L'ORNITONIGMA

dilluns, 4 d’abril de 2016

Març al delta del Llobregat

Acaba de passar el març, un estira i arronja entre l’hivern i la primavera. Per un ornitòlec pot ser o molt avorrit o especialment emocionant. Encara resten alguns hivernants, malgrat que de certes espècies no en queden gaires, i puntualment s’observen els primers migrants estivals. És un estadi entre el “encara no ha acabat” i el “està a punt de començar”. Al Delta del Llobregat, corbs marins grossos, fredalugues, daurades i oques revifen l’esència d’un hivern esmorteit. Orenetes vulgars, cuablanques i de ribera s’anticipen a la primavera que tan precisament apareix marcada al calendari, però els roquerols ens recorden que a les muntanyes encara és ple hivern. Falciots primerencs dibuixen la geografia al cel. Són observacions per començar a obrir boca, per escalfar prismàtics, en un tres i no res s’inicia el gran espectacle de la migració primaveral, i ja no seran observacions puntuals, serà un allau de migrants, un flux més o menys regular capaç de despertar tota mena de passions.


El 12 de març vaig visitar la desembocadura del riu Llobregat i els “Espais Naturals del Delta” (Cal Tet i Cal Nani). Entre el pont de Mercabarna i el nou pont del Polígon Indrustrial Pratenc romania un petit estol de morells de cap roig Aythya ferina . Entre ells dormitava l’híbrid d’Aythya ferina x nyroca, que porta tot l’hivern entre Cal Tet i el riu Llobregat.



Riu avall un estol d’ànecs grisets Anas strepera s’alimentava en les aigües tèrvoles del riu. Les gavines rialleres i els gavians argentats descansaven a les illes sorrenques, mentre una trentena de flamencs ballaven claquet. Sobtadament gavines i gavians van aixecar el vol al voltant d’una ombra ampla i fosca. Durant uns segons, o potser minuts, van ser la seu cohorte fins que un cop aturada la van oblidar. L’àguila pescadora necessita, com tots els ocells, mantenir el seu plomatge en perfecte estat. Allò va ser una parada tècnica per acicalar-se amb aigua fresca. Era l’únic que l’interesava. Un cop arreglat el seu plumatge va tornar a enlairar-se i la cohorte de gavinas i gavians la va acompanyar una estona camí de la desembocadura per si de cas...


Al cap d’una estona enfilava el camí que porta a Cal Tet. En apropar-me a les maresmes de Cal Nani, vaig veure un parell de capons reials. Sembla mentida que un ocell tan gros passi tan desapercebut, potser sigui la presbícia que acompanya a l’edat, però eren 17 els capons reials que sondejaven el fang a la recerca de preses. Un d’ells portava una anella blanca de pvc al tars, que en realitat havia d’anar a la tíbia, amb codi 0J9W. Espero que aquest entrebanc no li representi una amputació. El seu caminar en aquell moment era prou bo, i demostrava, com la resta, la seva destresa en la captura del cranc americà Procambarus clarkii.




La primera parada a Cal Tet la vaig fer des de l’observatori del Sabogal. El panorama representava prou bé la idea del que per a mi és el mes de març. Uns pocs xibecs Netta rufina, alguns cullarots Anas clypeata, un grapat de xarxets Anas crecca dormitant a la vora de l’aigua, i diverses fotges escampades arreu de la llacuna. Sobre la herba pasturaven un parell d’oques Anser anser, que no sabia ben bé si eren hivernants genuïns o bé formaven part del grup d’oques asilvestrades que tenen el seu origen en els exemplars que anys enrere es van alliberar al Parc Diagonal Mar de Barcelona.




D’entre les mases de canyís brollava la veu tremolosa del cabusset Tachybaptus ruficollis, alguns es deixaven veure com una bola de cotó flotant sobre la superficie de l’aigua.



També cabussador, però molt més compacte, el morell de caproig cercava el seu aliment al fons de la llacuna, invertebrats sobretot, que s’amaguen entre el fang, formen part de la seva dieta. Es un ànec que es reprodueix en baix nombre al delta del Llobregat, i que també manté una petita població hivernant, que es mou entre el riu i les llacunes deltaiques.




No puc acabar aquesta entrada sense esmentar un dels meus passeriformes més estimats, el repicatalons. Encara no entenc el perquè del seu nom vernacle. Tan m’és, aquest moviment de cua és insuperable.