Març a Ponent

El mes de març és un temps de transició, la natura encara no s’ha tret l’hivern de sobre, però ja comença a vestir-se de primavera. Moltes aus hivernants ens abandonen i d’algunes espècies només queden les escurrialles (perdó per l’expressió), alhora que arriba l’avantguarda dels migrans estivals que ja tornen dels seus refugis hivernals africans. Aquest temps, d’un pas enrere i dos endavant, m’agrada especialment a la Plana de Lleida. Els camps canvien l’austeritat hivernal pel color verd dels brots de blat, i els cruixidells i les calàndries desbordades, omplen l’ambient amb el seu cant.

Març, falsa primavera, diu una dita. En efecte, ho sembla per moments, com el dia 1, que vaig veure tres orenetes vulgars sobrevolant l’estany d’Ivars, poc després de veure una femella d’Esmerla (Falco columbarius), una especie estival solapant-se amb una hivernant en un dia d'aquells que no fa fred pero millor no treure’s l’abric. Aquesta era la postal del primer y tercer dia de març a l’estany d’Ivars. 

A l’estany encara hi restaven un grapat d’ànecs hivernants. El dia 1 hi havia com a mínim 3 ànecs xiuladors (Anas penelope), 2 ànecs grissets (A. strepera), 82 xarxets (A. crecca), 292 ànecs collverds (A. platyrhynchos), 1 Ànec cuallarg (A. acuta), 131 (194 ex. el 4/03/11) ànecs cullerots (A. clypeata) i 1 Morrell de cap roig (Aythya ferina). Molts encara hi romandran uns dies més, i potser se solapin amb d’altres que arribaran del sud per substituir-los. Entretant els locals, com ara el Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), comencen a guarnir-se amb les seves gales, les hormones s’estan despertant, i els rituals de corteig s’insinuen, quan no són clarament explícts. 

Cabussó emplomallat

Ànecs cullarots mascles

D’altres espècies, que senten també l’arribada de la primavera, veuen com alguns dels seus congèneres se’ls afegeixen durant uns dies. És el cas de la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). A l’estany d’Ivars n’hi ha una colònia, però en aquesta època als locals i als hivernants que encara hi resten , se’ls afegeixen molts migrants que es desplacen cap al nord. Així, el vespre del dia 1 vaig assistir a una concentració espectacular de gavines rialleres: més de 3000 exemplars s’havien aplegat per passar la nit en la seguretat de les aigües d’aquesta zona humida. Entre elles, va aparèixer una altra espècie de gavina molt lligada a l’hivern, la Gavina cendrosa (Larus canus); n’hi havia dos exemplars, ambdos de 1r hivern el 4/03/11. Aquell va ser un dia destacat pel que fa a gavines, ja que a les esmentades, cal afegir un parell de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus), 4 gavians foscos (Larus fuscus) i 113 gavians argentats (L. michahellis).

Tot i que anar a l’estany d’Ivars, és sempre un plaer, la visita a la Plana de Lleida anava adreçada principalment a visitar i recòrrer els secans. Quan camino per aquestes planes inmenses sento que només existeixo jo, les calàndries (Malanocorypha calandra), els cruixidells (Emberiza calandra) i una sensació d’infinut, menys per les calàndries, és clar, que ho abasten tot amb el seu cant, i quan sona un xoriguer, vés amb compta que és una calàndria! Són molt bones imitadores, i gràcies a elles vaig sentir el meu primer virtual Abellarol de la temporada.

Calàndria

Molts exemplars ja començaven a marcar territori, però encara es podien veure grans estols alimentant-se als camps de blat, sobrevolant-los. El grups de vegades estaven barrejats amb aloses (Alauda arvensis) i cruixidells, encara que aquests últims s’estimaven més parar-se a dalt un matoll o un atmeller i deixar anar el seu cant monòton i irritant.

Per posar un exemple de com estaven els secans, el 2 de març en un recorregut de 3 km pel secà de Bellpuig, vaig detectar 140 ex. calàndries. Entremig una femella d’Esmerla que els va donar una mica de canya sense gaire èxit. Alguns grups de fringílids trencaven l'hegemonia de les calàndries. Els passarells (Carduelis cannabina) els vaig veure en tres estols de 26, 30 i 19 ex. i algun altre solitari, mentre que les caderneres (C. carduelis) estaven aplegades en un gran estol de 111 ex., tot un espectacle de color cada cop que aixecaven el vol; i els pinsans (Fringilla coelebs) van ser els més escasos, com era d’esperar, amb tant sols vuit exemplars, la sorpresa però la va donar precisament un petit grup d’aquesta espècie, ja que dels cinc que n’hi havia, un era un Pinçà mec (Fringilla montifringilla). Tornem-hi: un altre ressagat hivernal, que contrastava amb l'alè estival de l'única Puput (Upupa epops) que hi vaig veure. D'altres estepàries estava més aviat fluix: de sisons per exemple només en vaig veure dos. Els residents van destacar en general per la seva escassetat: a tot el secà només vaig veure dues perdius (Alectoris rufa), un Botxi meridional (Lanius meridionalis) i només vaig trobar un úninc mas ocupat per quatre xixelles (Columba oenas). De rapinyaires tres quarts del mateix, a més de l'Esmerla, tres milans reials (Milvus milvus), una femella d'Arpella (Circus aeroginosus) i dos xoriguers (Falco tinnunculos).

Xixelles

Botxí

La sensació d’hivern sí que va sser més notòria a Gerb. Uns kilometres més al nord els secans van ser substituits per arbredes i per camps de fruiters. A diferència de Bellpuig, la petita vall de Gerb estava plena de pinsans i entre els diversos grups, vaig veure altres dos pinsans mecs. Entre els fruiters abundaven els tords (Turdus philomelos), amb un mínim de 28 ex., també un solitari Tord ala-roig (T. iliacus) i als camps més oberts alguna Griva (T. viscivorus). El més destacat però varen ser tres durbecs (Coccothraustes coccothraustes) que vaig veure a la pollancreda que hi ha al partidor de Gerb, un lloc tradicional per observar aquesta espècie.

Griva

L’embassament, pel contrari, era poc engrescador. Collverds fins a 121, tres parelles de grissets, un Cabusset (Tachybaptus ruficollis), 18 cabussons emplomallats, 53 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) a l’allocador, un Martinet blanc (Egretta garzetta), quatre bernats pescaires (Ardea cinerea) i 31 fotges. Més content que un gíjol, vaig tornar cap a Lleida. L’endamà m’esperaven els secans del sud.

3 de març

Cruixidell

En sintonia amb el secà de Bellpuig, Alfès era domini absolut de calàndries i cruixidells. A trencar d’alba enfilava la pista que porta cap a la timoneda d’Alfès. Abans d’arribar-hi, hi ha un trecall que va cap al sud. Una filera d’atmellers trenca l’horitzó i la boira matinal difumina les siluetes, les siluetes dels cinc milans reials i l’arpella que van passar la nit a les branques i que esperaven amb paciència els primeres escalfors d’un Sol incipient i tímid que mai va acabar de sortir. Sota un cel gris i amenaçant, va transcòrrer el matí. Considerant la monòtona homogeneitat dels resultats dels secans (l’abril serà el contrast), vaig optar per cercar una espècie talismà: el Colit negre (Oenanthe leucura).

A aquest colit, li agraden les zones seques i nues, i gens planes, per això cal buscar zones roquelloses i amb pendent. Al sud de la timoneda d’Alfès hi ha un lloc que reuneix totes aquestes condicions i on es factible veure l’espècie. I cap allà que hi vaig anar. Vaig tenir molta sort, després de veure Merla blava (Monticola solitarius) diverses vegades, finalment vaig trobar un mascle de Colit negre que es va deixar veure força bé.

En aquell moment, va començar a ploure, i ho va fer de valent. No obstant això, vaig continuar i entre xafac i xafac anava observant. Així va ser com em vaig trobar amb una mirada que no em treia els ulls de sobre. Al furat d’un penyassagat uns ulls grocs i rodons m’observaben amb atenció. Era un Duc (Bubo bubo), que al seu amagatall esperava l’arribada de la nit. Mentres  l'observaba pel telescopi, recordava això que els dic als nens de primer cada tarda de conte a la biblioteca: orelles d’elefant, ulls de mussol i boca de pinyó. Potser estaria bé dir-lis només: pareu atenció com ho fa un mussol (bona vista, bona oïda i molt silenciós).

La pluja no em va deixar gaires opcions. Vaig recòrrer camps, mirar basses aquí i allà, i finalment vaig decidir anar a Utxesa, per tal de veure els allocadors de rapinyaires. A l’inmens canyissar de l’embassament, no només dormen rapinyaires, també ho fan milers de moixons. Em van explicar, per exemple, que es van estimar fins un milió d’estornells els que hi dormen a l’hivern. Les meves xifres, però, són molt més modestes, la qual cosa no les fa menys fascinants: 340 gralles (Corvus monedula) no està gens malament. El cas és que moltes rapinyaires utilitzen el canyís per allocar-s’hi, principalment arpelles vulgars i pàl·lides (Circus cyaneus): quatre femelles del primer i 5 femelles i 1 mascle del segon, vaig controlar aquell vespre plujós. D’altres, en canvi, el fan servir per procura-se un bon àpat abans que es posi el sol, tal com va fer una Esmerla atenta a l’entrada de passarells i cruixidells.

Finalment caldria parlar una mica d’aquàtiques, ja que parlem d’una zona humida.  Pero l’embassament d’Utxesa no destaca especialment en aquest sentit en aquesta època. Comentar tan sols que vaig veure sis cignes muts (Cygnus cygnus), probablement del mateix grup de vuit exemplars que havia vist a la tardor.

                  

4 de març

Toca tornar al asfalt i al formigó, canviar l’horitzontalitat relaxant per la verticalitat de la ciutat. Abans, però, em vaig aturar a l’estany d’Ivars. Una parada amb sort, gavina menuda, gavina cendrosa, polla blava (Porhyrio porhyrio), i un ocellet molt estimat per tots els amants de les aus, una cotxa blava (Luscinia svecica), dos exemplars que tornen cap a les seves àrees de reproducció al nord d’Europa.