L'ORNITONIGMA

divendres, 4 d’abril de 2014

Ocells a La Catalana


En les teoritzacions al voltant de la creació de vincles d’intimitat entre les persones, l’atracció interpersonal ha estat conceptualitzada per la psicologia social com un dels elements preliminars per establir una relació. Expliquen diversos autors que es tracta d’un procés en el qual operen bàsicament tres factors: la proximitat física, l’atractiu físic i la semblança en actituds i opinions. És evident que la proximitat física ajuda en la familiarització i en la construcció de les relacions. Què dir de l’atractiu físic? L’amor ens entra pels ulls, però aquest factor que esdevé a priori fonamental, va minvant amb el pas del temps. El tercer factor no és cosa menor. Com ens sentim millor, amb persones amb les que compartim creències, valors, opinions o amb aquelles que pensem que no tenen res a veure amb nosaltres?

Segur que algú (o molts) de vosaltres us preguntareu, i a què ve tot això? Jo en realitat volia parlar d’ocells? Bé, no només d’ocells, sinó de veure ocells en un lloc concret, i de com vaig establir un intens vincle amb aquest indret. És un lloc pròxim, però no és GENS atractiu i…Home! Realment amb resulta molt difícil, si nó del tot impossible, contrastar/comparar opinions, actituds… Però el vincle hi és. Hi és i molt fort. Es tracta de La Catalana. Deixeume que us la descrigui una mica.

La Catalana és un barri de Sant Adrià de Besòs que ocupa la banda sud del tram final del ríu. Té els seus orígens a començaments del segle XX. Era la residència dels treballadors de l’empresa Catalana de Gas i Electricitat, que l'any 1917 ja gestionaba una central tèrmica ubicada al municipi. La seva ubicació geogràfica, el desenvolupament d’infraestructures urbanes metropolitanes al seu voltant i la dificultat de connexió amb la xarxa urbana tant de Barcelona com de Sant Adrià de Besòs, varen contribuir al seu aïllament. A La Catalana sempre s’ha respirat un aire de marginalitat, la sensació d’inseguretat és permanent. És un lloc que no convida gaire al paseig. Potser no sigui just amb el barri que va ser, cases baixes amb el seu pati i hortet, entre carrers arbrarts, però és el que més s’ajusta a la realitat actual, la que jo vaig conèixer i conec.

Aleshores perquè vaig a veure ocells a un lloc com aquest? Primer perquè està a prop. Sí, el factor proximitat ha estat important. No només està a prop de Badalona, on visc, també està a tocar del riu Besòs, que visito sovint, i que estimo. I de l’atractiu físic, què en dius?, pensareu. A veure, bonic no hi és. Algú pot pensar, t’ha tocat ballar amb la més lletja. Potser sí, encara que he estat jo qui ha triat. A La Catalana li he trobat les seves bondats. Insegura, sí, però molt tranquil·la també. És aquest punt de marginalitat el que manté a la gent allunyada i al seu si puc tenir la sensació de trobar-me fora de la gran ciutat, envoltat d’arbres i frescor. De runes, bruticia i abandonament també, però això no sembla important pels ocells. Ells busquen tranquil·litat. Tinc a prop de casa això que tant trobo a faltar. És una realitat dramàticament finita, però cada petita estona que paso dintre és un moment d’eterninat. És llavors quan sento que entra en joc el tercer factor. Tinc un diàleg intern amb aquest indret deixat de la mà de Déu, on la ciutat ha aixecat muralles modernes que permeten a l’agró roig descansar tranquil, on els migrants es concentren per recuperar-se del trajecte recorregut. On nidifiquen la cadernera i el gafarrò. I on també se'ls dóna caça. Un lloc marginal però agraït per aquells que desitgem un xic de tranquil·litat en la remor de la gran ciutat.






Parella d'anecs collverds



Aquesta tarda, La Catalana era plena. Mosquiters de passa, tallarols de casquest, cotxes cua-roges, orenetes i altre veïnat resident o circunstancial l'havien fet seva, com cada dia. Ara la ciutat ha posat els ulls sobre La Catalana. Uns ulls depredadors. Jo li demanaria a la ciutat (sí, a vostès) que si s'ha de fer (que es farà), que ho faci bé per una vegada. És un impossible? Segurament. La Catalana està perduda, però per demanar que no quedi. 




Mascle de Cotxa cua-roja
PD: Ha passat la letargia hivernal.