Asturies II: nivales

Siempre fue mi especie maldita. Todos tenemos alguna que se nos tuerce. Y aunque se trate de una especie escasa, el Escribano nival es regular en Asturies. Además muestra querencia por determinados sitios, pero siempre parece que me esquive. Pues bien, después de pasar toda la mañana por diferentes zonas de la rasa del Cabu Peñes, me fui al cabo propiamente dicho. Al este del faro hay una punta pedregosa, desnuda de vegetación, azotada por el viento y cortada a cuchillo en caída vertical hacia el mar. Es un sitio que gusta a los escribanos nivales. Parece que haya sido preparado especialmente para ellos, porque si están, es allí donde se encuentran.

Atravesé todo el brezal, que en esta época medio inundado. Al fondo, casi a pie de acantilado hay unas charcas que se llenan ocasionalmente y hoy estaban a rebosar. Es un paisaje que me recuerda a la tundra. Y esta vez parecía la misma tundra, había tenido suerte. Al borde del acantilado, un inmaculado macho de Plectrophenax nivalis, descansaba sobre una roca. Estaba pletórico de alegría. Este año había dado con ellos. 

Son aves extremadamente confiadas, que ya no es que se dejen acercar, sino que son ellas mismas las que vienen a ti. Inquietas, se mueven por el suelo de un lado a otro sin parar. El ejemplar empezó a alimentarse. Más que caminar parecía que se arrastrase como un ratón, y así llegó al otro lado del acantilado. En una de estas, se dejó caer y desapareció. A mi derecha de repente, vi una cabezuca (que en asturiano ye como dicir una cabecina). En ese momento rebosé júbilo: ¡eran dos! No, no no... Un momento, acaba de aparecer el macho, estoy viendo otro ejemplar, pero SIENTO un rrit rrit rrit suave que viene de la pared del acantilado... Y allí aparece, un tercero. Una hembra joven. Al final disfruto como un mico de los tres ejemplares. Y feliz como un crío, recorro el camino de vuelta hacia el coche. Mientras atravieso el brezal, siento de nuevo ese familiar trino sobre mi cabeza. Los nivales vuelan alto en dirección sur. Los pierdo en la lejanía. Se van hacia el interior. Atención observadores de aves que tres nivales fueron pa'dentro.

Asturies I: zorzales y otros

Escribo estas líneas desde Uvieo, después de una intensa jornada de observación por la rasa del Cabu Peñes, en Asturies. Estos días anda la rasa costera muy animada. La intensa ola de frío, que durante semanas ha asolado el norte de Europa, está dejando sentir sus efectos en estas tierras más meridionales. Muchas aves se han visto obligadas a desplazarse hacia el sur en pos de zonas libres de hielo y nieve, donde el acceso al alimento sea más fácil. La mayoría de las que se ven son invernantes habituales, pero con las condiciones meteorológicas extremas que estamos viviendo este invierno tan avanzado en lo riguroso, han bajado en grandes cantidades.

Esta mañana los prados bullían de zorzales, especialmente zorzales alirrojos (Turdus iliacus), pero lo más habitual durante todo el día fue observar bandos mixtos en los que se podían ver las cuatro especies europeas. Como ya he dicho, los alirrojos eran los más abundantes, pero entre ellos se veían bandos más pequeños de zorzales reales (Turdus pilaris), zorzales comunes (T. philomelos) y el que resultó más escaso de todos, el zorzal charlo (Turdus viscivorus). En algunos prados con setos se unían los mirlos comunes (Turdus merula), mientras que en los prados abiertos de la rasa costera, compartían espacio con avefrías (Vanellus vanellus) y chorlitos dorados (Pluvialis apricaria).

Hoy podían alimentarse tranquilos, sin riesgo de ser tiroteados. Lamentablemente, estas aves, que son grandes dispersadores de semillas, y cumplen una importante función ecológica, son masacrados a discreción (salvo el zorzal común, que es especie reproductora en Asturies y está protegido) año tras año, fundamentalmente cuando se dan estas circunstancias meteorológicas y bajan en gran cantidad.

Os dejo con unas fotos y un video de estas especies. 

Zorzal alirrojo

Mirlo común

Zorzal real

Zorzal común

SOS: tancament de la caça al nord de França

A través del fòrum Rarebirds, en Yves Borremans informava fa uns dies de la dramàtica situació que s’està vivint a França: l’onada de fred que està afectant Europa des de novembre ha obligat a moltes a fugir aus de les seves àrees tradicionals d’hivernada, i com a conseqüència estan arribant a França, on els caçadors de l’extrem nord (Pas de Calais, la Somme…) estan fent una veritable masacre.

En situacions meteorològiques extremes no està permesa la caça, ja que les aus es troben en una gran situación d’indefensió (febles i sense accés a fonts d’aliment). Tot i les circunstàncies excepcionals, les autoritats franceses encara no han tancat completamente la caça, i la masacre continua.

En Yves Borremans adjuntava un model de carta per a enviar per mail a la Ministra de Ecologia de França, per tal que presioni als seus colegas de les prefectures del nord i tanquin l’actividat cinegètica el més aviat possible.

Us convido a enviar el mail.

Moltes gràcies.

A través del forum Rarebirds, Yves Borremans informaba de la dramática situación que se está viviendo en Francia: la ola de frío que está afectando a Europa desde noviembre ha provocado una huída masiva de aves de sus zonas tradicionales de invernada, como consecuencia están llegando a Francia, donde los cazadores del extremo norte (Pas de Calais, la Somme…) están cometiendo una masacre.

En situaciones meteorológicas extremes no está permitida la caza, ya que las aves se encuentran en una situación de absoluta indefensión. A pesar de las circunstancies excepcionales, las autoridades francesas aún no han prohibido completamente la caza, y la masacre continua.

En Yves Borremans adjuntaba un modelo de carta para enviar por mail a la Ministra de Ecología de Francia, con el objetivo de que presione a las autoridades de los departamentos del norte i cierren la actividad cinegética cuanto antes.

Os invito a enviar el mail.

Muchas gracias.

Email: ministere@ecologie.gouv.fr

Madame le Ministre,

J’ai l’honneur de vous solliciter pour que vous demandiez, en application de
l‘article R 424-3 du  Code de l’environnement, de suspendre la chasse
pendant une période de 10  jours renouvelable pour éviter de favoriser ou de
provoquer la destruction  du gibier, pour toutes les espèces chassables.
Le nord du pays a été et est encore traversée par des milliers d’oiseaux
migrateurs chassés de leurs sites d’hivernage habituels (scandinaves,
hollandais, allemands, belges, anglais), par la vague de froid et
l’enneigement qui sévissent depuis fin novembre sur une grande partie de
l’Europe, faisant ainsi l’objet de prélèvements inconsidérés.
La Suède n’a pas connu un tel hiver depuis 135 ans ! Dans les jours qui
viennent, le froid va encore s’accentuer. Le mois de décembre en Belgique
est le plus enneigé depuis 1901 !
Les oiseaux affaiblis sont devenus des cibles faciles pour les chasseurs,
car la diminution de la distance de fuite et les regroupements dans les
rares zones non gelées, en particulier les zones d’eau libre entretenues
devant les huttes de chasse, rendent les oiseaux particulièrement
vulnérables aux dérangements et aux tirs. Chasser dans ces conditions
contribue à la destruction du gibier, déjà très affecté par la
sous-alimentation.
Face à cette situation critique pour les oiseaux, nous vous demandons de
bien vouloir insister auprès des préfets pour qu’ils suspendent la chasse au
gibier d’eau, aux turdidés et à tous les limicoles en  application  de
l’article R.424-3 du code de l'environnement qui prévoit que «en cas de
calamité, incendie, inondation, gel prolongé, susceptible de provoquer ou
de  favoriser la destruction du gibier, le préfet peut, pour tout ou partie
du  département, suspendre l'exercice de la chasse soit à tout gibier, soit
à  certaines espèces de gibier. La suspension s'étend sur une période de
dix  jours maximum et renouvelable. »
Il faut, de plus, que toutes les espèces soient concernées, surtout les
anatidés, qui subissent des prélèvements inconsidérés.
Les conditions météorologiques actuelles et à venir, les dégâts occasionnés
par l’exercice de la chasse, rendent l’application de  cet article
indispensable. En conséquence, afin que d’autres destructions de gibier ne
soient pas favorisées ou provoquées, je vous demande instamment de procéder
à son application.
Veuillez agréer, Madame le Ministre, l’expression de mes sentiments
respectueux. 

Del Maresme a El Garraf

Cap de setmana marí. Així he passat els darrers dos dies, recorrent el litoral al nord i sud de Barcelona, mirant trams de costa entre Arenys de Mar i la desembocadura de La Tordera, dissabte; i entre Vilanova i la Geltrú i Cubelles, diumenge.

Dissabte a trecar d’alba, sota un mant de pluja moderada, vaig arribar a la platja del Cavaió, entre Arenys i Canet. La vaig recórrer de cap a peus, però res de nou respecte de la setmana anterior, tret d’un petit grup de pinsans (Fringilla coelebs). Fins i tot puc dir que n’hi havia menys, d’ocellets, doncs l’estol de gratapalles havia minvat molt (només 11 ex.) i dels passarells ni senyal. En canvi havia augmentat el nombre de gafarrons (Serinus serinus), que arribava als 41 ex. (n’hi havia un amb anella).

Gratapàlles (mascle)

Gafarró femella/1r hivern amb anella.

Gafarró mascle

Estornell

De marines estava tan buit, que la presència d’un Mascarell a prop del port semblava gairabé anecdòtica. I és que a part d’això, estaven els habituals: gavines rialleres, tres gavines capnegres, una quinzena de gavians argentats i 22 corbs marins grossos.

Encara havia de pujar uns pocs kilòmetres més per treure suc a la sortida.

A Sant Pol ja hi van aparèixer els primers signes de moviment. En direcció nord varen passar un grup de 19 xarxets (Anas crecca) i cap al sud un estol de 67 baldrigues balears (Puffinus mauretanicus) i una Mediterrànea (P. yelkouan). També en direcció sud vaig veure un grup de corbs marins grossos volant força alt, indici de migració activa, que potser tingui relació amb l’onada de fred. Però el gruix de marines el vaig trobar entre Pineda i Santa Susanna. Per la zona es movia un gran estol de baldrigues balears, un mínim de 580 ex.; i al menys vaig identificar 11 yelkouan, encara que dubto que n’hi hagués gaires més. 

Puffinus mauretanicus i yelkouan (marcada amb una flecha). Veure també fotos següents.

La penúltima.

Aquest gran grup es movia en una franja propera a la platja plena de gavines rialleres i capnegres, que es concentraven principalment a la zona de sortida del emisari. De rialleres vaig parar de contar en arribar a les 500 i de capnegres, n’hi havia un mínim de 200. Això afegit a la “gavinada” (paraula “inventada” per a referirme a un grup molt gran de gavines de diverses espècies) que hi havia a la desembocadura de La Tordera, feia al voltant de les 2000 rialleres i de les 700 capnegres.

Estol de gavines rialleres i capnegres amb algun gavià.

Però aquí no acaba la cosa. Molt a prop de la vora s’alimentaven 16 cabussons emplomallats (Podiceps cristatus). Ho confeso, anava amb la intenció de trobar calàbries i gavots (aquests últims s’han enrarit moltíssim; els primers ja és normal que ho siguin, de rars). Ni uns ni altres. Però l’esbelta silueta dels cabussons emplomallats i la gràcil elegància del seu posat, varem servir per gaudir encara més de la jornada.

Jornada que vaig finalitzar a la desembocadura de La Tordera, on a més de la “gavinada”, continuaven els quatre ànecs blancs (Tadorna tadorna), acompanyats de 4 ànecs xiulaires (A. penelope), 49 xarxets i els collverds habituals, que aquest cop feien més “bultu” que la vegada anterior, n’hi havia 70.

Si dissabte vaig sortir amb pluja, diumenge va lluir el Sol. La idea era començar per les platges i el port de Vilanova i la Geltrú, per a trobar gavines anellades. De gavines, més aviat poques, i en aquesta època principalment gavians foscos i gavines capnegres. I pel que fa a anelles, només la vella amiga danesa V.583, que és una habitual de la zona i considerant que va ser anellada com adulta, probablement porta molts anys visitant-nos.

Les observacions a Vilanova les vaig compartir amb l’amic Marc Olivé, amb qui vaig tenir la sort de veure un estol de 12 grues (Grus grus) volar mar endins en direcció sudest (també hi havia un altre observador, però no recordo el seu nom, mil disculpes). Com el dia anterior, les baldrigues balears van estar-hi presents, amb un grup d’uns 40 ex. obserbat des de la platja de Sant Cristòfol, i algún exemplar davant la platja de Ribes-roges.

En el trajecte a Cubelles, vaig fer escala a la Platja Llarga, però poca cosa hi vaig veure. Va estar molt més interessant la desembocadura del Foix, on hi havia una Fotja (Fulica atra), 127 gavines capnegres, 3 gavians foscos, 2 cabussons collnegre (Podiceps nigricollis) i un cabussó emplomallat. Per la zona volta un Bec de serra mitjà, però no el vaig trobar. Aquest cop, vaig acabar el matí a la tèrmica de Cubelles, on el més destacat va ser l’observació de 9 cruixidells (Emberiza calandra).

Aquesta serà la darrera entrada que faig des de Catalunya enguany. La propera la enviaré des d’Astúries. Bones festes i bona entrada d’any!

Entre Arenys i La Tordera

Fa gairabé una setmana vaig recórrer la costa nord del Maresme amb l’esperança de veure alguna cosa interessant arrossegada pel temporal de fred que està afectant al nord i centre d’Europa. Els resultats són ben visibles a diversos llocs de la Península, i Catalunya ha estat receptora dels típics visitants lligats a aquestes condicions admosfèriques excepcionals, com ara un Sit blanc (Plectrophenax nivalis) observat al Delta de l’Ebre el 14/12/10 (Ricard Gutiérrez) o un Bec de serra gros (Mergus merganser) observat a l’Estartit quatre dies abans (Dani L. Velasco i altres).

Vaig començar per explorar les dunes residuals de la platja del Cavaió, entre Arenys de Mar i Canet de Mar. Res d'excepcional. Destacar si de cas un estol de 40 passarells (Carduelis cannabina) i un altre de 26 gratapalles (Emberiza cirlus).

Femella de Gratapalles

Vaig continuar cap al nord mirant diversos trams de costa sense veure res interessant, fins arribar a Pineda de Mar, on hi havia un estol de més de 300 baldrigues balears i mediterrànies. Les condicions de llum, no em van permetre determinar-les en nombres absoluts, però semblava dominar mauretanicus per sobre de yelkouan, tot i que insisteixo, les condicions de llum eren força dolentes.

El mar estava com una bassa d’oli, perfecte per localitzar capbussadors. Però res de res, tret de algun Corb marí emplomallat.

Tres del quatre ànecs blancs

Després d’escombar bé la zona, vaig enfilar cap a la gola de la Tordera. Allò estava molt més animat. Vaig compartir observació a l’Òscar (salutacions si llegeixes això). Hi havia un grapat d’ànecs: 4 ànecs blancs (Tadorna tadorna) que varen sobrevolar la desembocadura però que finalment es van estimar més aturar-se al mar; 2 ànecs xiuladors (A. penelope), un mascle de Grisset (A. strepera), 22 xarxets (A. crecca), 45 collverds (A. platyrhynchos); a més un Agró blanc (Casmerodius albus), un Bernat pescaire (Ardea cinerea), 12 polles d’aigua (Gallinula chloropus); i un gran estol de gavines: 173 capnegres (Larus melanocephalus) i 703 rialleres (Chroicocephalus ridibundus), i al mig del gran estol de gavines dos gavians foscos (Larus fuscus) i una setantena de gavians argentats.

El fred acosa amb molta força aquests dies el nord i centre d’Europa. A veure si demà es nota. Ja us explicaré.

Cigonya blanca al Besòs

 Fan la primera observació de cigonya blanca salvatge al Parc Fluvial del Besòs

L'ornitòleg Xavier Larruy va observar per primera vegada al parc una cigonya blanca (Ciconia ciconia) en estat salvatge el 22 de setembre. L'estada va ser breu, ja que a primera hora del matí l'ocell es va aturar breument entre el pont de la B-20 i el pont vell de Santa Coloma i després va volar cap als fanals del nus de la Trinitat. Per l'època de l'any, segurament estava migrant cap al sud de la península Ibèrica o l'Àfrica per passar-hi l'hivern.

Cigonya blanca al parc. Autor: Xavier Larruy

Anteriorment ja s'havia aturat una altra cigonya al parc, la famosa Besi, però aquesta s'havia escapat del parc zoològic de Barcelona, on havia nascut. Per tal d'esbrinar l'origen d'aquest nou exemplar ha estat important el seu comportament, força més desconfiat que la Besi, encara que la característica més concloent ha estat que la cigonya tenia una anella a la tíbia dreta, amb la inscripció DER A8981. Gràcies a l'anella s'ha esbrinat que la cigonya s'havia anellat a Alemanya, a Westernhausen, el 21 de maig de 2010, de forma que ha recorregut 1003 Km en 124 dies.

Aquest exemple posa de manifest la utilitat de les anelles de lectura 'a distància' per a obtenir informació sobre la migració i el comportament de les aus sense que sigui necessari tornar a capturar-les. Cal tenir present que en l'anellament científic d'ocells es col loca normalment una única anella metàl lica que és gairebé impossible de llegir si no agafes l'ocell. En estudis sobre aus de mida gran, com les cigonyes o rapinyaires, sovint també es posa una anella més gran i amb uns dígits també més grans per a que es puguin llegir amb telescopi i, fins i tot, amb binocles.

Si alguna vegada llegiu una anella és important comunicar-la a l'Institut Català d'Ornitologia. Actualment al parc es poden veure bernats pescaires (Ardea cinerea) i martinets blanc (Egretta garzetta) anellats a la colònia de cria del parc zoològic de Barcelona.

Font de la informació
Parc Fluvial del Besòs

Data de la notícia
16/12/2010