Des de fa uns anys la política de diverses Administracions públiques en relació a la conservació del Corb marí gros (Phalacrocorax carbo) ha fet un gir de cent vuitanta graus. L’espècie, que va estar en greu perill d’extinció a mitjans del segle XX, gràcies a unes estrictes mesures de conservació es va recuperar espectacularment, fins al punt que a algunes zones d’Europa va esdevenir força abundant i es va convertir en un problema pels interessos de determinats sectors (pescadors, aqüicultors). La Directiva 79/409/CEE del Consell de 2 d’abril de 1979 relativa a la conservació de les aus salvatges, garantia una protecció absoluta de l’espècie a tots el Estats membres de la Unió Europea, de tal manera que la seva caça era impossible. Era evident, però, que hi havia un conflicte social que calia solucionar amb urgència. Així al 2008, el Parlament Europeu, en una proposta de resolució sobre l’elaboració d’un pla europeu de gestió de les poblacions de corbs marins grossos per a reduir les creixents repercussions sobre els recursos pesquers, les pesqueries i l’aqüicultura, va intentar posar les bases d’una política paneuropea en relació a la gestió d’aquesta espècie. Entre d’altres coses, va instar els Estats membres a promoure una gestió sostenible de les poblacions dels corbs marins grossos. Però la paraula sostenible, en segons quines mans, és un d’aquests paranys que serveixen per obrir esquerdes. I al text hi apareix un concepte de polèmica concreció: perjudici.
Precisament aquest mot sembla que ha resultat clau per a començar a prendre mesures contra (subratllat i amb lletres ben grosses) l’espècie. El creixement de la població de corbs marins grossos va fer que canvies el seu estatus, de tal manera que al 2004 va ser exclosa de la llista d’espècies amenaçades de l'Estat espanyol, i tot i que no podia ser objecte de caça, permetia a les administracions competents engegar plans d’actuació per fer un control sostenible de l'espècie; plans que determinats col·lectius, especialment els pescadors “esportius”, van veure amb bons ulls, ja que feia temps que els reclamaven. I tot perquè els corbs marins menjant peixos, i pel que diuen alguns, en megen massa. Altrament dit, hi havia massa corbs marins i eren uns importants competidors pels pescadors.
Així doncs el conflicte estava servit. La pressió dels col·lectius de pescadors va ser prou forta per a què algunes comunitats autònomes, com ara Astúries i Castella i Lleó, obressin campanyes de control (quin eufemisme!). Els corbs marins estaven acabant amb les poblacions piscícoles fluvials i algú havia d’aturar-los. Aquesta tesi, mai ha estat avalada per cap estudi cientific seriós. No obstant això, les Administracions, contradient els seus propis informes, van iniciar les primeres campanyes de eliminació “controlada”. Des del seu començament, a Astúries, per exemple, es van matar oficialment uns 500 exemplars, i un nombre indeterminat d’exemplars abatuts il·legalment.
El que va començar a un lloc, s’està estenent com una taca d’oli. A Catalunya, la demanda va arribar de mans d’Agustí López, diputat per CiU al Parlament, qui va presentar una proposta de Resolució reclamant “l’establiment de mesures urgents per al control de la població de corbs marins de terra endins a la xarxa fluvial catalana". El Corb marí va ser qualificat com a “voraç i oportunista”, com “un perill per al patrimoni ictiològic de la xarxa fluvial catalana” i la seva presència al rius podia provocar “una pèrdua de fauna ictiològica de dimensions catastròfiques”.
Fins ara el Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya ha pres mesures com ara foragitar les colònies de corbs marins mitjançant trets amb prohibició rigorosa d’abatre cap exemplar. Però amb això sembla que no hi ha prou, “no han aportat resultats positius”. Sembla que calen mesures més contundents. Es demanen estudis, informes i el que calgui, però tot ha de conduir a declarar una guerra oberta, encara que encoberta per eufemismes, al Corb marí gros, perquè com va dir l’esmentat diputat “sense cap mena de dubte són els principals actors de la considerable davallada de les poblacions piscícoles fluvials (...)”. Però, què passa amb la gestió dels rius, amb les infraestructures que afecten a la llera fluvial, amb la qualitat de les aigües, amb la pressió dels pescadors i altres amenaces? Això no es té present.
Doncs bé, en Ricard Gutierrez i el David Álvarez han obert una causa a Facebook contra la matança i la criminalització d’aquestes aus. És molt important que la gent prengui conciència, que s’hi impliqui. Des d’aquí us animo a que signeu i doneu el vostre recolzament a aquestes aus que formen part del riu:
Moltes gràcies al David i al Ricard per engegar campanyes com aquestes i a tots els que us preocupeu per la millora del nostre entorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada