Avui s’ha celebrat el Dia Mundial de l’Aigua sota el lema "Aigua per a les Ciutats: Responent al desafiament urbà". La qüestió és força important. La població urbana al món creix de manera exponencial i la demanda d’aigua es multiplica cada dia. La conseqüència més inmediata és que més de 850 milions de persones no tenen accès a l’aigua potable. Estem davant un greu problema de desigualtat social i d’una crisi ambiental d’una magnitud difícil de ponderar.
Fins no fa gaire, l’aigua era tractada com si fos un recurs ilimitat. Tanmateix només un 2,5 % de l’aigua del planeta és dolça, i al voltant d’un 70% d’aquesta aigua està congelada! Tractem doncs amb un recurs limitat i no renovable. He dit tractem? Doncs ho sento. Volia dir mal-tractem. Actuacions pensades des de l’utilitarisme més economicista, han provocat un desequilibri del cicle hídric. Sobreexplotació, deforestació, gestió ineficaç, irresponsabilitat o contaminació són termes que giren al voltant d’aquesta crisi. Crisi que és molt present. Una realitat contundent que no acabem d’empassar-nos. Una manca de conciència general i en certa manera estimulada, que aposta per l’abús en comptes de la sostenibilitat i l’ús racional. Fixem-nos si no com augmenta el consum d’aigua embotellada.
Quan explico el cicle de l’aigua als nens sempre acabo parlant d’una de les principals fonts d’aigua: els rius. L’aigua és creadora d’ecosistemes i portadora de nutrients, i els rius són esencials en aquest procés. Elements fonamentals per a la vida són transportats per aquestes artèries. Malgrat aquesta importància tan vital, són maltractats, fins a un punt alarmant i indignant. La sobreexplotació, la gestió ineficaç, quan no l’agressió directa, han reduit la productivitat d’aquests ecosistemes, avocant-los, de vegades, a autèntiques catàstrofes ambientals. Molts rius quan arriben a zones amb una gran pressió urbana, perden la seva condició natural i es transformen en altres coses. Aquestes corrents estan amenaçades per infraestructures de tota mena, i el seu impacte ambiental mai serà subsanat pels beneficis que aquelles puguin generar.
Els rius, però, no són només importants per la seva funció ecològica, resultan un actiu social molt estimable. Generen nous espais d’oci i contribueixen a la millora de la qualitat de vida. La seva gestió però és poc democràtica i es trenc amb un principi bàsic que va ser acordat en la Conferència Internacional sobre l’Aigua y el Medi Ambient, que es va celebrar a Dublín el 1992. Diu així: “El desarrollo y manejo de los recursos hídricos deben basarse en un enfoque participativo que incluyan a los usuarios, los planificadores y a quienes definen las políticas a todo nivel.” Això no s’està complint. Moltes mesures es prenen en funció de determinats interesos alients a l’interès general i greument perjudicials per l’ecosistema. Si parlem de la gestió d’un bé comú, tan escàs i limitat, penso que la ciutadania té molt a dir.
Una nova conciència s’està escampant entre els ciutadans, però encara calen canvis profunds en la manera de veure (i de viure) la natura. És una conciència encara massa antropocèntrica i massa allunyada de la realitat ambiental. Per la meva banda, continuaré explicant als nens i nenes de l’escola, que són els rius, com són, com van ser i com volem que siguin. I sobretot, que cada cop que obrin l’aixeta s’adonin de la ioia que hi flueix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada