Flamecs anellats

Es tracta d’una de les aus més emblemàtiques de Catalunya. Al delta de l’Ebre, s’hi troba una de les més importants poblacions reproductores més o menys regulars de la Península Ibèrica i una de les poques de la Meditarrània occidental. Els flamencs es poden veure al llarg de tot l’any a gran part del territori, però és durant la època migratòria quan es possible trobar-los a indrets poc usuals.

Els darrers dies vaig tenir l’oportunitat de gaudir-los als Aiguamolls de l’Empordà, a uns arrosars de la carretera d’El Pinell i aquesta mateixa tarda al riu Llobregat a l’alçada d’El Prat. La gran majoria eren juvenils, alguns marcats amb anelles de PVC amb el codi assignat a Catalunya. És a dir, es tracta d’ocells anellats a la colònia de la Punta de la Banya del Delta de l’Ebre (anella blanca amb codi negre de quatre dígits amb una barra vertical entre el primer i el segon dígit). Aquí teniu les dades dels diferents exemplars.

El 3/11/12 vaig observar un grup de 14 exemplars juvenils, quatre dels quals portaven anella, a uns arrossars de la carretera d’El Pinell, Torroella de Montgrí (Girona):

• Juvenil amb codi X|LVJ (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.
• Juvenil amb codi X|NNX (de dalt a baix) a la tíbia esquerra i anella metàl·lica a la dreta.

• Juvenil amb codi X|PTJ (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.

• Juvenil amb codi X|PBF (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.

Aquella meteixa tarda, a l’estany d’El Cortalet, Aiguamolls de l’Empordà (Girona) vaig veure un altre exemplar anellat:

• Juvenil amb codi X|PHL (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.

Avui, 11/11/12, he fet dues noves lectures en un grup de 8 exs. que romanien al riu Llobregat a l’alçada d’El Prat:

• Juvenil amb codi X|SNF (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.
• Juvenil amb codi X|PBT (de dalt a baix) a la tíbia dreta i anella metàl·lica a l’esquerra.

Aquí us deixo un vídeo d’aquestes aus tan espectaculars enregistrat a l'estany d'El Cortalet.

Projecte Cotxa fumada

Des d'aquest blog vull fet difusió d'un interessant projecte que la Societat Catalana d'Anellament ha engegat per aprofundir en el coneixement de la Cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) a Catalunya. La col·laboració dels observadors d'aus esdevé molt important, ja que el projecte inclou la col·locació d'anelles de PVC alfanumèriques dissenyades especialment per aquesta. Tota la informació relativa al projecte la podeu trobar als següents enllaços: http://anelladors.blogspot.com.es/ i  www.phoenicurus.net.

Ja sabeu si us trobeu una Cotxa fumada amb anella de PVC intenteu fer la lectura.

L'Ornitonigma de novembre

La foto va ser feta a l'hivern a camps de conreu. Molta sort i gràcies per la vostra participació.

Solució a l'ornitonigma d'octubre

Lo que vemos es un paseriforme de tamaño mediano de un color pardo rojizo, con cola larga que tiende a estrecharse hacia el final. Presenta un aspecto longilíneo con buena proyección de las primarias. La coloración no es del todo uniforme, sino que muestra un contraste llamativo en las grandes cobertoras primarias internas y terciarias principalmente, las cuales presentan un ancho borde castaño rojizo en las hemibanderas externas. Las secundarias internas también muestran este detalle. Con el ala plegada se aprecia un panel castaño rojizo a nivel de las secundarias y grandes cobertoras. Las terciarias destacan por sus anchos bordes rojizos y su centro oscuro. Lados del cuello y cobertoras pequeñas se ven pardo grisáceas. En el ala destaca también el álula oscura con borde pálido (cremoso). Por lo que respecta a las partes inferiores, la fotografía nos permite apreciar un tono blanco cremoso cálido en flancos y más luminoso en infracobertoras caudales.

De entre las cuatro especies propuestas, la Curruca mosquitera (Sylvia borin) es la que más se aleja de este patrón. A grandes rasgos, esta especie destaca por su plumaje pardo grisáceo y la uniformidad de sus tonos.

Las otras dos especies, el Ruiseñor común (Luscinia megarhynchos) y el Colirrojo real (Phoenicurus phoenicurus) muestran algunos rasgos coincidentes. Analicémoslos.

El Ruiseñor común es de un tono pardo rojizo cálido muy uniforme y prácticamente ausente de contrastes. Esa es una diferencia que lo desmarca claramente del ave en cuestión, la cual combina plumas alares oscuras con bordes anchos castaño rojizos. Además el Ruiseñor común tiene una cola de un tono rojizo intenso con una tendencia a ensancharse desde la base hacia la punta, justo lo contrario de lo que pasa con el ave de la fotografía. Esta serie de diferencias también nos ayudan a descartarlo.

El Colirrojo real presenta dimorfismo sexual. La ausencia de gris en las partes superiores indicaria una hembra / juvenil (la foto fue hecha en otoño) en el caso de que se tratara de esta especie, al ser de un tono pardo grisáceo. Al igual que el ave de la fotografía, presenta contraste entre el interior oscuro de la plumas del ala y los bordes pálidos de las mismas. Sin embargo, en este caso esos bordes tienden al blanco cremoso en lugar de al castaño rojizo, siendo además más finos y produciendo un efecto de mayor uniformidad. Por otra parte, está el patrón de la cola que es claramente rojiza con las rectrices centrales oscuras, detalle éste último que no se aprecia en nuestra ave.

Con todo lo dicho, y remitiéndonos al primer párrafo de la discusión, la especie enigmática es la Curruca zarcera (Sylvia communis). El ejemplar de la fotografía, un juvenil del año, fue capturado en una jornada de anillamiento científico en Abrera (Barcelona), en septiembre del presente año.

Felicidades a los que lo habéis acertado y mi gratitud a todos los que habéis participado.

Maresme: entre mar i muntanyes

Entre la serralada Litoral i la mar Mediterrània, s’extén de nord a sud la comarca del Maresme. Al llarg d’aquesta estreta franja de terra, hi ha zones de gran interés ornitològic que ens poden dónar grans moments de goig. L’1 de novembre vaig estar des de ben aviat a l’Espinal per a controlar la migració. El flux de rapinyaires, que ja no té la força de les primeres setmanes de la tardor, no ens va decebre: fins les 13.30 h. el Jordi Sala, el Joan Grajera i en petit Jordi "superulls” comptabilitzàrem un mínim de 38 rapinyaires. Les dues espècies dominants fórem l’Aligot comú (Buteo buteo) i L’Esparver vulgar (Accipiter nisus), però també van passar un parell d’aligots vespers (Pernis aviporus), arpelles (Circus aeroginosus), astors (A. gentilis), xoriguers (Falco tinnunculus) i fins i tot una possible Àguila pescadora (Pandion haliaetus).

Les rapinyaires no varen ser els únics migrants. Res a veure amb el flux de dies enrrere provocat pel fort temporal de vent, el matí, però, fou força bo per la migració de corbs marins grans (Phalacrocorax carbo), potser més de cent exemplars; a més a més van assistir a un goteig continu de passeriformes, principalment pinsans (Fringilla coelebs), però també 7 pinsans mecs (Fringilla montifringilla), dues femelles de pinsà boroner (Pyrrhula pyrrhula), aloses (Alauda arvensis), cotolius (Lullula arborea), titelles (Anthus pratensis), cueretes blanca i torrentera (Motacilla alba i M. cinerea), Pardal de bardissa (Prunella modularis), passarells (Carduelis cannabina), lluers (C. spinus) o trencapinyes (Loxia curvirostra). Si el matí va ser interssant, la tarda fou tot un festival d’aligots. Malauradament m’ho vaig predre, però va quedar ben enregistrat pel Jordi Sala.

Des de la serralada vaig anar al litoral. Primer a la platja del Cabaió en Arenys de Mar, on continuava la Gavina vulgar polonesa amb anella blanca i codi negre amb l’inscripció TANA. Aquest cop acompanyada d’un bon nombre de gavines capnegres (Larus melanocephalus), on estaven representats tots el grups d’edat i una desena llarga de xatracs becllargs.

Primer hivern (esquerre) i adult (dreta) de Gavina capnegra. 

Segon hivern de Gavina capnegra.

Xatracs bec-llargs i gavines vulgars.

La jornada la vaig acomiadar a la gola de la Tordera. Baixava aigua com feia temps que no ho veia, i amb tanta força que havia trencat la barra de sorra, connectant el riu amb el mar, anegant les vores i fent desaparèixer illots i d’altres punts de repós dels ocells. Tot plegat, i afegit a la gran afluència de gent pròpia d’un dia festiu, va fer que la visita fos una mica estèril. El més destacat va ser una femella d’Ànec cuallarg (Anas acuta) sobrevolant la desembocadura. Li va costar decidir-se a entrar-hi, però finalment ho va fer en companyia d’un grup de collverds. També sedimentats, hi havia un petit grup d’ànecs grisets (Anas strepera). Per sobre unes endarrerides orenetes vulgars (Hirundo rustica), que feien colla amb uns pocs roquerols (Ptyonoprogne rupestris), animaven amb el seu vol acrobàtic la vesprada festiva.

Femella d'Ànec cuallarg.

A la plana deltaica vaig veure el primer Repicatalons (Emberiza schoeniclus) de la temporada. Des d’una bona atalaia, un Aligot romandava hieràtic a l’aguait d’alguna possible presa, sobrevolant a curta distància també guaitava un Esparver vulgar. I bones raons tenia, doncs els camps estaven farcits d’ocellets, especialment cueretes blanques i titelles, però també gafarrons (Serinus serinus), alguna cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i les mimètiques cogullades (Galerida cristata).

Cotxa fumada

Gafarró

Titella 

Aligot 

Estornells vulgars

Vaig esperar la posta de Sol entre el camps de conreu, no fos el cas que tinguès alguna sorpresa en forma de Torlit, però amb vaig conformar amb una càlida i silenciosa posta de Sol.

Becplaner a la Tordera

El 13 d'octubre en una visita a la desembocadura de la Tordera (Blanes, La Selva) vaig tenir la sort de veeure un jove de Becplaner (Platalea leucorodia). L'exemplar, que va ser posteriorment observat per l'Enric Badosa (Ornithocat) va romandre a la zona fins al dia 17. 

Es tracta d'una espècie escasa a Catalunya, que s'observa fonamentalment al grans humedals, d'aquí la importància d'aquest registre en un indret, que tot i els esforços per millorar la seva qualitat per a les aus, continua patint moltes molèsties, fonamentalment derivades del tràfec de persones.

Aquí us deixo un video de l'exemplar.

Jornada d'anellament a la desembocadura del riu Besòs

Dissabte es va celebrar al riu Besòs la tercera jornada d’anellament científic d’ocells. Organitzada per la Diputació de Barcelona i dirigida pel biòleg Xavier Larruy, l’activitat, de caire pedagògic, anava adreçada al gran públic amb l’objectiu de donar a conèixer els valors faunístics que amaga el riu al seu tram final.

Tradicionalment el riu Besòs ha estat considerat una mena de claveguera on s’abocaven tota mena de residus. El fet de transcòrrer a través dels termes municipals de Santa Coloma de Gramanet, Barcelona i Sant Adrià de Besòs, on es dóna una elevada densitat de població, va afavorir la degradació del riu. Als darrers anys, però, s’han desenvolupat diverses actuacions, que han millorat substancialment la qualitat de l’entorn, tot i que encara resta molt per fer-hi. Una d’aquestes actuacions ha estat la renaturalització de la desembocadura, el tram corresponent als últims 450 m. de riu abans d’arribar a la Meditarrània.

Obres de restauració de la desembocadura.

Aquesta intervenció va comportar la plantació d’espècies vegetals pròpies de l’entorn, contribuint a una millora en la qualitat d’un espai potencialment òptim per a la sedimentació de moltes espècies d’ocells migradors. Malgrat això, la manca d’una correcta gestió de l’us públic de l’espai ha estat un handicap permanent per la avifauna. Massa gent amunt i avall, presència permanent de pescadors o gossos arreu, han estat alguns dels factors que han incidit negativament en l’evolució de l’indret.

Canyís a la bassa

Canal entre el riu i els tamarius.

Bassa per a anfibis.

Recentment s’han pres les primeres mesures per evitar la presència permanet de persones a la desembocadura, en prohibir la pesca a l’escullera (no així a la barra de sorra) mitjançant la col·locació de rètols. De mica en mica es va fent camí, però potser arriba massa tard per una població amb un grapat d’hàbits massa enquistats que seran difícils de modificar. En aquest sentit, l’actuació de les diferents administracions serà vital en el esdevenir de la desembocadura.

Panell informatiu. Una de les mesures preses per donar a conèixer l'ecosistema de la desembocadura.

Tornant al fil de l’esdeveniment, el dissabte passat es va restringir l’accés a la desembocadura. Els resultats parlen per si mateixos, es van anellar 142 exemplars de 16 espècies diferents. La xifra per si mateixa ja és prou bona, però la dada més interessant és que l’índex de recaptura va ser molt baix, la qual cosa ens va donar una idea de la quantitat d’ocells que hi havia a l’espai absent de molèsties. Una altra constatació, no més important, és l’interés cada cop més creixent de la gent per la fauna del riu, i pel propi riu. No creieu que aquesta demanda ha de tenir la seva resposta? Encara recordo la primera vegada que vaig anar a veure ocells a la desembocadura del Besòs, la gent es preguntava que mirava, ara em pregunten que veig, i fins i tot em pregunten si he vist aquest o un altre ocell.

La desembocadura ens va demostrar el seu potencial com a zona de sedimentació d’ocells migrants, com a element paisajístic enriquidor i afortunadament, com a aula oberta pel descobriment de la natura a un entorn plenament humanitzat.

I ara us deixo amb algunes fotografies i video dels ocells que varen capturar pel seu anellament. Espero que les disfruteu tant con les van gaudir nosaltres en aquella magnífica jornada.

Rossinyol bord (Cettia cetti), una de les espècies més comunes i de les poques que es reprodueix a l'àmbit de la deembocadura. 

Pit-roig (Erithacus rubecula). Un migrant abundant i també comú durant l'hivern.

Cuereta torrentera (Motacilla cinerea). Des de la tardor és un ocell comú i fàcil de veure a la desembocadura. 

Cotxa blava (Luscinia svecica). És relativament fàcil de veure durant les migracions. Uns pocs exemplars hivernen cada any al riu. 

Pardal xarrenc (Passer montanus). A diferència del Pardal comú, és poc antropòfil i necessita espais més naturals.

Gafarró (Serinus serinus).  Fàcil de veure a la vegetació roderal del riu.

Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla). Juntament amb el Pit-roig va ser l'espècie més capturada. El desenvolupament de la cobertura vegetal de la desembocadura ha afavorit la seva presència durant els passos migratoris.  

Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus). Un del pocs migradors transaharians que vàrem capturar. En aquestes dates la mojoria dels ocells migratoris són hivernants de la Pênínsula Ibèrica i nord d'Àfrica.

Merla (Turdus merula). Un ocell molt conegut per la seva presència als parcs i jardins urbans. Juntament amb el Tord (Turdus philomelos) és un migrador i hivernant regular a la llera del riu.