Ahir al matí vaig fer una cimera i mitja al massís del Montseny, el Turó
de l’Home i una part les Agudes (sense arribar al cim). El perquè d’una i mig
és fàcil d’explicar: el temps no ens va regalar minuts, s’havia d’anar a
treballar. Hi ha un altre per què i és el per què he anat al Montseny un 9 de
decembre. Pot semblar casualitat però no ho és. Potser un dia ho explicaré.
El dia prometia, assolellat amb núbols
trencats. Durant la pujada cap al Turó de l’Home (més de 1.700 m.s.n.m.) vam
tenir, en Javier Valladares i jo, la primera trobada interessant, un parell de
grives cerdanes (Turdus pilaris) associades
a un grup de grives (Turdus viscivorus).
Però aquest no era l’objectiu. L’objectiu era un ocell molt semblant a un
pardal. Encara que d’un gènere diferent, Montifringilla,
l’associem al nostres pardals per la seva relativa semblança i algunes vocalitzacions
que hi recordem. Bé, això ho dic jo, perquè els taxònoms, tot i estar inscrit en
un gènere propi, el van incloure a la família Passeridae, és a dir la dels pardals.
Fa uns dies, va aparèixer publicat a
l’OrnithoCat, l’observació d’un exemplar al Turó de l’Home. Ahir ho vam
intentar el Javi Valladares i jo, sense èxit. Sense èxit al Turó de l’Home. Des
d’aquest cim vèiem la carena que porta fins Les Agudes. “I si ho intetem?", ens
van dir. En menys d’un segon i mig enfilavem cap allà.
Un que camica amb cama i mitja, va dir:
“Continua tu, que jo he de fer parada en boxes”. En sortir de “boxes” sento que en Javier
em diu alguna cosa que no arribo a entendre, però quan veig que els seus
binoculars enfilen cap una roca grossa, engego motors. M’estava diem pardal d’ala
blaca. Vam trigar una bona estona a relocalitzar-lo. Això sí que mola. Quan l’adrenalina
de l’emoció s’afegeix al carburant que genera el desig, res pot aturar-te. Finalment
el van trobar. En Javier deia que era tímid, encara que no ho semblava gaire
El vam poder gaudir durant una bona estona. Aquí us
deixo unes fotos.
Un cop vist el pardal d’ala blanca, vam tornar
al Turó de l’Home a la recerca dels cercavores (Prunella collaris), que no havíem vist al principi. En arribar al
cim, vaig sentenciar amb una veu segura i contundent: “Res de res”, sense
adonar-me que a dos escasos metres rere meu, cinc cercavores rastrejaven el
terra buscant aliment. Un matí rodó i una tornada a la cotidianeitat vertical
de la gran ciutat plena de satisfació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada