Parc de Ca l'Arnús, Badalona

A una ciutat com Badalona, amb una estructura urbana tan compacta, que ha patit (i encara pateix) un creixement urbanístic desenfrenat en detriment d’espais naturals i zones rurals, encara sorpren que quedin llocs com Ca l’Arnús, una illa de naturalesa domesticada entre la xarxa de carrers, carreteres i autopistes que envolten Badalona. Aquesta condició d’insularitat fa que aquestes 10 Ha que ocupa aquest parc urbà (antiga finca privada) tinguin unes comunitats ornítiques molt simples i potser pobres. No obstant això, és, fins ara, la zona verda més important de Badalona, i tenint en compte els mobiments especulatius inmobiliaris de la ciutat, cal aixecar la veu per tal de poder continuar gaudint d’aquest meravellós espai.

L’entrada a Ca l’Arnús es fa a través d’un cami de terra que travessa una frondosa galeria de platans, que aprofiten les cotorretes de pit gris Myiopsitta monachus per alimentar-se o bé per treure material per construir els seus voluminosos nius, dels que n’hi ha tres al veí parc de Can Solei.

A banda i banda, el que abans eren horts ara formen dos prats amb alguns arbrets aquí i allà. És la zona on es troben, potser, les coses més interessants.

Aquest passat dilluns, dia 3 de març, al matí els ocells estaven a ple rendiment. Els mascles dels gafarrons Serinus serinus entonaven, alt i clar, el seu cant ràpid i agut. Molt a prop, des de les branques d’un arbret aïllat, en mig del prat, cantava un mascle de gratapalles, en tant que al terra una femella s’alimentava, associada a un grup d’estornells, pinsans Fringilla coelebs, gafarrons, caderneres Carduelis carduelis i pardals xarrecs i comuns Passer montanus i P. domesticus, i entre ells alguna que altra Titella Anthus pratensis i un parrell de cueretes blanques Motacilla alba. Dels estornells, n’hi havia de les dues espècies, Sturnus vulgaris i S. unicolor, però només vaig veure un mascle cantant de la segona.

Emberiza cirlus, mascle

Sturnus unicolor

Als límits dels prats, hi ha petites formacions arbustives. Aquí la vegetació és molt més densa i permet la presència del Tallarol de casquet Sylvia atricapilla i del Pitroig Erithacus rubecula. Del primer n’hi havia un mascle cantant, a més d’uns pocs exenmplars més movent-se entre la vegetació. Del segon en vaig observar tant sols dos, i tot i que el lloc semblava idoni, no mostraven indicis d’activitat reproductora.

Més amunt, a la part més frondosa del parc, hi ha un jardí romàntic amb un estany i un bonic castell modernista. La vegetació alòctona es barreja amb espècies pròpies del país com ara les alzines o algun pi. Aquí es concentren la gran majoria dels mosquiters Phylloscopus collybita i de les mallarengues, la blava Parus caeruleus, de la que vaig veure una parella reclamant com a seu un forat; i la carbonera P. major (al menys un mascle cantant), tampoc és rar veure Raspinell comú Cerita brachidactyla (cantava un mascle) o el tallarol capnegre Sylvia melanocephala i moltes cotorretes, inclosa un parella de Pssitacula krameri. A les zones més obertes hi ha verdums Carduelis chloris (cantava un mascle) i merles Turdus merula. Tocant a aquesta zona boscosa hi ha un petit camp de fruiters que estava ple de pardals, stornells, pinsans, tòrtores turques Streptopelia decaocto, garces Pica pica, i el més interssant de tot, una parella de lluers Carduelis spinus.


Carduelis spinus, mascle.

Streptopelia decaocto

Parus caeruleus

Com veieu, totes espècies molt comunes, típiques d’àrees urbanes i suburbanes. No obstant això, el lloc té el seu interés local i els que vivim a Badalona demanem una actuació clara per part de l’Ajuntament, per tal de salvar Ca l’Arnús de la pressió urbanística a la que està sotmés i poder continuar disfrutant d’un tros de naturalesa dins d’una ciutat que viu d’esquena a ella.

Us deixo amb la foto d’un bonic mascle de Cotxa fumada Phoenicurus ochruros. I ja aniré informar de les observacions que vagi fent aquesta pròxima primavera, doncs tinc intenció d’anar-hi més sovint.