Mirades ornitològiques: falcó cama-roig

De vegades em pregunten: “Per tu, que t’agraden tant les aus, quina és la teva espècie favorita?” Sempre resto uns segons pensatiu. Realment m’agraden les aus, sobre això no hi ha cap mena de dubte, m’agraden tant que em costa molt respondre a una pregunta aparentment tan senzilla. Però és una cosa tan subjectiva (o objectiva si algú té un interés professional en determinada espècie o grup d’espècies estretament emparentades), que la resposta està plena de matissos. Una entrada d’un blog mai no serviria ni tan sols com a introducció. Però com que he de donar una resposta, diré que serà aquella que faci que en un moment determinat i en un lloc concret brollin tot un cabal d’emocions. Són les que jo anomeno, espècies volcàniques. La seva observació, el seu descobriment, és el més semblant a l’erupció d’un volcà. N’hi ha que es queden en una simple emissió de fumaroles; d’altres són especialment violentes, tant que fan convulsionar tot el cos; i n’hi ha, que després de l’explosió, apareix un núvol piroclàstic que ho arrasa tot. D’aquestes últimes, n’he viscudes unes poques.

Els darrers dies es van produir una succesió d’observacions d’espècies de migració típicament oriental a diferents punts de l’est peninsular. Amb tal motiu, em vaig traslladar als Aiguamolls de l’Empordà amb l’esperança de trobar-ne algun d’aquests divagants. Les condicions meteorològiques no eren especialment adverses, però s’esperaven pluges nocturnes, pluges nocturnes que es van quedar finalment en petits xàfacs que no van tenir gaire repercusió en la sedimentació de migrants subsaharians. Realment “vaig gaudir” d’aquesta sequera de migrants. Així són les coses, i els observadors d’aus tenim aquesta capacitat per gaudir d’allò que tenim més a l’abast. Disposem d’una certa versatilitat (disculpeu-me la generalització) i d’un ventall de recursos que ens permet enfrorontar amb èxit el que podria ser una frustració.

Disculpeu-me, em sembla que m’he anat un a mica del fil. Parlava de les espècies “favorites”. De favorites en tinc moltes. M’agraden els limícols, els paseriformes, sento passió per les marines, però què em dieu de les rapinyaires? Ai les rapinyaires! Alguns dels millors moments de la meva vida ornitològica els he viscut mirant rapinyaires amb els meus amics ornitosectaris a L’Espinal. Què tenen les rapinyaires que tan hi agraden? El meu nebot, de només sis anys, coneix molts ocells, però sempre acaba parlant d’”àligues”.

Continuo. Estava el cap de setmana passat escombrant els prats anegats de El Matà, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empurdà. La vegetació s’havia desenvolupat molt des de la darrera visita, i tot i que estava ple de bitxos, resultava una mica monotemàtic, encara que molt interessant per un home del nordoest, on la Tringa glareola apereix solitària o en petits, molt petits grups. 

Mentre observava els camps de El Matà, vaig establir una conversa amb un altre observador. Em va explicar que molt a prop, als camp de La Gallinera, s’havia vist una femella de falcó cama-roig (Falco vespertinus). No ho vaig pensar ni un segon, vaig recollir els “trastus” i vaig enfilar cap aquests camps propers. En arribar a la zona de referència, vaig veure una petita rapinyaire aturada a uns fils de la llum. Estava contrallum. Ben bé podia ser un xoriguer. Però un cop enfocat amb els prismàtics, vaig adonar-ne que es tractava d’un mascle adult de falcó cama-roig. Vaja, no us havia comentat que l’observador que m’havia comunicat la cita, m’havia parlat d’una femella! Doncs jo havia trobat un mascle? Que l’observador s’havia equivocat? HO dubto. Era una persona amb prou credibilitat. A més,  aquests ocells els agrada viatjar en grup, o com a mínim en parelles.

El falcó cama-roig és una petita rapinyaire de distribució oriental. El poden trobar des de la meitat oriental d’Europa, amb les principals poblacions a Hungria, fins a Mongòlia i l’est de la Xina. Es tracta d’un migrador regular al quadrant nordest de la península, que de vegades fa fortes irrupcions. 

Al final, a La Gallinera, hi vaig trobar tres mascles i una femella, tots adults. Després d’observar-los i gaudir-los una bona estona, vaig prospectar altres zones del voltant i finalment en vaig trobar un parell de femelles adultes que s’alimentaven en un camp, associades a un petit estol de xoriguer petit (Falco naumani), un altre petit falcó que cria, aquest sí, per les nostres contrades.

Els vespertinus van ser un oasi entre la sequera de migrants estivals. Quin goig! M’agraden les rapinyaires, però és definitivament la meva espècie favorita? N’és una entre els milers d’espècies d’ocells. Però aquell dia era el lloc i el moment. Aquí us deixo un video per compartir amb vosaltres aquesta meravellosa experiència. Disfruteu-lo.