Secà de Bellpuig, vespre.

L’endamà de la nit de Sant Joan, un cel seré amagava un sol tòrrid que em va obligar a ajornar la sortida fins ben entrada la tarda. Com si estiguessim en plena canícula, els camps de Bellpuig estaven gairebé deserts de vida. No obstant això, el paisatge era esplèndid: camps ocres i grogencs s’estenien planers i finits fins un horitzó llunyà, trencat suaument pel blau del cel. Però els camps estaven deserts  només en apariència. Tant sols calia parar l’orella per adonar-se’n  de que tot estava allà, esperant que el sol ragés en sua inclinació i minvés la calor. Calia fixar la mirada per adonar-se que qui movia el blat no era pas el vent, que estava absent. Calia tenir paciència per veure sortir del camp una mare perdiu (Alectoris rufa) alerta als seus tretze perdigons, travessant el camí a corre-cuita per ficar-se entre els matolls de l’altre vora. Mare perdiu sap bé el que es fa, ja que ella i la seva llocada són el pa de cada dia de molts depredadors.

Perdiu

Més discrets que a la nit, els torlits (Burhinus oedicnemus) continuaven fidels als seus camps. El seu plomatge críptic i la seva actitud discreta, els ajudava a passar desapersebuts. Això és fonamental quan es té el niu a terra a l’abast de qualsevol boca afamada. Només un discret cap que sobresortia del cereal tallat delatava la seva presència. L’altre membre de la parella, mentrestant, romania a l’ampar d’uns matolls pendent de qualsevol potencial perill. El meu cotxe no l’hi semblava pas. I és que no gaire lluny d’allí voltaven un mascle jove d’Esparvé cendrós (Circus pygargus) i dues femelles d’Arpella (Circus aeroginosus), amb el seu típic vol rasant.

Torlit

La calor era un signe molt clar de que feia uns dies havia arribat l’estiu, però havia un detall no passava desapercebut: els camps estaven gairebé buits de calàndries. Vaig veure només tres exemplars solitaris cantant molt discretament. Què se’n havien marxat? En certa manera sí. Aquest era el símptoma més clar del canvi d’estació. Les calàndries (Melanocorypha calandra) havien abandonat els seus territoris de nidificació per a concentrar-se en grans grups a la recerca d’aliments. Endinsant-me al secar vaig topar amb un gan estol de 170 ex. que anava de camp en camp amb gran xivarri. En grups més petits fent el propi, estaven els puputs (Upupa epops). Buscant insectes a la vora dels camins amb el bec llargarut, obrint i tancat la cresta.

Puput

A mesura que avançava el vespre, l’activitat anava in crescendo. Els mascles de sisó (Tetrax tetrax) que feia unes setmana proclamaven els seus territoris, es mantenien ara més apaivagats i estaven canviant la librea nupcial a un plomatge més discret. La seva territorialitat havia minvat i es podien veure petits grups.

Sisó mascle.

Sisó femella

Enfilats a les seves atalaies, normalment les branques superiors d’un atmeller, el gaig blaus (Coracias graculus) deixava anar el seu cant ronc i estrident.  Exótic i esquiu, sempre pendent del seu voltant, juntament amb el Puput i els abellarols posaven la nota de color a un indret on els ocres i els marrons són la nota dominant. Fins a vuit exemplars vaig veure.

Tant identificatiu són els sisons a aquestes planes, como ho són els masos. Edificacions que s’aixequen aquí i allà i que fan servir la pagesia. Alguns, com el Mas del Coix, daten del segle XVI. Són elements propis d’aquest paisatge i la seva integració és tal, que algunes espècies no hi serien sense els masos. El cas més significatiu és sens dubte el del Xoriger petit (Falco naumanni). Aquest petit falcó els fan servir per ubicar els seus nius. Però no són els únics. Tota una comunitat d’aus coexisteix en aquestes construccions: Xoriguers vulgar (Falco tinnunculos), siselles (Columba oenes), mussols (Athene noctua), òlibes (Tyto alba) o el mateix Gaig blau, que sovint hi instal·len els seus nius. Probablement ja no tornaré a la plana de Lleida fins després de l’estiu. Però quan ho faci, ho faré amb ganes i il·lusió. Lleida mai decep.

Unes poques paraules

Hola tots i totes.

Després de molt, molt de temps absent d'aquest petit racó del ciberespai, torno a ser-hi present amb la intenció de revifar aquest bloc. Ha estat un curs força difícil que m'ha deixat poc de temps per a dedicar-m'hi. Malgrat la manca de continguts i la discontinuïtat, he tingut visites que agraeixo de tot cor.

En les properes setmanes, les rodalies de Barcelona s'esteneran cap al nord primer i cap a l'oest després. Des d'aquelles contrades aniré penjant tota una mena de reflexions que fa temps que tinc al cap i en els temps que corren, plens d'esdeveniments engrescadors (per positius o negatius), cal treure'ls a airejar.

Fins aviat i gràcies per la vostra atenció.

Quique

Revetlla de Sant Joan

És tradició a la meva terra cantar el “Señor San Xuan” a la vora de la foguera la nit del 23 al 24 de juny. Al final d’aquest cantar es diu: “Señor San Xuan,
/yá les estrelles a metese van”. Aquesta festa, lligada al cicle de la natura, coincideix amb la nit més curta de l’any, que és precisament el que fa referència el final del cantar. A partir d’aquest moment les nits seran cada cop més llargues i la llum anirá perdent força en favor de la foscor. I mentre els humans fem (feien) fogueres per donar més força al Sol, altres criatures, tributàries fidels de la foscor, comencen la seva activitat nocturna perfectament quadrada amb els ritmes de la natura.

Siboc

Discrets, silenciosos en uns casos, més cridaners en d’altres, però sempre alertes, aquests animals sempre resulten misteriosos. Els veiem com a ombres, com a instants que trenquen la uniformitat nocturna, com a punts lluents que descobreixen la llum dels nostres lots o els fars dels nostres coches. Uns punts vermells delaten el Siboc, que enlluernat per les llums del cotxe roman petrificat al camí confiant en el seu perfecte camuflatge. Amb matissos blaus, si són els ulls del Torlit, que ens assenyala la seva presència amb crits planyiders; és, jo crec, l’habitant nocturn més cridaner de les planes  lleidetanes. (Ho sento, encara no havia dit que tot això transcorria a Bellpuig, Lleida). Des dels murs d’algun mas, els mussols ens deleiten amb un variat ventall de crits, clams i laments. Les seves cries ja estan força crescudes i els adults s’afanyen a caçar per poder sadollar la immensa gana d’aquests petits que a punt estan d’independitzar-se. Com un fatasma, pàl·lida i ultrasilenciosa em va sorprendre l’òliva en travessar el camí. Doncs torlits, òlives, mussols i sibocs han estat els meus companys de revetlla aquesta nit de Sant Joan. La coca la vaig compartir, però, amb els meus coespecífics bípeds a partir de les tres de la matinada. Espero que heu tingut una bona revetlla.

Família de mussols

Xoriguers urbans

Xoriguers urbans

Piscívors al Besòs

Com vaig conclure a l’últim post, la desembocadura del Besòs va donar unes poques sorpreses. Si bé per algunes espècies, com ja vaig esmentar al post anterior, la cosa va malament, pels piscívors el riu s’està consolidant com una zona interessant. El Corb marí gros és habitual en la desembocadura i l’1/05/11 hi havia un exemplar de 1r estiu. Espècies com ara el Martinet blanc (Egretta garzetta) o el Bernant pescaire (Ardea cinerea), són comuns pràcticament tot l’any, amb pics d’abundància durant les migracions i l’hivern.

D’altres espècies més escasses són cada cop més freqüents i regulars. Això és especialment notori amb el Martinet ros (Ardeola ralloides). El cap de setmana passat vaig veure un exemplar, dissabte i diumenge, al canal de la bassa vella. Utilitza les vores per a pescar i les clapes de canyís per amagar-se en cas necessari.

Però si hi ha una espècie en particular que cada cop sovinteja més el Besòs, és el Martinet de nit (Nycticorax nycticorax). Diumenge día 1 de maig, vaig aixecar un exemplar adult a les canyes del parc fluvial. Després de sobrevolar la zona una estona, va baixar a l’illa gran, on va desaparèixer entre la vegetació. Aquí us deixo una de les foto que en vaig fer.

Migració al Besòs (I)

Aquest cap de setmana va ser un intensiu al Besòs amb una escapadeta a veure marines. Situant-nos en el temps, estem en el moment àlgid de la migració prenupcial, aquella en què les aus que viatjaren a l’Àfrica subsahariana a la tardor fan el viatge de retorn cap a les seves àrees de reproducció a Europa. Unes es quedaran per les nostres contrades, d’altres en canvi volaran fins a zones llunyanes del nord del continent.

En la seva ruta cap al nord, les aus fan diverses escales per recuperar-se i fer acopi de greixos, que seran el seu combustible en la etapa següent. La desembocadura del riu Besòs és un bon lloc per trobar aquest migradors transaharians: arbredes, matolls i vegetació roderal de la vora del riu suministren els invertebrats que necessiten, proteines que transformaran en greixos amb els que poder afrontar el següent vol de centenars de kilòmetres.

Passeriformes

Però per veure’ls cal que hagi sedimentació de migrants i no sempre es donen les condicions adients. Després de les forts pluges de dijous, sospito que divendres va ser un bon moment. Però així que les condicions milloren, si els exemplars estan en condicions, reprenen ràpidament el viatge. Dissabte al matí vaig intentar-ho, i també diumenge. Però amb dues jornades varen ser d’una austeritat absoluta. Només vaig veure una Boscarla de canyar (Acrocephalus scispaceus) i cinc cueretes grogues (Motacilla flava) el dissabte; i diumenge, tres cueretes grogues (Motacilla flava), una Boscarla dels joncs (Acrocephalus schoenobaenus) i dos Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). No obstant això, encara resten díes per gaudir de la migració i esperar una bona sedimentació.

Motacilla flava iberiae (mascle)

Limícols

La migració és un fenòmen que abasta a la gran majoria de les espècies d’aus i un dels grups més destacats en aquest sentit, és el dels limícols. La majoría d’espècies en aquesta època es desplacen fins a les terres boreals i àrtiques del nord d’Europa i Àsia. La migració primaveral d’aquestes aus és ràpida. Tenen pressa per arribar a les zones de cria i aprofitar el breu però intès estiu àrtic. El Besòs, tot i tenir potencial per actuar com a punt d’escala en la seva ruta migratòria, és en l’actualitat un indret poc adient, ja quela conjugació diversos factors ambientals i socials  condicionen negativament la possibilitat de sedimentació de limícols migradors. Malgrat aquestes condicions desfavorables n’és possible veure. Aquest dies per exemple, hi romanen una femella de Cames llargues (Himantopus himantopus) i un Bec d’alena (Recurvirostra avosetta). Aquestes dues citacions són excepcionals. La primera perquè és el primer cop que es té constància de una presència tan continuada d’un mateix exemplar, si més no porta quatre dies, quan l’habitual es que hi romanguin unes hores. El segon cas, és destacable perquè per primera vegada un Bec d’alena sedimenta al riu, i a més més ho fa durant tant de temps, quatre dies! El contrapunt, és que això permet veure el poc recanvi d’exemplars i com només els exemplars més confiats són capaços de fer front a la pressió d’un ambient tant humanitzat. S’ha de dir que la vora sud del riu té l’accés tancat al public, i aquest factor ha estat determinant en la continuitat del Bec d’alena.

I avui explico fins aquí, perquè si d’unes espècies no ha estat gaire bé, d’altres ha estat força millor. Fins la propera entrada que serà molt aviat.

Garces immigrants

 http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20110428/54146614439/la-urraca-emigra-del-campo-a-la-ciudad-y-se-hace-fuerte-en-barcelona.html

La urraca emigra del campo a la ciudad y se hace fuerte en Barcelona

La voracidad de esta ave afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, eludiendo a palomas y cotorras

Barcelona | 28/04/2011 - 16:58h

Barcelona. (EFE).- El nombre de su especie lo dice todo: "Pica pica". Es la urraca, una inteligente ave que abandona su hábitat rural para instalarse en la ciudad, donde se ha convertido en gran predadora de nidos y pollos de otros pajaros, como pasa en Barcelona con 500 ejemplares que están imponiendo su "tiranía".

Comen de todo, pero los huevos y los pollos de aves pequeñas como mirlos, verdecillos o jilgueros son su "menú favorito" y de hecho, explica a Efe Joan Carles Senar, jefe de investigación del Museo de Ciencias Naturales de Barcelona, están empezando a poner en peligro la biodiversidad de la fauna urbana, por lo que este experto, que ha elaborado un censo de estas aves, cree que se debería intervenir frente a una especie tan voraz.

Aunque esta población de medio millar de ejemplares no puede considerarse una plaga -como ocurre con las ubicuas palomas y podría apuntarse ya con la molesta colonia de cotorras argentinas- la urraca está "sobrerrepresentada" en Barcelona.

Asediadas en el medio rural y agrícola, donde se suele disparar a sus nidos, en la última década las urracas, una especie autóctona de la península, han recalado en las ciudades, una migración detectada también en muchas urbes españolas y del resto de Europa, donde se han adaptado rápidamente utilizando los recursos urbanos, sin predadores que les molesten.

Según el censo, la densidad de urracas en la capital catalana es de 0,8 ejemplares por cada diez hectáreas (medida usada para estos cálculos), aunque en algunos puntos de la ciudad, como los parques de la Ciutadella o el Guinardó y en Montjuïc, puede haber entre 8 y 15 individuos por diez hectáreas, valores que superan de largo los registros del medio rural (0,5 por diez hectáreas).

La voracidad de la urraca afecta a las especies pequeñas que crían en ramas de arboles, ya que las que lo hacen en huecos o agujeros (carboneros, herrerillos...) están fuera de su alcance.

Teniendo como cuartel general los parques, este córvido de pico y ojos negros, que puede llegar a vivir 13 años, va árbol por árbol, buscando los nidos de sus víctimas sin que otras aves le molesten.

Lamentablemente, "no se atreve" con los nidos de las especies "plaga" como palomas o cotorras, especies más grandes contra las que la "pica pica", considerada la 'zorra de las aves' por su inteligencia y carácter predador, prefiere no enfrentarse.

Además de los pájaros silvestres, también suelen atacar a canarios, periquitos y otras aves domésticas que los barceloneses tienen en las terrazas y que en ocasiones sus propietarios se encuentran muertos en sus jaulas, sin saber los motivos: "Pues son las urracas", remarca Senar.
 El Museo de Ciencias Naturales ha promovido el censo para analizar el rápido crecimiento de este ave, que suele anidar en árboles, sobre todo plátanos, donde construye un nido muy grande cubierto con una especie de campana de ramitas, para protegerlo.

Además de por su voracidad, la urraca es también conocida por su afición a las cosas que brillan, objetos que suelen acumular en sus nidos, como bien recordarán los amantes de Tintin en 'Las joyas de la Castafiore', donde el robo cometido por una pequeña ladrona aérea se convertía en "mcguffin" de aquella genial comedia bufa de Hergé.