“Un terrible assassinat convulsiona la traquil·la vida empurdanesa”. “Agents especials col·laboren en la recerca d’un perillós criminal”. “Científics forenses treballen en la identificació de la víctima”. Qualsevol d’aquestes tres frases ben bé podrien encapçalar un capítol d’una d’aquestes sèries on es barreja la novel·la negra amb la ciència per a de resoldre tota mena de crims. Aquí però no parlerem de ficcció, sino de quotidianitat, del el quid pro quo de la natura, una vida a canvi d’una altra, encara que intentaré fer-ho seguint aquest estil.
Quan troben restes d’un animal no sempre resulta fàcil la determinació específica. És per això que l’escenari, tot i que no és determinant en la identificació de la víctima, pot aportar dades de gran valor. Us descric una mica on vaig fer la foto. Es tracta d’un camí que, d’una banda voreja l’estany de El Cortalet, al P.N. dels Aiguamolls de l’Empordà, i cap a l’altra banda segueix paral·lel a prats humits i inundables. En un entorn d’aquestes característiques són molts els possibles candidats. Ens podem fer preguntes del tipus: Estava de pas i allà va trobar el seu tràgic final o bé era un resident (temporal o permanent)? El cadàver coincideix amb el lloc del “crim” o va ser posteriorment traslladat?
A l’escenari s’hi troben poques restes. Predominen fonamentalment plomes de vol i algunes coberteres d’ales i cos. Les primeres presenten la cara inferior d’un tó grisós. Les primàries són llargues i estretes, la qual cosa ens fa pensar en un au d’ales apuntades i estretes, és a dir poc o gens arrodonides. Les altres plomes de vol, les secundàries, són també grises per la seva cara inferior, però a diferència de les primàries no són uniformes, sinó que presenten una banda terminal blanca força ampla, la qual cosa apunta a què deu ser un tret molt visible, i potser diagnòstic, quan l’ocell aixeca el vol. Altres plomes, com ara alguna terciària, coberteres i escapulars, presenten un curiós disseny en tons ocres i marrons, de vegades irregular, de vegades dibuixant barres transversals.
El marró és el color més freqüent entre les aus i quan apareix combinat en diferent games i tons, és un indicador de què aquell ocell s’estima molt passar desapercebut. Possiblement visqui al terra, i el camuflatge sigui la seva estratègia de supervivència.
Ja tenim un petit grapat de dades, doncs: és marronós, d’ales estretes i apuntades, presenta un dibuix irregular, potser críptic per passar desapercebut.
Hi ha una resta però que és absolutament determinant. L’assasí li va treure el cap. Un cap amb un bec recte, llarg i fosc. Franjes longitudinals marró fosc i beigue parten des de la base del bec formant un característic disseny llistat. Un disseny especialment pensat per desdibuixar la seva sil·lueta i confondre’s amb l’entorn. Amb aquesta darrera dada no ja podem avançar que es tracta d’un limícol (aquest tipus de bec és catacterístic d’aquest grup d’aus). Tot apunta al Becadell comú (Gallinago gallinago).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada