Solució a l'Ornitonigma de març

És petit i grogenc i tant petit que a la meva terra li diuen Pioyín, però quin d'ells? Axí encapcelava l’Ornitonigma del mes de març per a referir-me a un ocell de tons grogencs, de tamany petit i conducta inquieta.

Les quatre espècies propusades pertanyen a la família Sylviidae, una extens grup d’aus insectivores, de tamany petit, inquietes i amagadisses, que busquen generalment zones amb bona cobertura vegetal. Una de elles pertany al gènere Hippolais, amb tons grocs i verdosos, bec llarg, pàl·lid i fort de base ampla, cara llisa i cap cuneiforme, recorda molt a les espècies del gènere Acrocephalus i poc a l’exemplar de la fotografia, molt més gràcil, estilitzat i lleuger.

Així doncs l’especie enigmàtica l’hen de trobar entre les altres tres opcions. Tres espècies molt semblants del gènere Phylloscopus.

Fins no fa gaire P. ibericus era considerada un subespècie de collybita. La complexitat taxonòmica del grup fa que la seva identificació al camp només basada en trets morfològics, presenti una gran dificultat, la qual cosa fa necessari recòrrer al cant i altres vocalitzacions per dur a terme una identificació correcta. En mà, la cosa és ben diferent, ja que les dades biomètriques, l’estat de la muda i la fòrmula alar són bons indicadors que ajuden a discriminar entre ambdues espècies amb molta precisió.

Phylloscopus collybita té un cap i un cos arrodonits, que juntament amb la curta projecció de les primàrias, li dona un aspecte rodanxó. D’altra banda el bec és bàsicament fosc. Això pel que fa a la forma. El plomatge és d’un color verdós apagat, amb tendència a tons marrons i/o grisos. Mostra un patrón facial poc marcat en relació a les altres dues espècies, tot i que frecuentement presenta una mena de mitjes llunes blanquinoses a la part superior i inferior de l’ull, que insinuen un indici anell ocular. Les alas són molt uniformes, amb un panel alar poc destacable i perceptible. En general el seu aspecte és “brut” i poc lluminós.

Phylloscopus ibericus s’assembla molt, però la seva projección primària és més llarga i presenta les ales més apuntades que collybita, tot així la seva cua més curta fa que no sigui gaire estilitzat, encara que depenent de la perspectiva por recordar un trochilus. El bec és més llarg i pàl·lid que el de collybita. Mentre el patró facial és més destacat (encara que no tan ben definit com en trochilus), especialment la cella grogenca en la part anterior de l’ull. Pel que fa al plomatge, les parts superiors són d’un verd brillant tipus trochilus (mai tan intens), mentre que les auriculars, el coll i el pit, mostren un estriat groc sobre fons blanc, molt característic de l’espècie que li dóna un aspecte més net que collybita.

Finalment tenim al Phylloscopus trochilus, estilitzat, allargat i d’aspecte elegant, mostra una gran projecció de les primàries (3/4 parts o igual a la longitud de las terciàries). Panell alar ben marcat en terciàries i secundàries. El bec és llarg i fi amb la mandíbula inferior ataronjada. Presenta un plomatge d’un verd grongenc brillant i lluminós, amb un patró facial molt destacat: brida i llista ocular fosques, i llista superciliar d’un groc intens llarga i ben definida. Galtes més netes, envoltades per una vora fosca.

Aquesta darrera descripció és la que més s’ajusta al ocell de la fotografia, un Phylloscopus trochilus anellat al riu Besòs, Montcada i Reicax (Barcelona) al inici d’octubre del 2010.

Exemplar de la discusió.

Un altre exemplar anellat el mateix dia.