Els agraden les zones sorrenques, les vores de llacunes i maresmes o les lleres de rius, tot i que hi ha una espècie que s’estima més les altes montanyes o els camps de secà. Es tracta dels corriols, uns petits limícols del gènere Charadrius fàcilment reconeguts pel seu cos compacte més o menys arrodonit, les potes curtes i el cap gros, rematat per un bec curt i petit. En general presenten dissenys cefàlics i pectorals cridaners i un característic comportament que permet distingir-los d’altres limícols fins i tot a gran distància: quan s’alimenten a terra, ho fan seguint una seqüència única, corren-s’aturen-capturen i tornen a començar.
A Catalunya es poden observar fins a quatre espècies: el Corriol petit (Charadrius dubius), el Corriol gros (C. hiaticula), el Corriol camanegre (C. alexandrinus) i el Corriol pit-roig (Charadrius morinellus). Les tres primeres poden compartir l’hàbitat, essent el Corriol pit-roig el que es diferencia en criar a les planes de les altes muntanyes i triar els camps cerealístics o les zones estepàries per aturar-se durant la seva migració. És també el més gran de les quatre espècies i el que més s’allunya del patró cefàlic “emmascarat” i la banda pectoral negra sobre fons blanc.
Malgrat això llueix un disseny molt vistós, en el que destaca una ampla cella blanquinosa o grogrenca i el pit vermellós (en el cas dels adults en plomatge nupcial), delimitat en la part superior per una banda pectoral blanca i en la inferior per una banda ventral negra més o menys fusionada amb el color del pit, donant-li un aspecte rovellós a aquesta zona del cos.
El pic de la seva migració postnupcial (tardor) se situa entre finals d’agosts i primera quinzena de setembre. Tenen una gran fidelitat a les zones de descans i alimentació, de manera que any rere any apareixen als mateixos camps.
Les millors zones per observar-los a Catalunya en aquesta època són els secans de Ponent, a Lleida. No obstant això, a les rodalies de Barcelona, hi ha indrets on tradicionalment s’aturen petits grups, destacant els conreus de Gallecs.
El passat 3 de setembre vaig observar un grup de 24 exemplars a un camp d’Alfès, Segrià (Lleida). La majoria eren adults mudant al plomatge d’hivern. Hi havia també algun juvenil lluint el seu plomatge ocraci que el diferencia dels adults.
Aquí teniu un seguit de fotografies d’alguns dels exemplars de l’estol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada