Un any més vull felicitar-vos les festes i desitjar-vos un bon 2013.

Solución al Ornitonigma de noviembre

El protagonista de este Ornitonigma presenta un par de características propias de un ave paseriforme adaptada al medio terrestre, compartidas por casi todas las especies propuestas. Por un lado, un plumaje de tonos cálidos, ocráceos y terrosos que le permiten fundirse con su entorno. Por otra parte, una patas extraordinariamente largas que inducen a pensar en un caminador-corredor ágil y rápido. En este sentido, las dos familias de aves paseriformes que mejor se ajustan a este patrón son Alaudidae y Motacillidae. En ambas se agrupan un conjunto de especies muy bien adaptadas a los terrenos abiertos, donde el camuflaje y la adaptación a la carrera son elementos fundamentales.

El ejemplar de la fotografía presenta un plumaje caracterizado por los tonos ocráceos de las partes superiores, marcados por un profuso listado oscuro sobre el píleo, el manto y las escapulares. Las cobertoras alares y las terciares oscuras con bordes pálidos y castaño rojizos destacan frente al resto de las partes superiores. Los flancos color ante, se diluyen hacia el vientre blanco, y la cola larga y oscura parece tener los bordes claros. Además se aprecia claramente como las terciarias cubren la totalidad de la proyección primaria, un rasgo propio de la gran mayoría de les especies de la familia Motacillidae. Finalmente resalta la longitud de las patas, enfatizada por la postura erguida que mantiene el ejemplar.

Un factor importante en la identificación de muchas especies, es la datación. Los patrones de plumaje varían con la edad, y dos especies muy distintas de adultos, pueden resultar muy parecidas en sus plumajes juveniles o inmaduros. Si nos fijamos, vemos que se diferencian dos tipos de grandes cobertoras: las más externas presentan un orlado ante-blancuzco, que contrasta con el orlado castaño rojizo de las internas. Esto nos indica que ha habido una muda parcial, lo cual apunta a un ejemplar de primer invierno. La morfología también es otro elemento a tener en cuenta. El ave de la fotografía es desgarbada y algo desproporcionada, destacando la cabeza especialmente voluminosa en relación al cuerpo.

Hasta aquí ya he mencionado algunas características que permiten descartar una de las especies propuestas, la Alondra (Alauda arvensis), pero me quiero centrar en dos de ellos. Por una parte, un rasgo morfológico, la ausencia de proyección primaria, notable en las alondras. El otro es postural. Esa actitud erguida es impropia de esa especie, de echo tiende a hacer más bien lo contrario, agazaparse contra el suelo. Si a ello añadimos la ausencia patente de cresta y los tarsos excesivamente largos para una Alondra, se puede descartar definitivamente.

A partir de aquí hay que discriminar entre las especies del género Anthus. El Bisbita campestre (A. campestris) presenta un plumaje mucho más pálido y poco contrastado en general, si bien los jóvenos son más marcados, pierden este patrón una vez mudados. El tono del plumaje es más pajizo, menos cálido, con los bordes de cobertoras y terciarias menos contrastados. Estructuralmente es mucho más proporcionado, con patas y cola más cortas. Además, cuando se yergue, no lo hace de una manera tan acusada como el ejemplar de la fotografía, que parece buscar la verticalidad.

Anthus campestris

 En cuanto al Bisbita de Godlewski (A. godlewski), poco os puedo contar en base a mi experiencia, ya que es nula con esta especie. Por la gente que lo ha visto y lo que he leído, tiende a parecerse más a un Anthus pequeño, tanto en plumaje como en comportamiento, que a uno de los grandes bisbitas. Un rasgo importante, aunque no sé si plenamente diagnóstico, es el patrón de las coberteras medianas, que tiende a ser más romo que en Anthus richardi, el cual las tiene más apuntadas.

El ave de la fotografía es en definitiva un Bisbita de Richard (Anthus richardi) de primer invierno, que observé el invierno pasado en los Aiguamolls de l’Empordà (Girona). Aquí os dejo una secuencia de fotografías. Disfrutadlas y gracias por vuestra participación.

Prohibida la pesca a la desembocadura del Besòs

L'Ornitonigma de desembre

Ja és desembre, i mentre acabo d'enllestir la resposta a l'últim Ornitonigma, aquí us deixo l'últim del 2012. Com a curiositat, dir-vos que és l'única imatge que tinc i la vaig identificar a casa. Ni me'n recordava d0'aquesta foto. 

Molta sort.

Algunes dades de la costa del Garraf

Per raons de feina no he tingut gaires oportunitats per a surtir, però el poc que he fet ha estat interessant. El 17/11/12, vaig fer una part de la costa del Garraf, en concret el tram litoral entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles. A les platjes de Vilanova, els habituals estols mixtos de làrids i xatracs becllargs, amb una clara predominància de gavines capnegres (Larus melanocephalus).  Una tret característic de les platges vilanovenges és la seva gran amplada. Això dóna una relativa traquil·litat als grup de gavines i xatracs que trien aquest indret per a descansar. Entre el port i les platges vaig comptar un total de 144 gavines capnegres, 108 gavians foscos (Larus fuscus) i 23 gavians argentats (Larus michahellis).

Més enllà de la platja, la vegetación de front dunar, molt deteriorada, ofereix espai per ocell d’ambients oberts. En aquesta ocasió cal destacar la presència d’un puput (Upupa epops) que s’hi alimentava.

En el límit sud de la comarca del Garraf desemboca el riu Foix. Antigament formava un delta, avui desaparegut per la expansió urbanística. A dia d’avui la presió antròpica és molt gran i son poques les aus que s’hi aturen. Malgrat que de vegades s’hi veuen coses molt interessants. Aquestes condicions són favorables per les espècies més tolerants, de manera que em vaig trobar el que preveia: ánecs collverds, Corb marí gros, Martinet blanc, Bernat pescaire, polles d’aigua, i una fotja de 1er hivern com a dada més interessant.

En el límit amb Cunit, s’extén una de les poques franjes dunars que resten al Garraf. Zona de cria del Corriol camanegre, és durant aquests mesos de finals de la tardor, un dels millors llocs per observar estols de Cruixidell (Emberiza calandra). Ena trentena d’exemplars, compartien l’espai amb un estol mixt de fringíl·lids (verdums, caderneres i passarells).

La jornada la vaig tancar al pont de Mercabarna (El Prat, Baix Llobregat), on continuava l’estol de morrells de cap roig (Aythya ferina), entre els qual hi havia una femella amb placa nasal verd fluix i codi negre IDI (pel color de la placa sembla marcat a França).

El retorn de V583

Ja està entre nosaltres una vella amiga. Des que el 22 de maig del 2009 fos anellada a Hirsholm, Frederikshavn (Dinamarca) per Tommy Pedersen, hivern rere hivern V583 tria les platges de Volanova i la Geltrú esperant el retorn de la primavera.

Aquest any he fet poques visites a la zona. La vaig veure el 17 de novembre, però de ben segur que ja hi era abans. Les arribades més primerenques se situan al voltant de finals de setembre. Si tot va bé la tindrem un any més fins a finals de mar, quan enfilarà el seu viatge al sud d’Escandinavia.

Retalls de natura

Són dos quarts de sis de la matinada quan sona el despertador. Encara falta una hora per l’alba. Obro la finestra i sento la frescor. Durant la nit ha pluvisquejat i l’ambient està carregat d’humitat. Tot i que encara no ha clarejat, un pit-roig ja anuncia la seva presència. Ho fa amb certa discrecció, al contrari que una merla, que llunyana, brinda les seves notes melodioses de manera contundent. Entre el mar d’asfalt, encara es pot prendre el pols a la natura. Més enllà del formigó (no cal anar gaire lluny), el progrés ha deixat illes de natura desmantellada, algunes tan petites que ni tan sols apareixen als mapes, i si existeixen és perquè ho fan en la memòria d’un pocs.  És difícil, per no dir impossible, trobar un tros de terra del voltant de Barcelona, que no hagi estat remogut.

Avui me’n vaig a veure ocells que s’aprofiten i viuen (no sobreviuen) en la terra remoguda per l’arada. I també aniré a veure els que viuen a tocar de la terra remoguda per les màquines. Avui faré ornitologia tranquil·la (com gairabé sempre), saltant de illa en illa (com gairabé sempre).

Sortir de Barcelona és un viatge de llarga durada. Costa deixar-la enrrera. Així de llarga és la seva ombra. En travessar el Llogregat, entre la autovia de Castelldefels i la serralada, encara es conserva una zona agrícola que s’estén entre els termes municipals d’El Prat de Llobregat, Viladecans i Sant Boi de Llobregat. Hectàrees de terreny del delta que han sobreviscut a l’expansió urbanística, i que són dedicats majoritàriament a diferents tipus d’aprofitament agrícola més o menys beneficiosos per a l’entorn. Entremig, encara es conserven també petites zones humides de gran fragilitat.

Les ferides del delta

N’hi ha dos en règim de protecció especialment interessants: Can Dimoni i Reguerons. Ambdues zones estan envoltades per camps de conreu i canals de reg, que resulten ideals per passar el día observant una gran diversitat d’ocells: en un matí he observat 54 espècies. El més destacat, un jove de Becplaner (Platalea leucorodia) a Reguerons.

Llistat d'espècies observades: 

Ànec collverd	Fotja	Galerida cristata	Mallarenga emplomallada
Faisà	Xivita	Titella	Mallarenga blava
Cabusset	Xivitona	Grasset de muntanya	Mallarenga carbonera
Corb marí gros	Gavina vulgar	Cuereta torrentera	Teixidor
Esplugabous	Gavià argentat	Cuereta blanca	Garsa
Martinet blanc	Gavià fosc	Pit-roig	Estornell vulgar
Bernat pescaire	Cotorreta de pit gris	Bitxac comú	Estornell negre
Becplaner	Tudó	Cotxa fumada	Pardal comú
Arpella vulgar	Colom roquer	Rossinyol bord	Pardal xarrec
Esparver vulgar	Tòrtota turca	Trist	Bec de coral senegalès
Aligot comú	Blauet	Tallarol de casquet	Pinsà comú
Xoriguer comú	Picot verd	Tallarol capnegre	Gafarró
Polla d’aigua	Alauda arvensis	Mosquiter comú	Cadernera

La Cotxa fumada escorcolla els habitatges humans

Un dels ocells que millor s'adapta als canvis, la Garsa.

A partir de la tardor, els camps s'omplen de pinsans.

Des de la seva atalaia, aquest aligot no em treu l'ull.

L'esplugabous se'n surt prou bé a la plana deltaica.

Les caderneres omplen de color els camps. Malauradament, el Delta és territori comantxe i moltes acabaran en mans dels ocellaires.

Després de fer una aturada al migdia per cruspir-me un bon entrepà, he tornat a travessar el riu Llobregat. És un riu ferit, domesticat, adulterat, conduït.  Li han marcat el camí, fins i tot allà on s’aboca al mar. La vida, però, s’afanya i allà on no hi havia res, ara es veu una orla de canyís a banda i banda. Els sediments es precipiten a certes zones, i de mica en mica es generen hàbitats que van conformant el nou tram de riu. Algunes d’aquestes zones resulten especialment atractives per alguns ocells aquàtics. Espècies molt ubiqües com l’Ànec collverd, gavines i gavians  apareixen molt ràpid. D’altres molt més exigents como ara els flamencs o les polles blaves triguen més a establir-se. El cas és que en el nou tram de riu vaig poder gaudir de 268 exemplars de 18 espècies d’aus aquàtiques, entre les que destacaven un grup de 47 morrells de cap roig (Aythya ferina), 1 becplaner jove, 8 flamencs joves i 3 polles blaves (Porphyrio porphyrio).

Llistat d'espècies observades: 

Oca vulgar	Martinet blanc	Fotja
Ànec griset	Bernat pescaire	Becadell comú
Xarxet comú	Becplaner	Gamba verda
Ànec collverd	Flamenc	Xivitona
Morell cap-roig	Polla d’aigua	Gavina vulgar
Corb marí gros	Polla blava	Gavià argentat

Fotja a l'esquerre i femella de Morell cap-roig a la dreta.

Així va concloure un dia entre retalls de natura a cinc minuts de la gran ciutat. Val la pena mantenir-los, conservar-los i millorar-los, i sobretot recordar que hi són.