Jornades d'anellament: Abrera i Santa Coloma de Gramanet

Explicat d’una manera sintètica, l’anellament científic d’aus és un mètode perfectament regulat que té com a objectiu la recopilació de dades a partir del marcatge individualitzat dels exemplars capturats. L’anàlisi posterior de la informació obtinguda serveix per estudiar diferents aspectes de la biologia de les diferents espècies d’aus, les seves estratègies migradores, les rutes utilitzades o les àrees d’hivernada. A més de servir per a obtenir dades biomètriques, patrons de muda, fenologia... i altres informacions impossibles d’aconseguir amb la mera observació al camp.

Aquesta setmana he tingut la oportunitat de participar en dues jornades d’anellament de caire força diferent, totes dues sota la supervisió i direcció d’en Xavier Larruy, biòleg i anellador amb molts anys d’experiència.

Abrera

La primera jornada d’anellament va tenir lloc el passat dijous, 6 de setembre, a la ZEPA Montserrat-Roques Blanques-Riu Llobregat, un espai inclós a la Xarxa Natura 2000, catalogat com a zona Lic  (Lloc d’interés comunitari). En concret a un tram del riu Llobregat al terme municipal d’Abrera, on des de fa uns anys es duu a terme un seguiment de l’avifauna (podeu trobar més informació en aquest enllaç).

En aquesta època milions d’ocells fan un viatge èpic des de les seves àrees de reproducció europees fins les zones tropicals i subtropicals africanes. Són els anomenatats migradors transaharians, es a dir, ocells que hivernen al sud del Sahara. Per emprendre aquesta llarga travessia necessiten acumular prou quantitat de greix que després utilitzaran com a “combustible” en les diverses etapes del seu viatge. I en efecte, varen ser aquests migradors de llarga distància els protagonistes de la jornada, destacant per sobre de totes el Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) i la Boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus). Però, tot i que de manera molt més modesta, no van faltar l’ Oreneta vulgar (Hirundo rustica), el Rossinyol comú (Luscinia megarhynchos), la Tallareta vulgar (Sylvia communis), el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochillus) o l’acolorit Abellarol (Merops apiaster).

Mastegataxes

Mastegatatxes, adul (dalt) i juvenil (baix).

Tallareta vulgar (juvenil)

Boscarla de canyar (adult)

Les dues imatges superiors corresponen al mateix exemplar, un juvenil de A. scirpaceus de bec més curt del que és habitual. En la segona foto, la posició del cap recorda al aspecte de borin que fan el A. palustris.

Oreneta vulgar (juvenil).

Mosquiter de passa

Però no només es varen anellar espècies migradores, també van tenir la possibilitat d’estudiar exemplars d’espècies sedentàries com ara el Picot verd (Picus viridis), el Cargolet (Troglodytes troglodytes), el Pit-roig (Erithacus rubecula), la Merla (Turdus merula), el Rossinyol bord (Cettia cetti), el Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), el Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla), la Mallarenga blava (Cyanistes caeruleus), la Mallarenga carbonera (Parus major), Raspinell comú (Certhia brachyrhynchos) o la Cadernera (Carduelis carduelis). Exemplars que potser fossin de la zona o bé estiguessin en dispersió des des altres territoris del país.

Tallarol capnegre (juvenil)

Cargolet

Santa Coloma de Gramanet

El riu Besòs, abans d’abocar les seves aigues al mar, discorreix canalitzat a través d’una zona altament urbanitzada. Aquesta pressió urbanística ha fet que hagi perdut gran part de la seva idiosincrasia original i resten poques zones amb condicions favorables per als ocells. A l’alçada de Santa Coloma de Gramanet es dóna una circunstància que afavoreix la sedimentació de molts ocells passeriformes. Al tram final del Besòs conflueixen els fluxos de migrants que utilizen la conca del riu com a via migratòria, al temps que aquest passa encaixonat entre dues serralades litorals, la serra de Marina i la de Collserola. A més a més és en aquest tram del riu on comencen els calaixos de depuració de canyís i existeix una vegetació de ribera que ha sortit de manera espontània. Resulta doncs l’indret ideal perquè una gran quantitat de passeriformes migrants i sedentaris puguin descansar i alimentar-se.

La jornada, que es va celebrar el passat dissabte 8 de setembre, en aquesta ocasió era oberta al públic i tenía una finalitat més pedagògica: mostrar a la gent la gran diversitat que amaga un riu històricament tan maltractat i la importància de conservar uns espais aparenment sense valor. Si el coneixement està en la base de la conservació, dissabte passat es va fer una gran feina. La gent va tenir l’oportunitat de veure en directe una gran quantitat de petits ocells, d’aprendre coses sobre la seva biologia i descobrir el tresor que tenen al seu costat. Escoltaven atents i amb il·lusió les explicacions que en Xavi feia sobre cada espècie i la seva relació amb el riu. Els nens i nenes van tenir l’oportunitat de deixar anar els ocellets i els seus ulls denotaven interés i plaer, alguns semblaven captius de la bellesa dels petits éssers alats. Tant de bo es poguessin fer moltes més activitats d’aquesta mena. Hi ha un ampli sector de la societat molt receptiu amb ganes de participar activament en la conservació del seu patrimoni natural més proper. Es notava l’interés i la sensibilitat, les ganes d’implicar-se i de viure d’aprop aquesta apasionant història que és la natura.

Al llarg del matí es van anellar més d’un centenar d’ocells. Es varen fer moltes preguntes i es va reivindicar la necessitat de conservar i millorar les zones que resten i de seguir treballant en la millora del riu. Van destacar les quantitats de Boscarla de canyar i Tallarol de garriga (Sylvia cantillans). A més a més, la gent va tenir l’oportunitat de gaudir de blauets (Alcedo athis), pit-rojos (Erithacus rubecula), rossinyols comuns (Luscinia megarhynchos), cotxes cua-roges (Phoenicurus phoenicurus), bitxac rogenc (Saxicola rubetra), rossinyols bords (Cettia cetti), balquer (Acrocephalus arundinaceus), Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta), Tallareta vulgar (Sylvia communis), mosquiters de passa (Phylloscopus trochilus), mastegatatxes (Ficedula hypoleuca), pardals xarrecs (Passer montanus), gafarrons (Serinus serinus) i caderneres (Carduelis carduelos).

           

Aquí us deixo un seguit de fotos d’algunes de les espècies que es van capturar i un enllaç al reportatge que BTV hi va fer. Espero que us agradi.

Tallarol de garriga (juvenil).

Tallarol de garriga (probablement mascle adult).

Rossinyol comú

Boscarla de canyar (esquerra) i Balquer (dreta)

Blauet (juvenil).

Bitxac rogenc (femella adulta).

Bosqueta vulgar

Cotxa cua-roja

Les millors observacions al Segrià

Feia temps que tenia pendent una visita a les planes de Ponent. Dresprés de tot un estiu a les costes gallegues, trobava a faltar els camins polsegosos d’aquestes zones estepàries. Així, aprofitant una oportunitat inesperada, vaig passar els darrers dos dies (i mig) a la comarca del Segrià. Dos dies que varen resultar força productius. Tot seguit faig un recull de les observacions més destacades.

Cigne mut (Cygnus olor): Un total de 19 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12, entre el quals hi havia una parella amb 3 juvenils i una altra amb 4.

Xarrasclet (Anas querquedula): Un estol de 49 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Aligot vesper (Pernis apivorus): 5 exs. sobrevolant la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Corriol pit-roig (Charadrius morinellus): 24 ex. a un camp d’Alfès el 3/09/12.

Fumarell negre (Chlidonies niger): 7 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Ganga (Pterocles alchata): Al voltant de 20 exs. a la timoneda d’Alfès el 3/09/12. El grup més gran va ser d’11 exs, entre el que hi havia dues femelles amb polls. El resta diverses volades de 5 i 2 exs. Varen estar molt actives al capvespre.

Picot graser petit (Dendrocopos minor): Una femella al parc de la Mitjana de Lleida el 5/09/12.

Oreneta de ribera (Riparia riparia): Al voltant de 840 ex. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

Trobat (Anthus campestris): Un exemplar a la timoneda d’Alfès el 3/09/12.

Mallarenga de bigotis (Panurus biarmicus): Al menys 3 exs. al patà d’Utxesa el 4/09/12.

A més de les espècies esmentades, cal comentar que hi havia bona sedimentació de migrants, entre els que destacaven l’Abellarol (Merops apiaster), el Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca) i el Mosquiter de passa (Phylloscopus trochillus); més escasos però fàcilment detectables, el Còlit gris (Oenanthe oenanthe),  la Tallareta vulgar (Sylvia communis), el Tallarol gros (S. borin) i el Papamosques gris (Muscicapa striata).

Merops apiaster

Ficedula hypoleuca

Oenanthe oenanthe

Finalment, va resultar molt interessant, la visita al pantà de Camelis. El nivell d’agua era molt baix i les condicions eren molt bones per a limícoles. En un recompte que vaig fer la tarda del día 4/09/12 van surtir: 6 cames llargues (Himantopus himantopus), 223 fredalugues (Vanellus vanellus), 25 corriols petits (Charadrius dubius), 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula), 1 Territ menut (Calidris minuta), 2 becadells comuns (Gallinago gallinago), 1 Gamba verda (Tringa nebularia), 3 valones (T. glareola), 6 xivites (T. ochropus) i 2 xivitones (Actitis hypoleucos). Deu espècies i més de 270 exs. no està gens malament per un indret tan petit. Us animo a visitar-lo. I vull donar les gràcies al José Guerra que em va informar de les condicions del patà. 

Corriols pit-rojos

Els agraden les zones sorrenques, les vores de llacunes i maresmes o les lleres de rius, tot i que hi ha una espècie que s’estima més les altes montanyes o els camps de secà. Es tracta dels corriols, uns petits limícols del gènere Charadrius fàcilment reconeguts pel seu cos compacte més o menys arrodonit, les potes curtes i el cap gros, rematat per un bec curt i petit. En general presenten dissenys cefàlics i pectorals cridaners i un característic comportament que permet distingir-los d’altres limícols fins i tot a gran distància: quan s’alimenten a terra, ho fan seguint una seqüència única, corren-s’aturen-capturen i tornen a començar.

A Catalunya es poden observar fins a quatre espècies: el Corriol petit (Charadrius dubius), el Corriol gros (C. hiaticula), el Corriol camanegre (C. alexandrinus) i el Corriol pit-roig (Charadrius morinellus). Les tres primeres poden compartir l’hàbitat, essent el Corriol pit-roig el que es diferencia en criar a les planes de les altes muntanyes i triar els camps cerealístics o les zones estepàries per aturar-se durant la seva migració. És també el més gran de les quatre espècies i el que més s’allunya del patró cefàlic “emmascarat” i la banda pectoral negra sobre fons blanc. 

Malgrat això llueix un disseny molt vistós, en el que destaca una ampla cella blanquinosa o grogrenca i el pit vermellós (en el cas dels adults en plomatge nupcial), delimitat en la part superior per una banda pectoral blanca i en la inferior per una banda ventral negra més o menys fusionada amb el color del pit, donant-li un aspecte rovellós a aquesta zona del cos.

El pic de la seva migració postnupcial (tardor) se situa entre finals d’agosts i primera quinzena de setembre. Tenen una gran fidelitat a les zones de descans i alimentació, de manera que any rere any apareixen als mateixos camps.

Les millors zones per observar-los a Catalunya en aquesta època són els secans de Ponent, a Lleida. No obstant això, a les rodalies de Barcelona, hi ha indrets on tradicionalment s’aturen petits grups, destacant els conreus de Gallecs.

El passat 3 de setembre vaig observar un grup de 24 exemplars a un camp d’Alfès, Segrià (Lleida). La majoria eren adults mudant al plomatge d’hivern. Hi havia també algun juvenil lluint el seu plomatge ocraci que el diferencia dels adults.

Aquí teniu un seguit de fotografies d’alguns dels exemplars de l’estol.

Charran de pico naranja en Galicia

El 29 de agosto concluyeron mis vacaciones en Galicia y lo hicieron de una manera formidable después de varias semanas de intensa actividad ornitológica. El día anterior me dediqué a recorrer y prospectar con exhaustividad la costa entre Canido y Oia (suroeste de Galicia). Nada destacable hasta que a media tarde me dirigí a las marismas de Ramallosa, en la desembocadura del río Miñor. La marea estaba comenzando a subir y en los fangos intermareales se concentraban gaviotas, poco más de medio centenar de limícolas y apenas una decena de charranes patinegros. De repente, al enfocar hacia el pequeño grupo de charranes que descansaba en un banco de limo, se despertaron todas las alarmas. El sol de media tarde hacia resaltar el naranja intenso del pico de uno de ellos. Rápidamente cogí todo el equipo y bajé al paseo que recorre todo el perímetro de la ría.

A partir de una observación detallada y las fotografías lo identifiqué como un ejemplar de charrán de pico naranja tipo elegans (Sterna c.f. elegans) o un posible híbrido con esta especie. A continuación pasa a describir el especimen a partir de la notas tomadas en el campo durante la observación directa.

DESCRIPCIÓN DEL EJEMPLAR

Estructura y morfología

A simple vista parecía un Charrán patinegro (Sterna sandvicensis) con el pico anaranjado. Sin embargo, tras esa primera impresión, se apreciaban dos detalles morfológicos que lo diferenciaban claramente de esa especie. Por un lado, su tamaño sensiblemente mayor, acentuado, a mi parecer, por su pecho más abombado y protuberante, lo que le daba cierta corpulencia frente al perfil más estilizado y longilíneo de sandvicensis. El otro detalle se refiere al pico, que era claramente más largo (más largo que la longitud total de la cabeza), fino y notablemente curvado hacia abajo en toda su extensión. También aparentaba tener las patas algo más largas, y en la postura que adoptaba, la “popa” parecía algo más elevada.

Sterna sandvicensis (izquierda) y Sterna c.f. elegans (derecha)

Fue visto en vuelo en tres ocasiones. Primero en dos vuelos muy breves para cambiar de posición en el posadero, y finalmente en un tercero cuando se marchó de la marisma en dirección a la bahía donde desapareció.  Comparado con sandvicensis parecía de alas más largas y, en especial, más anchas, con un vuelo ágil, aunque comparativamente menos ligero. En vuelo destacaba mucho la longitud del pico.

Plumaje

Frente y parte anterior del píleo blancos. Delante del ojo hay una mancha oscura que se extiende a modo de máscara negra hacia la nuca, ensanchándose hasta adquirir forma de triángulo.  A la altura de la nuca las plumas son más largas, aparecen despuntadas y muestra un “look despeinado”. En este sentido cabe mencionar que esta extensión de negro es más o menos larga en función de la posición del cuello: parece de poca extensión con el cuello recogido, mientras que con el cuello estirado se aprecia una especie de “melena” que cae por la parte posterior del cuello.

Las partes superiores son un gris pálido muy semejante al de sandvicensis (quizás ligeramente más oscuras), que en vuelo contrastan con el obispillo y cola blancos. Las primarias externas son oscuras y la parte inferior del ala blanca.

Color de las partes desnudas

Como ya mencioné en un principio, el pico era de color naraja intenso con el tercio final amarillento, el cual con la luz tan intensa que había llegaba a verse muy pálido. Patas negras.

Aquí os dejo un vídeo donde se puede ver sólo y posteriormente en compañía de un sandvicensis juvenil, que parece reclamar su atención. Mencionar aquí, que el ejemplar aunque estaba integrado en el grupo de charranes patinegros.  

Quiero, antes de cerrar este post, agradecer la ayuda prestada por Daniel López Velasco, que me guió telefónicamente en la búsqueda de rasgos diagnósticos. Del mismo modo que mencionar a Adolfo Lomeña Rodríguez, con quien sin saberlo compartí la observación. Al día siguiente nos encontramos intentando relocalizar al charrán. 

Per la conservació del Delta del Llobregat, Aturem Eurovegas!

Hauria d’haber-ho fet fa molt de temps, però si no era un all era una ceba i fins avui. L’administrador d’aquest blog, és a dir, jo, en Quique Carballal, s’ha posicionat en contra d’Eurovegas des d’un primer moment. Públicament però no ho havia fet explícit a través d’aquest mitjà que és el meu blog.

Quan vaig arribar a Barcelona, fa ja deu anys, em sentia molt afortunat de tenir tant a prop un indret tan excepcional com és el Delta del Llobregat. Acostumar-me a viure en una gran ciutat no va ser gens fàcil per mi, que sempre he estat un outsider de les urbes. El Delta del Llobregat va funcionar com una perfecta vàlvula d’escapament per fugir de l’enrenou urbanita. I com jo, suposo que molts altres ciutatdans i ciutadanes.

Una espasa de Damocles, però, penja sobre aquesta zona humida (la segona en importància de Catalunya després del Delta de l’Ebre) des que hi vaig arribar. L’ampliació del Port de Barcelona; la construcció de la tercera pista de l’aeroport i posteriorment de la nova terminal i l’expansió d’infraestructures viàries corresponents, es van anar menjant el delta de mica en mica. Projectes com ara el Barça Parc, van quedar suposadament en no res. I ara arriba el megaprojecte d’Eurovegas que acabarà de dilapidar el poc patrimoni natural que encara resta als voltants de Barcelona i la seva conurbació.

Si això és intrínsecament dolent, encara és pitjor el recolzament de les autoritats mitjançant el seu vistiplau, o la retòrica infame i ridiculitzadora amb la natura de molts mitjans de comunicació. La manca de principis i valors d’uns i d’altres ha deixat la porta oberta de bat a bat als especuladors, tots somniant amb el seu trocet d’aquest sucós territori.

En aquesta darrera, però no última, agressió contra el Delta, ha estat la ciutadania (com sempre) la que s’ha organitzat a través de la plataforma  "Aturem Eurovegas" per aturar aquest projecte.

Aquest bloc s’afegeix a aquesta plataforma i explicita el seu compromís amb la conservació del Delta del Lobregat.

En aquest enllaç teniu el manifest al que podeu adherir-vos: http://aturemeurovegas.org/manifest/

Nuevas lecturas de gaviotas en Galicia

Aquí va una nueva tanda de lecturas de anillas de gaviotas en Galicia.

Gaviota sombría (Larus fuscus graellsii)

• Un 3º año calendario con anilla negra y código blanco 4.H4 en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo, observado el 12/8/12 en el esteiro da Foz, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar de las Islas del Canal del proyecto de Paul K. Veron.

• Un adulto con anilla azul y código blanco 6VAP en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo, observado el 14/8/12 en el esteiro da Foz, Nigrán (Pontevedra). Tuve dificultades por la lejanía y la calima con la lectura de esta anilla. El primer dígito no sé si corresponde a un 6 o a una G. En cualquier caso, no di con el proyecto. Si alguien lo sabe, le agradezco la ayuda.

• Un adulto con anilla azul y código blanco YG96 en tarso izquierdo y anilla metálica en tarso derecho, observado el 14/8/12 en el esteiro da Foz, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar anillado en Islandia por Günnar Hallgrimsson.

• Un adulto con anilla negra y código blanco 8A2 en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo, observado el 22/8/12 en el regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar de las Islas del Canal del proyecto de Paul K. Veron.

Gaviota patiamarilla (Larus michahellis lusitanius)

• Un adulto con anilla de verde y código blanco ZBO4 en tarso izquierdo y anilla metálica en tarso derecho, observado el 12/8/12 en el esteiro da Foz, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar anillado por Arcea (Jorge Mourinho).

• Un adulto con anilla de verde y código blanco ZAUF en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo, observado el 14/8/12 en el regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar anillado por Arcea (Jorge Mourinho).

• Un ex. mudando a 3r invierno con anilla de negra y código blanco 439M en tarso izquierdo y anilla metálica en tarso derecho, observado el 20/8/12 en el esteiro da Foz, Nigrán (Pontevedra). Vuelve a ser observado el 22/8/12 en el regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar gallego de Francisco Docampo.

• Un adulto con anilla de verde y código blanco ZAMF en tarso derecho y anilla metálica en tarso izquierdo, observado el 22/8/12 en el regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). Un ejemplar anillado por Arcea (Jorge Mourinho). La lectura del último dígito es posible que sea errónea, ya que la anilla estaba muy deteriorada.

Por cuatro esquinitas de nada

Jérôme Ruillier sabe transmitir con claridad valores claves para la convivencia. Uno de mis cuentos favoritos lleva por título “Por cuatro esquinitas de nada”. Por cuatro esquinitas de nada, no sólo se evita romper vínculos, sino que se logra estrecharlos aún más. Se trata de un esfuerzo colectivo para integrar a los otros. Los otros puede ser cualquiera por diferente que sea. Y por muy diferentes que sean o por muy difícil o casi imposible que parezca la solución, ésta surge para adaptar las puertas de una casa común que todos gustan de compartir.

La solución aparenta ser sencilla. Está muy a la vista. Parece tan evidente. Sin embargo, individualmente se muestran incapaces de dar con ella. Es la voluntad de querer y la forma de buscarla, la que abre la puerta a las ideas y lleva a la resolución del problema.

Trasladado a nuestro entorno natural, seguro que todos nosotros sabemos de algún “Por cuatro esquinitas de nada”. La mayoría serán pequeños espacios que pasan desapercibidos. Muchos se quedan o se quedarán por el camino en el recuerdo de unos pocos, que es lo mismo que en el olvido de todos. Otros han tenido o tendrán más suerte. Están ahí gracias al esfuerzo de algunos redonditos que han visto su valor y han sentido el deseo y visto la importancia de que sigan formando parte de nuestra gran casa común. Pero lograrlo no habrá sido empresa fácil. Nunca lo es. Desde mi punto de vista han de converger varios elementos: tener conciencia de su existencia; valorarlo por lo que es y no por lo que pudiera ser; sumar esfuerzos colectivos; y lo fundamental, saber trasmitirlo a los que aún no lo han percibido. La suma de todos estos factores garantiza el éxito.

Yo conozco varios “Por cuatro esquinitas de nada” en mi zona habitual de pajareo, pero aprovecho a hablaros de una que apreció mucho aquí en Galicia, desde donde escribo estas líneas.

Se trata de la desembocadura de un pequeño riachuelo en el concello de Nigrán. El regato Muiños vierte sus aguas al Atlántico a través de la playa de Area Loura, una zona muy urbanizada, con una alta presión humana. En apariencia sólo es apta para la gaviotas, y ya sabemos lo que mucha gente piensa sobre ellas.  Afortunadamente son adaptables y pese a las molestias continuas de la gente varios cientos (a veces sólo unas pocas decenas, depende de la época del año) utilizan las arenas de la desembocadura para descansar y las aguas del regato para bañarse.

Una mirada atenta descubrirá más cosas. Ocultos sobre la huella de algún bañista, observan los chorlitejos patinegros a los paseantes ajenos a su presencia. Su color ocráceo los mimetiza perfectamente y los vuelve invisibles a ojos inexpertos. La especie, que desapareció como reproductora debido a la pérdida de hábitat y la presión turística, ha vuelto a colonizar las dunas gracias a la conservación de este pequeñísimo reducto.

En uno de los extremos de la desembocadura, aún perdura una diminuta franja de carrizal. Diminuta a nuestros ojos, pero una puerta abierta al descanso a unas 3000 golondrinas en su migración otoñal. Cada tarde cientos de estas pequeñas aves aparecen por todas partes para pasar la noche al resguardo de las cañas. Nos ofrecen un espectáculo único: sus vuelos acrobáticos mientras el Sol se pone sobre el océano. Un pequeño lujo que sólo unos pocos redonditos pueden disfrutar porque saben verlo.

Hoy tuve el placer de conocer a uno de esos redonditos. Las canas cubrían su cabeza y sus palabras eran sabias. Gracias.