Una visita al Foix

Claveguera, aquest riu fa fàstic, a veure si l’Ajuntament fa alguna cosa... Comentaris d’aquesta mena són els que sento molt sovint cada vegada que vaig a la desembocadura del Foix a Cubelles. Vivim en un món que cada cop mira més però veu menys, que sent però no escolta. Com una il·lustre vocera de la ignorància va dir un cop: “El planeta está al servicio del hombre y no el hobre al servicio del planeta”. Aquestes paraules no són exclussivitat seva. És un pensament força estès i les conseqüències són palmàries a tots els nivells. En aquest món esquizofrènic assistim a incongruències paradigmàtiques: millorar destruint, treure per posar, netejar eliminant... Doncs bé. Vet aquí que malgrat els esforços continus per “posar la coses al nostre gust”, la vida és tossuda i insisteix en demostrar-nos que resisteix. Fins quan, però? I vol mostrar-nos la seva cara, si aprenem a veure. La constatació està en aquest petit espaí del sud del Garraf: la desembocadura del Foix.

El riu en efecte està molt tocat, resten quatre clapes de vegetació orinigal, les molèsties són continues i importants (al tràfeg de gent cal afegir els gossos, deslligats evidentment, i els pescadors) i la desembocadura ha perdut la seva naturalesa primigènia i a hores d’ara és més aviat un parc d’oci. En un lloc d’aquestes caràcterístiques és possible veure ocells (no conten el ànecs, les oques i els cignes introduits per l’Ajuntament)? Doncs, sí.

A una banda del riu hi ha dues estretes orles de canyís (estretes i curtes), que están a tocar de la carretera. Tot i així és possible veure-hi coses, i de vegades molt interessants. El 16 de març eren refugi d’un Rascló (Rallus aquaticus), una Fotga (Fulica atra) i una Boscarla mostatxuda (Acrocephalus melanopogon), espècie que a Catalunya es paga cara. Entre el canyís i els joncs també voltaven un Trist (Cisticola juncidis) i un Rossinyol bord (Cettia cetti).

Boscarla mostatxuda

Les polles d’aigua (Gallinula chloropus) i les gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus) molt més versàtils s’aprofitaven de la “generositat” de la gent envers els ànecs domèstics i són molt habituals; podrien ser-ho també les gavines capnegres (Larus melanocephalus), que n’hi havia dos, però és aquesta una espècie molt menys tolerant, malgrat que n’hi hagi individus molt confiats.

Tot i les molèsties, un Martinet blanc (Egretta garzetta) prospectava les vores del riu, fins que els gossos s’acostaven massa i es disparava el seu llindar d’estrés. Compartía les vores amb cueretes blanques (Motacilla alba) i una Cuereta torrentera (M. Cinerea). Més tolerant envers els humans eren els espulgabous (Bubulcus ibis): dos exemplars feien cas omís dels passajants, però només dels que passaven sense autar-se, perquè el primer que es va aturar i atansar a la vora del riu, els va foragitar... i adéu.

La resta d’espècies que vaig veure són més tolerants i estan més adaptades als espais urbanitzats: Tórtora turca (Streptopelia decaocto), Pit-roig (Erithacus rubecula), Merla (Turdus merula), Tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), Mosquiter (Phylloscopus collybita), Cadernera (Carduelis carduelis), un grapat de gafarrons (Serinus serinus), pardals comuns i un pardal xarrec (Passer montanus).

Pardal xarrec

I per finalitzar comentar que vaig veure els meus dos primers colits grisos (Oenanthe oenanthe) de la temporada a la mateixa plana litoral on cantava una Cogullada (Galerida cristata), que com vaig dir al principi, malgrat la mala qualitat de l’entorn aprofita el que resta d’aquest litoral tan maltactat, però que és la demostració de què la vida lluita amb força, només cal donar oportunitat i mirar més enllà dels nostres propis interessos.

Moltes gràcies per haver-me “escoltat”.