Revetlla de Sant Joan

És tradició a la meva terra cantar el “Señor San Xuan” a la vora de la foguera la nit del 23 al 24 de juny. Al final d’aquest cantar es diu: “Señor San Xuan,
/yá les estrelles a metese van”. Aquesta festa, lligada al cicle de la natura, coincideix amb la nit més curta de l’any, que és precisament el que fa referència el final del cantar. A partir d’aquest moment les nits seran cada cop més llargues i la llum anirá perdent força en favor de la foscor. I mentre els humans fem (feien) fogueres per donar més força al Sol, altres criatures, tributàries fidels de la foscor, comencen la seva activitat nocturna perfectament quadrada amb els ritmes de la natura.

Siboc

Discrets, silenciosos en uns casos, més cridaners en d’altres, però sempre alertes, aquests animals sempre resulten misteriosos. Els veiem com a ombres, com a instants que trenquen la uniformitat nocturna, com a punts lluents que descobreixen la llum dels nostres lots o els fars dels nostres coches. Uns punts vermells delaten el Siboc, que enlluernat per les llums del cotxe roman petrificat al camí confiant en el seu perfecte camuflatge. Amb matissos blaus, si són els ulls del Torlit, que ens assenyala la seva presència amb crits planyiders; és, jo crec, l’habitant nocturn més cridaner de les planes  lleidetanes. (Ho sento, encara no havia dit que tot això transcorria a Bellpuig, Lleida). Des dels murs d’algun mas, els mussols ens deleiten amb un variat ventall de crits, clams i laments. Les seves cries ja estan força crescudes i els adults s’afanyen a caçar per poder sadollar la immensa gana d’aquests petits que a punt estan d’independitzar-se. Com un fatasma, pàl·lida i ultrasilenciosa em va sorprendre l’òliva en travessar el camí. Doncs torlits, òlives, mussols i sibocs han estat els meus companys de revetlla aquesta nit de Sant Joan. La coca la vaig compartir, però, amb els meus coespecífics bípeds a partir de les tres de la matinada. Espero que heu tingut una bona revetlla.

Família de mussols