Març a Ponent

El mes de març és un temps de transició, la natura encara no s’ha tret l’hivern de sobre, però ja comença a vestir-se de primavera. Moltes aus hivernants ens abandonen i d’algunes espècies només queden les escurrialles (perdó per l’expressió), alhora que arriba l’avantguarda dels migrans estivals que ja tornen dels seus refugis hivernals africans. Aquest temps, d’un pas enrere i dos endavant, m’agrada especialment a la Plana de Lleida. Els camps canvien l’austeritat hivernal pel color verd dels brots de blat, i els cruixidells i les calàndries desbordades, omplen l’ambient amb el seu cant.

Març, falsa primavera, diu una dita. En efecte, ho sembla per moments, com el dia 1, que vaig veure tres orenetes vulgars sobrevolant l’estany d’Ivars, poc després de veure una femella d’Esmerla (Falco columbarius), una especie estival solapant-se amb una hivernant en un dia d'aquells que no fa fred pero millor no treure’s l’abric. Aquesta era la postal del primer y tercer dia de març a l’estany d’Ivars. 

A l’estany encara hi restaven un grapat d’ànecs hivernants. El dia 1 hi havia com a mínim 3 ànecs xiuladors (Anas penelope), 2 ànecs grissets (A. strepera), 82 xarxets (A. crecca), 292 ànecs collverds (A. platyrhynchos), 1 Ànec cuallarg (A. acuta), 131 (194 ex. el 4/03/11) ànecs cullerots (A. clypeata) i 1 Morrell de cap roig (Aythya ferina). Molts encara hi romandran uns dies més, i potser se solapin amb d’altres que arribaran del sud per substituir-los. Entretant els locals, com ara el Cabussó emplomallat (Podiceps cristatus), comencen a guarnir-se amb les seves gales, les hormones s’estan despertant, i els rituals de corteig s’insinuen, quan no són clarament explícts. 

Cabussó emplomallat

Ànecs cullarots mascles

D’altres espècies, que senten també l’arribada de la primavera, veuen com alguns dels seus congèneres se’ls afegeixen durant uns dies. És el cas de la Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus). A l’estany d’Ivars n’hi ha una colònia, però en aquesta època als locals i als hivernants que encara hi resten , se’ls afegeixen molts migrants que es desplacen cap al nord. Així, el vespre del dia 1 vaig assistir a una concentració espectacular de gavines rialleres: més de 3000 exemplars s’havien aplegat per passar la nit en la seguretat de les aigües d’aquesta zona humida. Entre elles, va aparèixer una altra espècie de gavina molt lligada a l’hivern, la Gavina cendrosa (Larus canus); n’hi havia dos exemplars, ambdos de 1r hivern el 4/03/11. Aquell va ser un dia destacat pel que fa a gavines, ja que a les esmentades, cal afegir un parell de gavines menudes (Hydrocoloeus minutus), 4 gavians foscos (Larus fuscus) i 113 gavians argentats (L. michahellis).

Tot i que anar a l’estany d’Ivars, és sempre un plaer, la visita a la Plana de Lleida anava adreçada principalment a visitar i recòrrer els secans. Quan camino per aquestes planes inmenses sento que només existeixo jo, les calàndries (Malanocorypha calandra), els cruixidells (Emberiza calandra) i una sensació d’infinut, menys per les calàndries, és clar, que ho abasten tot amb el seu cant, i quan sona un xoriguer, vés amb compta que és una calàndria! Són molt bones imitadores, i gràcies a elles vaig sentir el meu primer virtual Abellarol de la temporada.

Calàndria

Molts exemplars ja començaven a marcar territori, però encara es podien veure grans estols alimentant-se als camps de blat, sobrevolant-los. El grups de vegades estaven barrejats amb aloses (Alauda arvensis) i cruixidells, encara que aquests últims s’estimaven més parar-se a dalt un matoll o un atmeller i deixar anar el seu cant monòton i irritant.

Per posar un exemple de com estaven els secans, el 2 de març en un recorregut de 3 km pel secà de Bellpuig, vaig detectar 140 ex. calàndries. Entremig una femella d’Esmerla que els va donar una mica de canya sense gaire èxit. Alguns grups de fringílids trencaven l'hegemonia de les calàndries. Els passarells (Carduelis cannabina) els vaig veure en tres estols de 26, 30 i 19 ex. i algun altre solitari, mentre que les caderneres (C. carduelis) estaven aplegades en un gran estol de 111 ex., tot un espectacle de color cada cop que aixecaven el vol; i els pinsans (Fringilla coelebs) van ser els més escasos, com era d’esperar, amb tant sols vuit exemplars, la sorpresa però la va donar precisament un petit grup d’aquesta espècie, ja que dels cinc que n’hi havia, un era un Pinçà mec (Fringilla montifringilla). Tornem-hi: un altre ressagat hivernal, que contrastava amb l'alè estival de l'única Puput (Upupa epops) que hi vaig veure. D'altres estepàries estava més aviat fluix: de sisons per exemple només en vaig veure dos. Els residents van destacar en general per la seva escassetat: a tot el secà només vaig veure dues perdius (Alectoris rufa), un Botxi meridional (Lanius meridionalis) i només vaig trobar un úninc mas ocupat per quatre xixelles (Columba oenas). De rapinyaires tres quarts del mateix, a més de l'Esmerla, tres milans reials (Milvus milvus), una femella d'Arpella (Circus aeroginosus) i dos xoriguers (Falco tinnunculos).

Xixelles

Botxí

La sensació d’hivern sí que va sser més notòria a Gerb. Uns kilometres més al nord els secans van ser substituits per arbredes i per camps de fruiters. A diferència de Bellpuig, la petita vall de Gerb estava plena de pinsans i entre els diversos grups, vaig veure altres dos pinsans mecs. Entre els fruiters abundaven els tords (Turdus philomelos), amb un mínim de 28 ex., també un solitari Tord ala-roig (T. iliacus) i als camps més oberts alguna Griva (T. viscivorus). El més destacat però varen ser tres durbecs (Coccothraustes coccothraustes) que vaig veure a la pollancreda que hi ha al partidor de Gerb, un lloc tradicional per observar aquesta espècie.

Griva

L’embassament, pel contrari, era poc engrescador. Collverds fins a 121, tres parelles de grissets, un Cabusset (Tachybaptus ruficollis), 18 cabussons emplomallats, 53 corbs marins grossos (Phalacrocorax carbo) a l’allocador, un Martinet blanc (Egretta garzetta), quatre bernats pescaires (Ardea cinerea) i 31 fotges. Més content que un gíjol, vaig tornar cap a Lleida. L’endamà m’esperaven els secans del sud.

3 de març

Cruixidell

En sintonia amb el secà de Bellpuig, Alfès era domini absolut de calàndries i cruixidells. A trencar d’alba enfilava la pista que porta cap a la timoneda d’Alfès. Abans d’arribar-hi, hi ha un trecall que va cap al sud. Una filera d’atmellers trenca l’horitzó i la boira matinal difumina les siluetes, les siluetes dels cinc milans reials i l’arpella que van passar la nit a les branques i que esperaven amb paciència els primeres escalfors d’un Sol incipient i tímid que mai va acabar de sortir. Sota un cel gris i amenaçant, va transcòrrer el matí. Considerant la monòtona homogeneitat dels resultats dels secans (l’abril serà el contrast), vaig optar per cercar una espècie talismà: el Colit negre (Oenanthe leucura).

A aquest colit, li agraden les zones seques i nues, i gens planes, per això cal buscar zones roquelloses i amb pendent. Al sud de la timoneda d’Alfès hi ha un lloc que reuneix totes aquestes condicions i on es factible veure l’espècie. I cap allà que hi vaig anar. Vaig tenir molta sort, després de veure Merla blava (Monticola solitarius) diverses vegades, finalment vaig trobar un mascle de Colit negre que es va deixar veure força bé.

En aquell moment, va començar a ploure, i ho va fer de valent. No obstant això, vaig continuar i entre xafac i xafac anava observant. Així va ser com em vaig trobar amb una mirada que no em treia els ulls de sobre. Al furat d’un penyassagat uns ulls grocs i rodons m’observaben amb atenció. Era un Duc (Bubo bubo), que al seu amagatall esperava l’arribada de la nit. Mentres  l'observaba pel telescopi, recordava això que els dic als nens de primer cada tarda de conte a la biblioteca: orelles d’elefant, ulls de mussol i boca de pinyó. Potser estaria bé dir-lis només: pareu atenció com ho fa un mussol (bona vista, bona oïda i molt silenciós).

La pluja no em va deixar gaires opcions. Vaig recòrrer camps, mirar basses aquí i allà, i finalment vaig decidir anar a Utxesa, per tal de veure els allocadors de rapinyaires. A l’inmens canyissar de l’embassament, no només dormen rapinyaires, també ho fan milers de moixons. Em van explicar, per exemple, que es van estimar fins un milió d’estornells els que hi dormen a l’hivern. Les meves xifres, però, són molt més modestes, la qual cosa no les fa menys fascinants: 340 gralles (Corvus monedula) no està gens malament. El cas és que moltes rapinyaires utilitzen el canyís per allocar-s’hi, principalment arpelles vulgars i pàl·lides (Circus cyaneus): quatre femelles del primer i 5 femelles i 1 mascle del segon, vaig controlar aquell vespre plujós. D’altres, en canvi, el fan servir per procura-se un bon àpat abans que es posi el sol, tal com va fer una Esmerla atenta a l’entrada de passarells i cruixidells.

Finalment caldria parlar una mica d’aquàtiques, ja que parlem d’una zona humida.  Pero l’embassament d’Utxesa no destaca especialment en aquest sentit en aquesta època. Comentar tan sols que vaig veure sis cignes muts (Cygnus cygnus), probablement del mateix grup de vuit exemplars que havia vist a la tardor.

                  

4 de març

Toca tornar al asfalt i al formigó, canviar l’horitzontalitat relaxant per la verticalitat de la ciutat. Abans, però, em vaig aturar a l’estany d’Ivars. Una parada amb sort, gavina menuda, gavina cendrosa, polla blava (Porhyrio porhyrio), i un ocellet molt estimat per tots els amants de les aus, una cotxa blava (Luscinia svecica), dos exemplars que tornen cap a les seves àrees de reproducció al nord d’Europa.

Gavines, anelles i... molèsties

El cap de setmana passat m’havia proposat fer la ICAO i participar en la lectura d’anelles d’aus marines, però es van presentar alguns imponderables i no va poder ser ni una cosa ni l’altra. Com que dilluns començava la setmana blanca a l’escoles i tenia per davant uns dies aprofitables, vaig decidir anar a Vilanova i la Geltrú, un bon lloc per gavines i gavians, a fer el que no vaig poder el cap de setmana.

Així el 28 de febrer era a Vilanova escombrant estols de gavines i gavians a la recerca d’exemplars anellats. Realment no vaig tenir gaire sort, només vaig veure un Gavià fosc (Larus fuscus) amb anella groga (l’observació però va ser tant breu que no vaig tenir temps de fer-ne la lectura), y una Gavina corsa (Larus audouinii) amb anella blanca i codi negre AC93 al tars dret i metàl·lica al tars esquerr, que vaig veure al port. L’exemplar va ser anellat com a poll al Delta de l’Ebre el 2006.

Els estols eren força minsos i entre el port, i la platja de Ribes-roges només vaig comptar: 213 gavines capnegres (Larus melanocephalus), la majoria adultes (96,7%), 69 gavines rialleres (Chroicocephalus ridibundus), 10 gavines corses, 80 gavians foscos i 54 gavians argentats (Larus michahellis).

Ja que la cosa pintava magra a Vilanova, vaig apropar-me a la desembocadura del riu Foix a Cubelles. La presència de diversos gossos havia foragitat la majoria de gavines, i només romania un estol de 94 capnegres (81 adults, 3 ex. de 2n hivern i 10 ex. de 1er hivern), 131 rialleres i 5 gavians foscos davant la desembocadura. Tan sols un petit percentatge estava parat a les roques de la platja, la resta estaven aturades a l’aigua. Aquí tampoc vaig tenir gaire èxit amb les anelles.

El fet és que vaig sortir una mica rebotat amb l'actitud d'una parella amb dos gossos. Encara no acabo d’explicar-me perquè les autoritats no posen fre a les molèsties a la fauna. Els gossos voltant per la llera del riu i els amos llençant-los pilotes a l’aigua animant als gossos a nedar, conscients de les molèsties a la fauna) fa perdre tot el potencial faunistic a aquest indret. I si no m’equivoco les molèsties a la fauna estan penalitzades. Però és clar, com que són gavines! Quin interès pot tenir això! Es deuen de preguntar els uns i els altres. Doncs jo els hi explico. 

En aquest moment, aquests ocells es troben en plena migració cap als seus llocs de cria. Les aus estan mudant el plomatge i necessiten llocs on poder descansar i alimentar-se. Em penso que tenen dret a l’ús d’aquesta mena d’indrets, de la mateixa manera que la gent té també dret a gaudir-ne, sí, a gaudir-ne, però d’una manera civilitzada i respectuosa amb l’entorn i les criatures que hi viuen i amb la resta de persones. Aquí us deixo un petit vídeo de gavines capnegres i rialleres disfrutant d’un moment de descans.

ICAO i ANELLES

Aquest serà un cap de setmana mogudet. D’una banda està la ICAO (Inspección costera de aves orilladas), que com cada any es fa durant la segona quinzena de febrer. Es tracta de recòrrer trams de costa per tal de localitzar cadàvers d’ocells marins (o qualsevol altre) que hagin estat arrossegats fins les platges, així com de pendre nota de l’estat de les platges (contaminació, residus...). La informació recopilada serveix per fer-nos una idea de la mortalitat , fenologia i altres aspectes de les aus pelàgiques que hivernen a les nostres costes. Podeu trobar tota la informació aquí.

Espulgabous mort a una platja del Maresme.

Simultàniament se celebren les jornades d’observació d’ocells marins anellats amb PVC. Cada any centenars de gavines, gavians, corbs marins i d’altres espècies són marcats amb anelles de lectura a distància. La informació recavada permet conèixer i podet gestionar amb més eficàcia les seves poblacions. Pels que no són científics, però ens agrada col·laborar amb aquests projectes, resulta molt interessant saber la biografia dels ocells que viuen per les nostres contrades. Moltes vegades, una anella ajuda a aportar informació sobre plomatges, muda, datació, etc.  i és una bona manera d’apendre amb espècies que moltes vegades presenten problemes d’identificació, com ara el gavians.

Gavina riallera anellada amb PVC.

Doncs, aquest cap de setmana pertoca platges i anelles. Animeu-vos, ben us puc asegurar que és una manera bona i profitosa d’aprofitar el cap de setmana (si estàs una mica boig).

Híbrid melanocephalus x ridibundus

Encara es un off-topic per aquest bloc, cosa que darrerament passa sovint, faig aquesta entrada considerant l'interès de l'observació i la possibilitat de fer una troballa semblant a Catalunya.

El pasado 13/02/11, dando un paseo por la orilla de la playa de Patos, Panxón, Nigrán (Pontevedra), me encontré con lo que creo que es un adulto híbrido de Larus melanocephalus x ridibundus. El ejemplar se encontraba acompañado de varias gaviotas reidoras (Chroicocephalus ridibundus), lo que permitió la comparación directa. En las líneas que siguen a continuación desarrollo una peña descripción del ejemplar, que acompaño con unas fotografías que le pude realizar.

Estructura

En tierra, mostraba una estructura semejante a melanocephalus pero más estilizada, menos compacta. En general era más longilíneo, recordando a una ridibundus grande y patilarga. En vuelo, sin embargo, presentaba una estructura robusta, con alas más anchas y cortas que una ridibundus y cuello corto, lo que unido al tamaño de la cabeza, más grande y voluminosa, le daba un aspecto muy compacto.

Partes no emplumadas

Pico más robusto y grande que ridibundus, de color rojo burdeos con banda subterminal negra y punta de un amarillo apagado (o anaranjado) más pálido en el extremo final; más puntiagudo y fino que el de una melanocephalus (y de aspecto menos robusto), con las mandíbulas paralelas y ligeramente caído en su tercio distal. Patas rojo oscuro, obtusas, poco brillantes, proporcionalmente más largas que en ridibundus. Medias lunas blancas, anchas y conspícuas, encima y debajo del ojo. Anillo ocular rojo. Iris oscuro.

Plumaje

Se trata de un ejemplar adulto, mudando a plumaje de verano. Tiene la muda muy avanzada, con la caperuza ya prácticamente formada (menos desarrollada en la frente y alrededor de la base del pico). Esta caperuza sigue el diseño de ridibundus, es decir, alcanza la parte posterior del píleo, pero no baja por la nuca hacia la base del cuello. Partes superiores de un tono gris demasiado oscuro para melanocephalus, más parecido a ridibundus. P10 a P8 blancas, igual que las grandes cobertoras primarias correspondientes, formando una cuña blanca en la parte exterior del ala (rasgo típico de ridibundus). Primarias internas grises. P10 a P6 con bandas subterminales negras y puntas blancas mucho más anchas que en ridibundus. P5 con una mota subterminal negra en la bandera interna. P10 con banda negra longitudinal muy bina en la bandera externa. Secundarias internas y medias más pálidas, con puntas blancuzcas, lo que insinua una banda pálida en el borde de fuga. Parte inferior del ala blanca, a excepción de las puntas de las primarias externas (P10-P6), que con su patrón blanco y negro forman un borde oscuro discontínuo, semejante al de una melanocepalus de 2º invierno. Cola y obispillo blancos. Resto de las partes inferiores blancas.

Gavines (2a part)

Amb el Gavià fosc (Larus fuscus) entrem en el grup de les grans gavines. Un grup amb quatre classes d’edat, que de vegades, la seva identificació dóna molts mals de cap. Tant a Catalunya com a Galícia es repropueixen unes poques parelles d’aquesta espècie d’ales i parts superiors molt fosques. A prop de casa dels meus pares, per exemple, n’hi ha una colònia establerta a les Illes Cies. A Catalunya cria al Delta de l'Ebre. El contingent important, però,  arriba a la tardor (ja des de finals de l’estiu); a l’hivern encara és una espècie comuna, tot i molt menys nombrosa que la michahellis, si més no en aquesta zona del sud de Galícia; i els nombres tornen a augmentar a finals de l’hivern amb la arrivada dels migrans que pugen cap al nord.

Adult (esquerra) i 1r hivern (dreta)

Però si hi ha un làrid omnipresent, aquest és el Gavià argentat (Larus michahellis), l’ocell marí nidificant més abundant a tota la península. Els que veiem a Barcelona i la resta del Mediterrani pertanyen la subespècie nominal michahellis, mentre que el Cantàbric i Galícia estan habitats per la subespècie lusitanius. Aquestes michahellis del nordoest peninsular són generalment més petites, amb la projecció primària proporcionalment més llarga i les potes generalment més curtes, presentant en conjunt un aspecte més estilitzat. També hi ha diferències estructurals, morfològiques i diferències en la fenologia de muda que permeten la determinació al camp, tot i que cal tenir molta experiència.

Exemplar de michahellis del Mediterrani mudat ja a 1r estiu.

Con que és una espècie molt lligada a ambients humanitzats i molt familiaritzada amb la gent, aquestes setmanes he tingut possibilitat de veure diversos exemplars anellats:

1) Exemplar de 1r hivern amb anella negra i codi blanc 326M, observat al port de Vigo el 14/01/11. Pertany al projecte gallec de Francisco Do Campo.

2) Adult amb anella verda i codi blanc ZA1C al tars dret i anella metàl·lica al tars esquerre observat el 19/01/11 i el 7/02/11 al regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra). És també un exemplar anellat a Galícia.

3) Exemplar de primer hivern amb anella negra i codi blanc 269M al tars esquerre i anilla metàl·lica al dret, observat al port de Vigo el 07/02/10, i a la platja de Canido el 09/02/11.

Pertany al projecte gallec de Francisco Do Campo.

4) Exemplar de 2n hivern amb anella negra i codi blanc 221M al tars dret i anella metàl·lica a la tíbia dreta, obsservat a la platja de Santa Marta, Baiona, el 04 i 11/02/11. Aquest exemplar també pertany al projecte de Francisco Do Campo, però com veieu no és una michahellis típica. Es tracta d’un exemplar molt fosc, tant que vaig tenir molts dubtes amb la identificació i inicialment vaig pensar que es tractava d’una fuscus. Un exemple del que deia a l’inici: la identidicació dels inmadurs de vegades resulta molt complicada.

i 

Molt semblant a michahellis, és el Gavià argentat de potes roses (Larus argentatus). De fet, fins no fa gaire eren considerats coespecífics. A Galícia és una espècie molt més freqüent que al Mediterrani, on és anual, però molt escassa. A la zona del Val Miñor, però, és una espècie molt escassa també, que sembla no presentar-se de manera regular. Aleshores he estat molt afortunat, doncs en uns pocs dies vaig veure un exemplar de 1r hivern, un de 3r hivern i un adult/4t hivern.

Exemplar de 3r hivern.

Adult (dreta) i a la foto d'abaix. és el de l'esquerre.

El Gavinot (Larus marinus) és el “primo de Zumosol” entre les gavines. Gavión, Great black-backed Gull o Gaviotón són noms que apel·len precisament a la seva gran corpulència. Una raresa al Mediterrani, resulta comú a Galícia, on des de fa no gaires anys també es reprodueix. Aquí teniu unes fotos d’exemplars de diverses edats.

1r hivern (dreta)

1r hivern

1er hivern amb un plomatge més desgastat.

3r hivern.

Finalment, tanco aquesta entrada sobre gavines amb una espècie molt desitjada per qualsevol ornitòleg: el Gavinot polar (larus glaucoides). Aquesta espécie d'origen groenlandès, és de presència regular als darrers anys a la península. A Catalunya, però,  no va ser citada fins el 2009, quan un exemplar de 1r hivern va aparèixer al port de Cambrils (Tarragona). A la zona del Val Miñor, n’hi ha unes poques citacions, però cal destacar l’estada d’un exemplar que va arribar al 2009 i encara roman al sud de la ria de Vigo, sent especialment fidel a la platja de Calzoa. Podeu lleguir la seva història al bloc d'en José Ramón. Us deixo amb unes fotos d’aquest exemplar que vaig veure ahir 13 de febrer per darrer cop.

Gavines (1a part)

Ja fa unes quantes setmanes que soc a Galícia. Durant aquest temps, poca cosa he pogut fer, tot el que es pot arribar a fer a un braç enguixat. El que si que podia, era gaudir de bones passejades pels voltants del poble, i amb l’ajut d’en Miquel i els meus pares he pogut fer alguna que d’altre observació, moltes des de la finestra de casa. He vist unes quantes espècies d’aus en aquet temps (interminable de vegades), però aquí parlaré només d’un grup d’aus pel que sempre m’he sentit especialment atret: les gavines.

Amb més de 3000 km. de costa, Galícia és un paradís per aquestes aus. Moltes de les espècies que apareixen aquí es fàcil trobar-les al Mediterrani, d’altres són molt rares i unes poques són realment excepcionals o no han estat citades. Avui, però, parlaré d’espècies que han estat registrades de manera regular o ocasional a Catalunya. Començaré amb les més petites.

La Gavina capnegra (Larus melanocephalus) és un representant de la família típicament mediterrani, el seu nom anglès, Mediterranean Gull, ho especifica clarament. No obstant això, des de la meitat del segle passat s’ha estès per tot l’occident d’europa (Alemanya, Dinamarca, Països Baixos, Bèlgica, França, Anglaterra). Mentre a les costes mediterrànees era una espècie molt comuna, resultava un esdeveniment destacable l’observació d’un exemplar a les costes cantabro-atlàntiques (així recordo l’observació d’un juvenil un estiu de finals de la dècada dels 1980). D’una manera vertiginosa les observacions es van anar incrementant, fins que es va convertir en una espècie comuna i regular a Galícia. L’expansió de l’espècie cap a l’oest ha anat clarament lligada a l’ampliació de les àrees de migració i hivernada. L’anellament a les colònies de reproducció ens permet conèixer l’origen dels exemplars, i ara sabem que majoritariament arriben des de França i Bèlgica i altres zones del mar del Nord. Durant aquests dies he pogut fer les següents lectures:

1) Adult amb anella blanca i codi negre 3C83 al tars esquerre i anella metàl·lica a la tíbia dreta, observat al regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra) el 14/01/11. Exemplar francès del projecte de Camille Duponcheel.

2) Exemplar de 2n hivern amb anella verda i codi blanc R24V al tars esquerre i anella metàl·lica a la tíbia dreta, observat al regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra) el 19/01/11. Exemplar belga del projecte de Renaud Flamant.

3) Adult amb anella verda i codi blanc 3TL5 al tars esquerre i anella metàl·lica al tars dret, observat al regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra) el 28/01/11. Exemplar belga del projecte de Renaud Flamant.

4) Adult amb anella blanca i codi negre 3V76 al tars esquerre i anella metàl·lica al tars dret, observat al regato Muiños, Arealoura, Nigrán (Pontevedra) el 14/02/11. Exemplar francès del projecte de Camille Duponcheel.

La Gavina vulgar (Chroicocephalus ridibundus) és tant comuna a la Mediterrènia com a l’Atlàntic. A Galícia li diuen Gaivota chorona pel seu costum de muntar fortes cridòries. És una gavina petita i molt lligada a ambients humanitzats.

Adult amb plomatge hivernal.

La Gavina cendrosa (Larus canus) és una de les meves preferides. Habita el nord d’Europa i és un visitant regular però escàs a Catalunya. Al nord de Galícia i Astúries és més nombrosa, tot i que la seva abundància està molt lligada a les condicions meteorològiques en les seves àrees nórdiques d’hivernada. Al sud de Galícia, no obstant això, resulta molt més escassa. En aquest dies n’he vist dos exemplars de 1r hiver al regato Muiños el 1/01/11 (el dia que em vaig trencar la mà), un adult al mateix indret el 9/02/11; i un 1r hiver a l’Esteiro da Foz, observat des de la finestra de casa el 7/01/11.

Exemplars de 1r hiver amb gavines
capnegres (adult a l'esquerre i 1r hivern a la dreta). El patró del
plomatge recorda al d'un gavià de 2n hivern.

Adult. És com una versió en miniatura de michahellis.