Crònica d'una llevantada

Un dels reptes que la natura imposa a les aus migratòries és la meteorologia. Certes condicions meteorològiques poden influir positivament en el viatge migratori. N’hi ha d’altres, però, que provoquen justament l’efecte contrari. Tempestes, borrasques i altres fenòmens adversos poden resultar devastadors, desviant els migrants de les seves rutes principals i produïnt sedimentacions massives d'exemplars. Això és el que va passar els darrers quatre dies d’abril al litoral català. Una forta llevantada, acompanyada de ruixats d’intensitat feble i moderada, va provocar una important sedimentació de passeriformes, fent que espècies amb rutes migratòries més orientals s’aturessin de forma massiva a diversos llocs. Aquesta situació meteorològica, que va analitzar en Ricard Gutiérrez al seu blog Rare Birds in Spain, va ser el desencadecant d’un festival de rareses, entre les que va sobresortir, pel gran nombre d’observacions arreu del litoral, el Papamosques de collar (Ficedula albicollis).

Durant aquests quatre dies, em vaig dedicar intensament a prospectar diversos punts del litoral del Barcelonès nord i algunes zones del Garraf, i els resultats varen ser magnífics. La zona del Besòs la vaig fer acompanyat de vegades per en Xavi Larruy i una tarda a Cubelles i a Vilanova i la Geltrú la vaig compartir amb el Vittorio Pedrocchi.

L’INICI

El dia 25 en Xavi em va comunicar que a un tram del riu Besòs hi havia una important concentració de cueretes grogres (Motacilla flava ssp.), entre les que destacava un mascle amb trets propis de la subespècie feldegg. La tarda de l’endemà l’exemplar encara hi romania. A la zona hi havia també una bona concentració d’orenetes (Hirundo rustica). Riu avall vaig veure diverses especècies transaharianes como ara Oreneta de ribera (Riparia riparia), Còlit gris (Oenanthe oenanthe), Mosquiter de passa (Phylloscopus trochilus), Papamosques gris (Muscicapa striata) i un inesperat Mosquiter ibèric (Phylloscopus ibericus) al barri de La Catalana. El pronòstic meteorològic del dia 27 engrescava a sortir. S'esperaven vents forts de llevant i pluja al llarg de tot el dia .

27 D’ABRIL

Després d’una nit d’intensa pluja, a trencar d’alba el temps va donar una petita treva. El festival havia començat. En Xavi Larruy prospectava els trams alts del riu en direcció a la desembocadura. Mentre el Guillermo Rodríguez i el Manolo García Tarrasón es van encarregar del Parc del Litoral, jo vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i el parc de la Pau. Els efectes del temporal eren evidents. Al parc del Litoral, hi van estimar uns 20-30 exs. de Mosquiter xiulaire (Phylloscopus sibilatrix), un migrant regular però escàs que poques vegades es presenta en aquestes quantitats. A l’altre banda de la desembocadura, on la presència de arbres de fulla plana és quasi anecdòtica, vaig trobar altres 5 exs, que es movien entre tamarius, associats a un bon nombre de mosquiters de passa. Malgrat la pluja, que no minvava, vaig continuar prospectant el parc. A uns tamarius aïllats vaig localitzar un grup de mosquiters de passa i entre ells va saltar la primera alerta, un Tallarol xerraire (Sylvia curruca) que brincava entre les branques. Tot el grup es va desplaçar cap uns matolls, on no va poder ser relocalitzat. La pluja, cada cop més intensa, va obligar a susprendre la recerca als quatre observadors que allí ens trobaven.

Vaig deixar el Besòs amb un goig que feia temps que no sentia. No només per les observacions extraordinàries de sílvids, també per la parella de limícols que s’alimentaven a la barra de sorra de la desembocadura, un Batallaire (Philomachus pugnax) i una gamba roja (Tringa totanus), fet afavorit no només pel mal temps, sinó també per la nova mesura de gestió engegada a la desembocadura: la prohibició de la pesca. No hi havia ningú i els bitxos estaven tranquils!

Una consulta al ràdar del Meteocat aconsellava desplaçar-se una mica cap al sud, on les precipitacions semblaven menys probables. A les 12:40 hi era a la plaja de Sant Cristòfol (Vilanova i la Geltrú). Allí romania un petit grup de gavines capnegres i corses. Entre elles s’alimentaven tres corriols camanegres (Charadrius alexandrinus) i un Territ tres dits (Calidris alba). Tot seguit vaig anar a la desembocadura del Foix (Cubelles), on vaig veure   una Valona (Tringa glareola), un altre mosquiter xiulador, un Mosquiter pàl·lid (Phylloscopus bonelli), a més d'altres migradors com ara Còlit gris o Mastegatatxes (Ficedula hypoleuca). Al port de la tèrmica, m’hi vaig trobar amb el Vittorio. Entre la vegetació de les dunes, hi van veure un Hortolà (Emberiza hortulana), més còlits grisos i un bon grapat de bitxacs rogencs (Saxicola rubetra). Unes hores abans, en Vittorio havia vist un bon grup de fumarells carablancs (Chlidonias hybridus) i xatracs menuts (Sternula albifrons), que un cop millorades les condicions meteorològiques van reprendre el viatge. També va ser destacada l'observació d’una Gavina cendrosa (Larus canus) de 2n any calendari anellada a Irlanda.

Com que estaven al cas de les nombroses observacions de Papamosques de collar, van intentar diversos punts d’interés, tot i que sense gaire èxit. Més sort, però, vam tenir amb el mosquiter xiulare, que el vam trobar a un petit parc de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, i és que realment la costa n’estava farcida.

28 D’ABRIL

A les sis del matí la llevantada continuava colpejant la costa. Malgrat aixo calia intentar relocalitzar el Tallarol xerraire al parc de la Pau, per tal d’aconseguir algun document gràfic. Vaja, una foto! La realitat és que hi havia menys bitxos que el dia anterior (per exemple, de mosquiter xiulaire només en vaig veure un) i la recerca no va ser fructífera. La desembocadura però em va recompensar amb el “recanvi” de limícols. Si el dia anterior hi havia batallaires (al final n’eren dos) i una gamba roja, aquest cop vaig veure 4 corriols grossos (Charadrius hiaticula) i 6 xivitones (Actitis hypoleucos). A la platja del Fòrum, vaig veure altres dos corriols.

Des de la desembocadura vaig anar a La Catalana, on vaig trobar més mosquiters xiulaires, mastegatatxes i alguna cuereta groga. Mestre prospectava la zona, vaig rebre un missatge d’en Xavi, que es trobava riu amunt. El missatge deia: “cervinus!!!” “Veus, home de poca fe com hi era possible!” Casualitats de la vida, hores abans havien parlat de la possibilitat que hi aparegués, però en Xavi ho dubtava per la manca d’hàbitat adient. Una llevantada tanmateix és un “qualsevols cosa és possible”.

Al migdia em vaig trobar amb el Xavi, després d’un àpat lleuger al McDonals de l’Alcampo de Sant Adrià de Besòs entre mastegatatxes, mosquiters xiulares i de passa, tallareta vulgar (Sylvia communis) i altres migrants “aterrats” pel temporal. Quin goig! Un goig que va continuar al Parc del Litoral i a la desembocadura del Besòs en trobar una Bosqueta icterina (Hippolais icterina) cantant a la vora del riu.

El dia el vam tancar amb un rècord històric pel Besòs: un estol de 10 gambes verdes (Tringa nebularia). Molt a prop encara hi era l’Anthus cervinus.

29 D'ABRIL

Després de sortir de la feina vaig acostar-me a la desembocadura del Besòs a fer una ullada ràpida. Encara refermava el temporal. La desembocadura estaba animada amb un petit grup de limícols a la barra de sorra (1 Corriol petit, 3 corriols grossos, 1 Tèrrit becllarg i una xivitona). El més impresionant però varen ser els dos xatracs grossos que pescaven entre la desembocadura i el tram final del riu. Tot un goig per als sentits en una zona tan castigada com aquesta. Aquí us deixo unes imatges. I recordeu, quan s'apropi una llevantada, prepareu els binocles.

Solución al Ornitonigma de marzo

¿Quién no ha estado alguna vez en el campo observando aves, cuando de repente una silueta esbelta cruza el cielo con batidos de alas rápidos y poco profundos para de golpe quedar suspendida sobre su vertical y observar el terreno que hay bajo ella? Esa acción, denominada cernirse, da nombre a dos pequeños falcónidos que crían en la Península Ibérica: el Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus) y el Cernícalo primilla (Falco naumanni). El primero de ellos, muy común a lo largo de todo el año, tiene una amplia distribución por el territorio peninsular, donde ocupa una extensa variedad de hábitats. El segundo, en cambio, resulta mucho más escaso y está casi exclusivamente ligado a los cultivos de secano del medio mediterráneo, aunque en época postnupcial aparece —a veces formando importantes concentraciones— en la fachada cantabroatlántica.

Dado que el primilla es una especie migradora de larga distancia, que está ausente durante todo el invierno, quebraderos de cabeza para los ornitólogos ibéricos comienzan a partir de marzo, cuando ambas especies se vuelven simpátricas en muchas áreas. Hembras e inmaduros son, en principio, los que presentan mayores dificultades de identificación. Sin embargo, los machos de ambas especies también comparten un plumaje muy parecido que aconseja prudencia.

A grandes rasgos, ambos presentan cabeza grisácea, partes superiores castaño rojizas y partes inferiores ocráceas más o menos intensas y más o menos moteadas. Pero eso a grandes rasgos, porque centrándonos en los detalles, vemos que sus patrones difieren notablemente.

El cernícalo primilla muestra un aspecto mucho más límpio, menos marcado, destacando la ausencia de moteado oscuro en el dorso, escapulares y cobertoras alares, siendo las grandes cobertoras y las terciarias de un tono gris azulado, rasgo que resulta diagnóstico, aunque no siempre fácil de apreciar. Ademas muestra el pecho de un color anaranjado o asalmonado uniforme con un matiz apastelado y con un ligero moteado poco llamativo. La cara, de un tono gris azulado, es limpia, con ausencia de bigotera y otras marcas faciales, lo que le da una expresión suave y gentil.

El cernícalo vulgar es muy parecido, pero se diferencia entre otras cosas por el moteado de las partes superiores, incluidas las cobertoras alares, que no son azuladas (GC), sino castaño rojizas. Ese moteado varía entre individuos y con la edad aparece más espaciado o ausente de algunas partes.

Cuando están posados, las puntas de las alas de los naumanii alcanzan el extremo de la cola, en contraposición a tinnunculus que muestran las alas más cortas y la cola más larga.

El diseño de la cabeza, como ya he citado, es también distintivo, con un patrón más marcado en tinnunculus frente al diseño liso y sencillo de los machos adultos de naumanii, a pesar de que algunos ejemplares pueden presentar una fina bigotera. Finalmente, cabe destacar la marca subterminal oscura en forma de flecha que presentan las plumas del manto, escapulares, cobertoras alares y terciarias que muestra tinnunculus, frente a las partes superiores lisas de naumani.

El ejemplar de la fotografía exhibe algunos rasgos propios de tinnunculus, que están muy poco destacados. En el caso del diseño facial, donde una suave bigotera y una muy discreta linea oscura postocular, junto a la práctica ausencia de listado oscuro, recuerdan al diseño cefálico propio de los primillas. Sin embargo, la tonalidad más clara del gris de la cabeza y las mejillas blanquecinas descartan tal posibilidad. Si además, nos fijamos en el moteado oscuro de las cobertoras medianas, y pecho demasiado marcado para un naumanii, podemos asegurar que se trata de un macho adulto de Cernícalo vulgar (Falco tinnunculus). En las fotografias que acompañan esta breve descripción se pueden apreciar los rasgos típicos de la especie.

Nova temporada del cria del Corriol camanegre al Garraf

El 1994 BirdLife International va publicar una monografia sota el títol Birds in Europe. Their Conservation Status, amb l’objectiu d’identificar aquelles espècies sobre les que calia “aplicar mesures de conservació per poder desenvolupar accions específiques, adreçades a millorar el seu estatus”. Per tal d’assolir-lo, es van definir quatre categories basades en un seguit de criteris de caràcter quantitatiu, que permetien valorar l’estatus de cada espècie a nivell europeu i la importància específica de la població continental en relació amb el seu estatus global. El resultat va ser contundent, un 35% de les aus europees tenien un Estat de Conservació Desfavorable. Un panorama molt preocupant en un continent amenaçat per la pèrdua i la degradació de tota mena d’hàbitats.

El Corriol camanegre (Charadrius alexandrinus) va ser inclós en la categoria SPEC 3, és a dir, una espècie cosmopolita, però que al continent europeu presentava un Estat de Conservació Desfavorable. La població reproductora europea es va estimar en 21.000–46.000 parelles, de les que 5.000-6.000 estaven a l’Espanya peninsular. Aleshores es considerava que havia patit una moderada devallada, però que es mantenia més o menys estable o lleugerament fluctuant. El Parc Nacional de Doñana i el Delta de l’Ebre concentraven més de la meitat de la població reproductora. A Catalunya, la tendència ha estat similar, amb una devallada generalitzada a tot el territori i especialment a indrets rellevants com ara el Delta del Llobregat o els Aiguamolls de l’Empordà.

Des del 2009 segueixo el petit nucli reproductor del litoral del Garraf, on hi ha un màxim de 5 parelles reproductores. Aquesta temporada he detectat una parella amb niu i una femella a Vilanova i la Geltrú; una parella al Prat de Vilanova i 2 parelles amb niu, una parella més i una femella a Cubelles. Aquesta petita població exemplifica perfectament els problemes de conservació de l’espècie arreu del territori:  pèrdua d’hàbitat, regressió costera, fort increment de les activitats humanes derivades de la pressió tirística i gestió inadequada de les platges (como ara la neteja mecànica).

Un dels mascles de les dues parelles de Cubelles.

A la freqüentació de persones, la presència de gossos sense lligar,   s'afegeix la pràctica d'activitats de gran impacte com el vol amb parapent motoritzat a baixa alçada, provocant disturbis no només a les zones de nidificació, sino també a les zones d'alimentació.

Un cas extrem és el de la parella de Vilanova i la Geltrú, que criava al port. El desenvolupament de la vegetació i la freqüentació humana cada cop més intensa, l’ha desplaçat a una zona residual on ha fet una posta de tres ous. És tracta d’un terreny urbanitzat amb un tràfec molt intens de vianants. En casos com aquests, les mesures de conservació habituals, com ara acotar les zones de reproducció o la senyalització per tal d’evitar riscos, poden produir justament l’efecte contrari al desijat. El fet de què triïn un hàbitat tan marginal ens dóna una idea de quina és la situació als indrets més favorables. És per això, que veig necessari i vital, la catalogació de les àrees de reproducció (independenment de la dificultat de gestió) per asegurar la pervivència d’aquests nuclis petits. De  moment, en algunes zones com Coma-ruga, s’han fet avenços. Tant de bo altres Ajuntaments apostin per l’aplicació de mesures implementades amb èxit en altres territoris.

Parella reproductora de Vilanova i la Geltrú.

Evolució de la zona de cria en els darrers tres anys:

L'ornitonigma d'abril

Mientras acabo de con la solución al ave misteriosa de marzo, aquí os dejo con una muy propia de estas fechas. Os animo a participar. 

Saludos.

Quique Carballal

Migrants i sorpresa al Besòs

Com deia al post anterior, ahir a la tarda vaig poder fer una escapada per prendre el pols a la migració. Vaig recòrrer la desembocadura del Besòs i alguna zona propera. Vaig trobar els migrans habituals per aquestes dates (Cotxa cua-roja, Tallarol de garriga, Mosquiter de passa, Còlit gris...) Vaja! Una tarda poc destacada si no hagués estat per una primerenca observació de Bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta) a La Catalana, on a més amés, ben amagat entre les branques altes d’una acàcia, romania un adult d’Agró roig (Ardea purpurea).

Còlit gris

És sorprenent com alguns ocells busquen estratègies per poder utilitzar el riu. Durant el dia les espècies més sensibles al tràfec de persones busquen zones tranquil·les on amagar-se. El caràcter marginal de La Catalana, que no anima gens ni mica al passeig, fa d’aquest lloc un espai tranquil per diverses espècies d’ardeids. Aquesta zona està pendent de ser urbanitzada. Actualment les obres estan paralitzades, però en un termini no gaire llunà desapareixerà aquest petit oasi. Què passarà amb aquesta fauna, és de moment una incògnita. No obstant això, hi ha hagut una millora relativa de les condicions a la desembocadura del riu. La prohibició de la pesca ha reduït de forma significativa la presència permanent de gent a les vores, la qual cosa permet que alguns estols migratoris s’hi aturin a descansar o alimentar-se. Així vaig poder veure un grup de cames-llargues al tram final del riu, que compartien la llera amb algunes gavines corses (Larus audouinii) i un Martinet ros (Ardeola ralloides).

Als tamarius del parc de la Pau, un Capsigrany (Lanius senator) reclamava amb nerviosisme davant la proximitat d’un gos. Als matolls ajardinats cantaven tímidament alguns pit-rojos, mentre a la gespa cinc esplugabous (Bubulcus ibis) aprofitaven els últims raigs de llum.

A última hora del vespre, vaig tornar a La Catalana per vigilar les vores del riu i intentar treure alguna Porzana, però aquest no sembla un any gaire bo. El que em va sorpredre va ser la presència d’una rapinyaire mitjana caçant rat-penats des d’una atalaia. Es tractava d’un Falcó de Harris (Parabuteo unicinctus), que el Xavi Larruy havia vist al matí. Aquesta és una espècie neàrtica, que resulta comú en cetreria. Aquí us deixo una foto testimonial amb les últimes llums del dia.

Mirades des del balcó

Visc al bel mig d’una ciutat mitjana, el meu balcó s’asoma a una finca buida, on de tant en tant veig, però normalment només sento algun Tallarol capnegre . Encara resta algun grup de pardals, que des que van enderrocar unes cases del costat on hi havia una petita colònia, han minvat molt.

Cada hivern en visita la cotxa fomada (Phoenicurus ochruros), que és fidel a la menjadora expressament preparada per ella. De tant en tant, apareix algun mosquiter (Phylloscopus collybita), buscant menjar entre les plantes del balcó. I als vespres de primavera un mascle de merla, enfilat a una antena de televisió, declara la zona territori ocupat.

L’altre costat de casa dóna a una plaça arbrada i a un petit parc. Gafarrons, verdums , tòtores turques i mallarengues blaves i carboneres a l’hivern són veïns habituals. Ara, amb l’arribada de la primavera, gafarrons i verdums s’afanyen a cantar. Algun pitroig apareix de tant en tant, i aquest hivern han aparegut lluers. En una de les palmeres del parc hi ha un niu de cotorretes de pit gis. Encara que el més sovint és que les vegi volant potents i rectilínies cap a les seves zones d’alimentació.

Molt a prop de la meva ciutat està el riu Besòs. Durant la tardor i fins el principi de la primavera, a primera hora del matí, estols de gavines vulgars travessen la ciutat des del seus dormidors al mar fins les seves zones d’alimentació al riu. El tràfec de gavians es dóna a qualssevol hora del dia, però és més intens al vespre. Des d’abril fins al vespre, falciots i ballesters són els amos dels cels badalonins. Tot un espectacle vespertí.

Potser em deixi alguna cosa. Per exemple les cueretes blanques que de tant en tant s’aturen a les teulades, o algun migrant que fa escala al petits jardinets dels patis interiors. No és gran cosa, però és un balcó agraït. Fa un parell de dies vaig tenir una visita inesperada. La de ters gsavines corses volant al vespre en direcció sud.

Migrants al Besòs

Ja fa dies que es nota la migració. Abans de la Setmana Santa van aparèixer els primers ballesters (Apus melba) pel meu barri de Badalona. Al riu Besòs el goteig de migratns ha estat continuu i cada cop més intens.

Entre el més destacat, un 2n any calendari de Gavina capblanca (Chroicocephalus genei) a Santa Coloma de Gramanet (obs. de Xavi Larruy) a finals de març. Diversos gruos de cames-llargues (Himantopus himantopus) es van veure a la desembocadura en les darreeres setmanes (obs: Javier Tella i Xavi Larruy). No han faltat tallarols de garriga (Sylvia cantillans), boscarles de canyar (Acrocephalus scirpaceus), cotxes cua-roja (Phoenicurus phoenicurus), agró roig (Ardea purpurea) i algun Cruixidell (Emberiza calandra). Però el més destacat, potser varen ser una Oenanthe hispanica i una Locustella luscinoides. 

Aquesta tarda tindré oportunitat de fer una escapada. A veure què m'hi trobo.

Salutacions i bones observacions!

Quique Carballal