Aquarel·les de Paco Torres

Apropar-se a la natura o que ens apropin la natura? En uns temps en què l’allunyament del nostre entorn natural és cada cop més evident, Paco Torres veu expressió i dóna ànima al riu Besòs a través de les seves aquarel·les d’aus. Les observa, les representa i ens fa el gran favor d’oferir al gran públic allò que per si mateix no veu, una cosa particularment important en els temps que vivim. Important perquè en un moment tan mediàtic, on la imatge ho és tot, el que no es veu simplement no existeix i això és fonamental en la conservació del patrimoni natural que és el riu Besòs.

Des del 12 fins al 28 de juny, podeu disfrutar de la seva obra a l'exposició al Centre de producció cultural i juvenil Polidor. Us animo a visitar-la.

Una mica més de Mallorca

Ahir vaig publicar una entrada sobre els papamosques gris de les Balears. Va ser un visita molt interessant on a més de observar aquesta singular espècie vaig veure diversos exemplars d'altres espècies rares a la Península. 

Vaig quedar sorprés per la presència del Xarxec marbrenc (Marmaronetta angustirostris), del que vaig observar una parella una tarde i 4 exs. a l'endemà. Tots a S'Albubera. 

A Cap Fomentor els falcons de la Reina (Falco eleonorae) van oferir tot un espectacle de vol. Primer un grup de 4 exs. i més tard una parella en vol nupcial. Un dia més tard, vaig veure altres 2 exs. caçant insectes a S'Albufera.

No va faltar la subespècie endèmica de l'illa del Capsigrany (Lanius senator ssp. badius). Molt escàs a tot el territori que vaig recòrrer, la meitat oriental de l'illa.

I naturalment vaig veure els dos tallarols illencs, la Tallareta balear (Sylvia balearica) i el Tallarol de Moltoni (Sylvia (cantillans) moltonii), de les que malauradament no vaig poder aconseguir fotografia.

Mallorca sempre és una bona destinació per veure ocells a la primavera. Jo em feia un grapat d'anys que no hi era. Després d'aquesta visita, de ben segur que el parèntesi no serà tan dilatat. A 3o minuts de Barcelona i a un preu prou asequible és la destinació perfecta per visitar en el moments calents de la migració. No defrauda.

Nota breu sobre el Papamosques gris balear

Fa unes setmanes vaig passar tres dies a l’illa de Mallorca. Durant l’estada vaig observar una espècie força comuna als diferents ambients de l’illa, el Papamosques gris (Muscicapa striata). Aquesta espècie, que s’estén per gran part del Paleàrtic, apareix a les Illes Balears representada per una població amb rang de subespècie, ssp. balearica.

Uns aclariments previs

Les espècies són grups de poblacions que estan en contacte, el que permet mantenir un flux genètic entre inmigrants i emigrants de diferents ents poblacionals. Aquesta barreja manté les espècies més o menys homogènies, amb diferències de vegades tan subtils, que de poc serveixen  a un observador per diferenciar-les al camp. Tanmateix, el fet insular afavoreix un aïllament més intés que fa que aquestes divergències subtils prenguin prou consistència com per poder convertir-se en trets diferenciadors dels exemplars de les diferents poblacions.

A les Illes Balears ha passat una mica això. El flux genètic entre inmigrants i emigrants ha estat prou contingut com per a generar diferències significatives amb altres poblacions. No és l’únic cas a la Mediterrània, ja que a les illes de Còrsega i Sardenya, hi trobem la ssp. tyrrhenica i al Mediterrani oriental, la ssp. neumanni, que s’estén cap a l’est des del Pròxim Orient a través del Caucàs fins la Sibèria central.

Com podem reconèixer al Papamosques gris de les Balears?

Hi ha trets biomètrics, estructurals i de plomatge que permeten la diferenciació. Pel que fa als primers, cap tenir l’ocells en mà. En aquest sentit, fa un dies en Marc Illa va publicar un post molt interessant al seu blog, que us animo a visitar. Aquí tractaré només d'aquells trets que ens ajudaran a diferenciar-lo al camp: l’estructura i el plomatge. Però abans un matís molt important, només parlo d’exemplars adults o si més no de segon any calendari!

Noteu el fons blanquinós de front i pili, que fa destacar el ratllat fosc.

Flancs blanquinosos en comptes d'ocracis. Estan nets, sense estriat.

En un primer cop d’ull, crida l’atenció l’aspecte molt més lluminós i net del plomatge, en comparació als exemplars de la subespècie nominal striata. Hem de fixar-nos en aspectes com el front i pili blanquinosos amb ratllat fosc; les parts inferiors més pàl·lides i molt poc marcades; el llistat pectoral sembla difuminat o garabé absent; mentre els flancs están aparenment nets, mostrant un to blanquinós. Les parts superiors són gris marronoses pàl·lides. Sobre aquest fons, l’ull negre és molt cridaner.

L'ull fosc descata molt sobre la cara pàl·lida.

En contrast, striata resulta molt més marcat per tot el cos, especialment la pitera, amb estries que arriben als flancs, tenyits d’un to més ocraci o beigue. Les parts superios tendeixen més al gris fosc, inclosos front i pili. Comparat, resulta molt més brut i menys contrastat.  

Pit molt estriat.

Flancs ocracis. L'estriat del pit arriba fins als flancs.

Estructuralment ambdues subespècies són molt semblants, però la mida més petita de balearica pot recordar un Fycedula. Un altra cosa interessant que crida l’atenció en vol és el contràs de la cua força fosca amb el cos pàl·lid.

A Catalunya hi ha uns quants registres d’aquest taxón, un al parc Diagonal Mar de Barcelona. Atenció al papamosques grisos d’aspecte pàl·lid!

Més informació: http://www.raco.cat/index.php/AnuariOrnitologic/article/download/106223/151385

Cancó a la Plana de Lleida

El passat cap de setmana vaig estar per la plana de Lleida. Amb un ambient plujós i una fresca inusual per aquestes dates, vaig poder gaudir de l’explosió de sons i colors propis d’aquesta època. Aquí us deixo una petita mostra per a compartir.

Amagats entre herbassals xisclaven els sisons.

Alguns, més agossarats, ho feien a un descampat.

I s'havien d'esforçar, per poder fer-se escoltar. 

Les calàndries, arreu, des del cel o des del terra, 
abocaven un cabal 
de notes interminable. 

L'aire volien copar.

A la vora del camí, corretejava la Terrarola. 

Alguna també cantava 
sobre els camps entre calàndries 

i ho feien amb passió 

contribuint a l'enrenou.

De tant en tant s'amagaven
 d'una ombra molt inquietant. 

L'Esparver cendrós voltava, baixava o s'enlairava, 

per després girar i tombar, 

sobre el camps que escorcollava.

Difícil ho tindrà però amb les gangues 

que, sempre alertes, 
ben amagades i quietes, 

l'observaven des del terra.

Tot vigilat pel mussol
que mirava amb ulls rodons

 al seu veí sobre el terra; 

no el confonguis amb una pedra!

Solución al ornitonigma de abril

Aún recuerdo cuando comencé en esto de la ornitología, los quebraderos de cabeza que me dieron los limícolas, y que aún e siguen dando de vez en cuando. Entonces el abanico de guías de identificación era mucho más limitado, la óptica era de peor calidad y las cámaras de fotos... ¡Vaya, que no había pelas! No obstante, tuve la suerte de tener cerca de casa uno de esos santuarios para las aves limícolas: la ensenada de Llodero en la ría de Avilés (Asturies). Allí compartí horas y horas de observación con grandes maestros en la identificación de aves, como Elías García Sánchez y César Álvarez Laó. Un fuerte abrazo para ambos. El reto del mes de abril era identificar un limícola que en aquellos tiempos resultaba bastante escaso por aquellos lares. Posteriormente se volvió más frecuente, hasta casi igualarse con su pariente más cercano.

Las fotografías a veces engañan, pero parece tratarse de un ave de tamaño mediano, longilinea y elegante. Se alimenta en aguas profundas, por lo que se puede intuir de patas y cuello largos. El plumaje es poco llamativo, con partes superiores, cuello y pecho marrón grisáceas y partes inferiores blancuzcas. A simple vista no hay ningún rasgo que resulte especialmente llamativo, sólo un suave orlado blanco cremoso en cobertoras y terciarias. Cabe recordar que los limícolas pasan por diferentes plumajes. Durante la época reproductora suelen mostrar diseños llamativos, en contraste con las libreas más modestas que lucen fuera del periodo reproductor. Igualmente, juveniles y adultos muestran patrones diferenciales, aunque ambos convergen en un plumaje invernal muy semejante. Dicho esto y basándonos en los rasgos que apreciamos a primera vista, se puede decir, sin temor a equivocarnos, que el ave de la fotografía luce una librea invernal.

Analicemos las diferentes especies propuestas. En el caso del Archibebe común (Tringa totanus), las cobertoras alares y las terciarias muestran un moteado oscuro, que está ausente en el ave de la fotografía. Estructuralmente además es menos estilizado y longilíneo.

El Archibebe claro (T. nebularia) es más estilizado. Sin embargo, el plumaje es de un gris menos marronéceo, más oscuro, con el cuello rayado sobre fondo pálido, no tan uniforme como el ejemplar de la fotografía. Además, las escapulares, cobertoras alares más internas y terciarias presentan un borde pálido a modo de muescas, característica que tampoco se observa en nuestro ejemplar.

Descartado el géro tringa, nos quedan las dos especies de Limosa. La aguja colipinta (Limosa lapponica) es una candita poco probable. ¿Por qué? Estructuralmente difiere bastante del ejemplar de la fotografía. Son aves en general más panzudas y compactas, mostrando un aspecto menos elegante y estilizado. El patrón del plumaje en invierno es mucho más contrastado, con el centro de las plumas oscuro y bordes claros, pudiendo presentar los ejemplares de primer invierno un patrón más contrastado con muescas pálidas especialmente visibles en grandes cobertoras y terciarias.

Limosa lapponica (invierno) con Calidris alpina.

Nos encontramos, por tanto, ante la última posibilidad, la Aguja colinegra (Limosa limosa), un ave de aspecto uniforme con dos tonalidades: marrón grisáceo en cabeza, cuello, parte superior del pecho y partes superiores; y partes inferiores blancas. 

Limosa limosa

El xot

La més petita de les rapinyaires nocturnes presents a Catalunya està ben representada a la Serra de Marina, on la poden trobar des de finals de març fins ben entrada la tardor. És fàcil de localitzar pel seu cant característic, un “tioo” que emet en seqüències cada dos o tres segons des que arriba dels seus quartes africans d’hivernada, fins que comença la reproducció. Malgrat que a finals de juliol es pot sentir cantar un altre cop, tot i que amb molta menys intensitat que a la primavera. Li agraden els ambient de mosaic, evitant les mases forestals denses i las zones muntanyoses per sobre dels 1000 m.s.n.m.

Hàbitat del Xot a l'entorn de Sant Jeroni de la Murtra (Badalona)

Des d’un punt de vista tròfic, s’assembla més a un paseriforme insectívor que no pas a la típica rapinyaire nocturna. Amb un ventall de preses que van des de coleòpters, ortòpters i lepidòptes de mida mitjana fins a micromamífers i ocells petits durant l’època reproductora. Aquesta dieta tan específica determina el seu caràcter migratori.

La població catalana, amb una població estimada en unes 5.430 – 7.599 parelles ha patit una devallada aproximada d’un 13%. Això té molt a veure amb el níxol tròfic de l’espècie (ús de pesticides i caràcter migratori de les poblacions). Altres amenaces citades a la bibliografia son la transformació de l’hàbitat, els usus agrícoles, la caça, l’expoli de niu i l’atropellament. També representa un factor important de declivi, la manca de cavitats per niar, degut a les polítiques forestals actuals.

La instal·lació de caixes niu, la conservació d’arbres vells, el control de l’ús de pesticides i el retorn a pràctiques agroganaderes que afavoreixen l’hàbitat del xot, són mesures adreçades a la conservació de l’espècie i l’augment de les seves poblacions.

La vessant badalonina de la Serra de Marina és un bon lloc per gaudir d’aquest “petit duc”. Aquest any les parelles han tornat a ocupar els seus territoris i el seu “tiooo” acompanya les meves passejades nocturnes, em reconforta i em relaxa. Compateixo amb vosaltres uns moments que vaig viure fa uns dies.

BIBLIOGRAFIA:

• Baucells Colomer, J. (ed.) (2010). Els rapinyaires nocturs de Catalunya. Biologia, gestió i conservació de les vuit espècies de rapinyaires nocturns catalans i els seus hàbitats. Jordi Baucells Colomer.

• Abella, J. C. 2004. Xot Otus scops. In Estrada, J., Pedrocchi, V., Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. Institut Català d'Ornitologia (ICO)/Lynx Educions, Barcelona.

Limícols al Besòs

De mica en mica es fa camí. Ja fa uns mesos des que van prohibir la pesca a la desembocadura del riu Besòs i l’efecte és més que positiu. Mai serà un Ca l’Arana o un delta de la Tordera, però aquesta primavera visitar la desembocadura del riu és tot un goig. Sempre es troba alguna cosa, que si un dia un grupet de cames-llargues, un altre una parella de corriols grossos, a l’endamà un estol de gavines corses... I no només és el fet de veure limícols i d’altres espècies aquàtiques en un moment puntual. El més interessant (i el gran avanç) és que els exemplars troben la tranquil·litat necessaria per romandre-hi hores. Aquest és el canvi substancial.

La desembocadura encara té greus problemes, però s’està aconseguin reduïr significativament el nombre de persones que hi romanen hores i hores. Tot un gran pas endavant. Ara algú passeja, s’hi apropa i després se’n va. Sembla poc, però n'és suficient perquè els exemplars més tolerants que trien la desembocadura com a lloc de repós i d’alimentació en la seva migració, hi poguin romandre un temps. La situació anterior resultava dramàtica. Les fotografies següents són només una petita mostra del desgavell en què s'havia convertir aquest espai. Era una veritable ocupació que a més de foragitar tota mena d'ocells, convertia la zona en un abocador.

Un altre factor que contribueix a la sedimemntació de limícols, és el col.lector que surt des del parc del Litoral cap a la desembocadura. Les aigües que hi aboca, eviten que la barra de sorra invaeixi l’escullera i crea una petita ensenada de fang on poden alimentar-se les diferents espècies. Des del parc de la Pau, a la banda de Barcelona, es pot observar molt bé el moviment d'aquests ocells sense pertorbar-los. Amb un telescopi o simplement amb binocles, disfrutareu d’aquestes interessants aus.

En el temps que porten de migració, s'han registrat almenys 14 espècies de limícols, a més d’altres especies d'cells aquàtics molt interessants com ara el Xatrac gros. Aquí us deixo amb una petita mostra gràfica. Disfruteu-la.