Arenys de mar. Entre marines i rorqual

Sempre he estat un apassionat dels ocells marins. Normalment acostumo a observar-los des de terra, menys sovint embarcant en algun vaixell per gaudir-los de ben aprop al seu hàbitat natural. Això vaig fer aquesta primavera un parell de cops. La primera sortida la vaig fer en companyia d’un bon grapat d’apassionats dels ocells des d’Arenys de Mar. La segona, recorreguí la bàdia de Roses en la sortida que anualment ortganitza SEO/Catalunya.

El 2 d’abril deixaven darrere el port d’Arenys de Mar al voltant de les 8:30 h. del matí. El cel estava ennuvolat, la visibilitat era bona i el mar estava força tranquil. Aviat vam aconseguir fer-nos amb una cohort de gavians escoltant l’estela del vaixell, o més aviat de la barca. Un bon estol de gavians seguint l’estela de la barca és garantia quasi bé de bones observacions d’altres ocells marins. No havien sortit gaire —estariem a l’alçada de Canet de Mar—, quan va saltar la primera “alerta”.  Es tractava d’un exemplar de 1r hivern de gavineta de tres dits Rissa tridactyla. El dia abans, l’Enric Badosa havia observat un exemplar al port d’Arenys de Mar, probablement el mateix que ara estavem veient. No va estar-se gaire a la nostre estela, però suficient com per gaudir de ben aprop d’aquesta gavina tan escasa a les aigües mediterrànies.

A l’estol de gavians argentats Larus michahellis, també s’afegí algunes gavines capnegres L. malanocephalus i vulgars Croicocephalus ridibundus, un parell de corses L. audouinii i dos gavians foscos L. fuscus.

Larus michahellis de 2n any calendari 

Larus audouinii adulta

Croicocephalus ridibundus de 2n any calendari

Larus fuscus adulta (dreta) competint per descarte amb inmadurs de Larus michahellis.

Quan sobtadament l’estol de gavines i gavians deixa l’estela de la barca, s’ajunten en un grup compacte i guanyen altura, vol dir que s’acosta un potencial perill inminent. I a mar obert el perill es presenta en forma de situela oscura, d’ales amples i vol aparentment lent i pesat.  El paràsit gros Stercorarius skua però es torna increiblement veloç i àgil quan inicia l’atac i l’estratègia de les gavines és el mateix que el de moltes espècies pressa sociables, siguin mamífers, ocells o peixos, formar un agrupament dens per tal de dificultar l’atac del depredador. Durant la travessia, dos paràsits grossos es van apropar a la nostra barca, i tot i que acostumen a seguir els vaixells per aprofitar els descartes de pesca, aquesa vegada estaven només interessats en empaitar gavians.

De mida més petite i estructura molt més lleugera, és el paràsit cuapunxagut Stercorarius parasiticus. Dos exemplars van passar en direcció nord, però sense interessar-se gens ni mica per l’aviam que portaven a popa.

Una excepció pel que fa al comportament de les gavines, és el de la gavina menuda Hydrocoleus minutus. Aquesta espècie que hiverna a la Mediterrània i que ara es concentra en grans grups migratoris que enfilen cap a les seves àrees de reproducció septentrionals, rarament acostumen a apropar-se a la barca. S’alimentent de criatures plactòniques que captura a la suferfície de l’aigua amb el seu característic vol com de papallona. De menudes, en váurem veure un bon grapat. Algunes al voltant d’un gran roqual que va trobar en Enric Badosa a unes 4 milles del litoral.

Continuavem avançant i acostant-nos al canó de la Tordera. Tothom parlava acaloradament de l’observació de la balena, sens dubte la gran sorpresa de la jornada. Però no li treien l’ull a l’horitzó. Unes poques baldrigues balears i mediterrànies (Puffinus mauretanicus i yelkouan respectivament) passaven a banda i banda de l’embarcació. Durant tota l’estona havien vist un tràfec intermitent d’estols d’aquest dos únics representants del gènere Puffinus a la Mediterrànea. Molt semblants quant a estructura i coloració, una sèrie de detalls permeten la seva identificació si les condiciones i la distància ho permeten.

Els que sí se senten atrets són xatracs i mascarells Morus bassanus. A la Mediterrània tenim bàsicament el xatrac becllarg Thalasseus sandvichensis i el comú Sterna hirundo. El més abuntant és el becllarg, i per dates i ubicació, el de més probable aparició. Individus aïllats intenten aprofitar-se dels descartes de la barca, però sense gaire èxit per la competència dels gavians i el tamany del peix, massa gran per ells.

Els que no tenen problemes amb el tamany, són els mascarells. Per aquestes dates encara resten alguns hivernants, majoritariament inmadurs, que s’acosten per tafanejar i si veuen l’oportunitat no dubtaran a fer un dels seus espectaculars picats

Morus bassanus de 2n any calendari

Ja de tornada, vam veure un gavot Alca torda volant sota l’horitzó en direcció sud. Fa uns anys era una espècie comuna a tota la Mediterrània occidental. Ara s’ha rarificat de tal manera, que la seva observació és tot un esdeveniment. En arribar a port vam fer comptes, aquelles poques hores del matí resultaren força profitoses. Van fallar algunes espècies, però això i la sortida a la badia de Roses ho deixem per un altre capítol.