’esperit.