L'ORNITONIGMA

dijous, 28 d’abril de 2016

Contra l’astènia primaveral, una visita als Aiguamolls de l’Empordà

En arribar la primavera el meu cos pateix canvis de tota mena. Els metges parlen d’alteracions de l’estat anímic, que es tradueixen en canvis d’humor, alteracions que afecten a la vitalitat, provoquen cansament i també certa manca d’energia. Són simptomes més o meys lleus que descriuen un estat general amb un nom sense sonoritat, poc modulable i una mica anodin, al que l’afegeixen l’adjectiu primaveral. Si per mi fos, m’estalviaria de pronunciar-lo, però fa ja un grapat d’anys que circula arreu i és difícil desfer-se’n. Diuen els experts que fa referència al cansanci provocat pel canvi estacional. També expliquen que hi ha una pèrdua de gana inclosa la sexual , adobada amb tristesa, amb un rajolí de dificultat per a la concentració, un xic d’irritabilitat i potser una mica d’hipotensió arterial, entre molts altres símptomes.

Com que estava astènic es diu molt en aquesta època quan un es troba cansatamb el canvi d’estació, el 28 de març vaig enfilar cap als Aiguamolls de l’Empordà, per tal de tornar la meva vitalitat al seu nivell habitual. En arribar-hi, vaig adonar-me’n que no em mancaven ni energia ni gana de cap mena, el cansament havia quedat  arraconat i el nivell de vitalitat començava a superar la meva mitjana normal. Em sentia plenament vital, preparat per enfrontar-me a valones i cames llargues amb el sistema hormonal hiperevolucionat, cogullades melodioses, cruixidells monotemàtics, caderneres pujades de vermell, i gafarrons que derrotxaven notes frenèticament. El Matà era una olla a pressió, on desenes de valones escorcollaven els prats inundats, vigilades de ben a prop per una multitud de cames llargues.

Caderenera
Realment la panoràmica era tot un goig. Diverses espècies de limícols recorrien els antics arrossars. Al menys 73 cames llargues caminaven desmanegats per tot l’antic arrossar. Acostumo a dir que els cames llargues fan estiu a les maresmes i camps inundats. Són ocells que es fan veure, negres per sobra i blancs per sota engalanen la maresma amb sons i colors.



Molt més discretes, però igual d’abundants, resulten les valones. I ja els hi convé, de mida mitjana, recorren la plana anegada cercant invertebrats. Són més audibles que visibles, pero sempre les reconeixerem pel seu motejat blanc sobre fons marronós i un caparró relativament gran en relació al seu coll curt i prim. Si vola, ens deixarà veure el carpó blanc i quadrangular, un element diagnòstic de l’espècie.



Un “quiero y no puedo” és el corriol petit, que vol passar desapercebut —és la seva estratègia—, però resulta massa cridaner. No en te prou amb pregonar el seu territori amb un vol esperonat, exclamant cri-cri-cri, no en te prou amb córrer darrere un potencial competidor, aixecar el cos i exposar la banda negra que creua el seu pit, no en té prou amb mostrar un blanc i negre... Corriols grossos i camanegres també hi eren presents, però es dedicaven a alimentar-se sense fer tant d’enrenou.




Més discrets, els becadells, es mostraven refiats, potser confiant en el seu plumatge críptic, però semblaven oblidar que aquesta característica tan eficientent entre la vegetació, no serveix de res quan s’alimenten en aigües obertes.





Els calidris també ho intenten (passar desapercebuts). Encara vesteixen el seu plumatge hivernal, i són ben pocs els que comencen a lluir la llibrea estival, i si ho fan és només parcialmente. Territs variants, menuts, becllargs i batallaires sondejaven el fang amb certa tranquilitat, fins que un esparver  vulgar sobrevolà la zona. Aquesta amenaça però va ser ràpidament escampada per la gamba roja vulgar amb el seu tiu-tiu inigualable, davant la impassibilitat d’un solitari pòlit cantaire. En companyia de les gambes roges, les gambes verdes i les gambes roges pintades sondejaven les aigües més profundes, i allà on no arribaven altres limícols, s’alimentaven els tètols cuanegres mercè al seu llarg bec.



Per enrecordar-nos que l’hivern encara es resistia a marxar restaven un “puñaín” (com diuen a la meva terra) d’oques. Diuen alguns que poden tenir un origen domèstic, però no és rar que alguns exemplars allarguin la seva estada a zones d’hivernada tradicionals, com ara els Aiguamolls de l’Empordà.



Xarxets comuns, ànecs cullarots i grisets, ànecs collverds, una parella d’oques egípcies i algun xarrasclet completaven l’elenc d’ànàtides presents. L’any passat, per aquestes dates, els aiguamolls estaven plens de xarrasclets, va ser un any excepcionalment bo per a l’espècie. Enguany però destaca per la pobresa d’observacions, molt pocs exemplars i molt escampats.




Moltes altres espècies ocupaven els arrossars del Matà, fotges, polles d’aigua, cigonyes blanques, bernats pescaires, martinets blancs; a més d’algunes orenetes vulgars, cuablanques i cueretes grogues, encara restaven grassets de muntanya i un solitari reietó. També algun agró roig i un nutrid grup de capons reials, tres dels quals estaven anellats. Em deixo moltes coses, i la llista és molt mes llarga. La jornada va ser intensa i esgotadora, però vaig tornar cap a Barcelona amb les piles ben carregades i l’astènia oblidada en algun calaix dels meus records.