Ocells i emocions

No sé vosaltres, però quan surto a mirar ocells sóc pura emoció, o potser no tan sols emoció? En una jornada d’anellament, un amic s‘entusiasmava amb la visió de les textures de les plomes dels ocells. I jo també. Durant una visita al delta de l’Ebre, la breu observació d’un bitó sobrevolant un canyar, va disparar la producció d’endorfines d’un públic aclaparadorament masculí. Jo era present. Les endorfines, que són neurotransmissors relacionats amb l’activitat física, l’excitació, el consum de certs aliments, la passió de l’enamorament o l’orgasme més sincrònic, brollaven desbocades en aquell moment. Esdeveniments i manifestacions conductuals van de la mà d’una determinada expressió facial o corporal o fisiològica, o potser tot plegat. Ningú ho dubtaria en veure’ns les cares de satisfació. O potser no ho entendria.

Quan estudiava a la universitat em van explicar que la societat occidental havia desenvolupat una sèrie de mecanismes per tal de suprimir l’efecte de las emocions, i la conseqüència havia estat una societat amb un greu dèficit emocional, com si estigués en una situació de permanent estancament emotiu. Tan pendents estaven dels nostres diners, de la nostra feina (independenment si la gaudien o no), de les nostres “necessitats” (consum), que havien deixat de banda aquella part tan important de la nostra essència que ens fa humans, les nostres emocions.

Recordo també que em van explicar que les nostres emocions contribuien al nostre creixement emocional... i intel·lectual. Ens ajudaven a pensar, a prendre decisions. En certa manera ens feien més intel·ligents. I a més no podíem prescindir d’elles, per més que vulguessin. Simplement són innates, ja que formen part de la nostra naturalesa.

Quan entro en contacte amb un altre ésser viu, el primer que experimento és una emoció. Hi ha un element cognitiu que valora subjectivament la situació. Per exemple, més d’una vegada vaig tenir problemes amb les vaques. Recordo una trobada a la Ría de la Villa (Astúries) amb un ramat d’aquests bòvids. Jo sempre els vaig respectar, amb una mica de sorna és veritat, però a partir d’aquell dia el respecte es va transformar en por. Vorejava jo la ría per un corriol d’un porreu —versió asturiana dels pòlders holandesos—, quan un grup de frisones es va apropar cap a mi. Es van apropar fent pinya. Era difícil esbrinar la seva intenció a través d’aquells ulls negres i vidriosos, però puc ben assegurar-vos que aquella visió no resultava gens agradable. Una massa blanquinegra cega, sorda i envalentonada s’apropava a mi a mig “galope de vaca” amb la cua torta i enlairada. “Eip!”, vaig cridar. “On penseu que aneu”, vaig dir ja una mica temerós, tremolós i conscient del que estava passant. Cegues i sordes, van còrrer cap a mi. Cames ajudeu-me, era poc. Ja des d’un refugi, que era l’altra banda del mur que tancava el prat en part del seu perímetre, vaig dir: “Què us passa noies? Oi que sou hervívores? Doncs, apa, a pastar herba”. La meva part cognitiva va desenvolupar un estat fisiològic, que es corresponia amb una emoció, la por, la qual es va traduir en una sèrie de elements expressius, que m’estalvio de descriure.

Quan miro ocells, el procés és el mateix. Hi ha un element cognitiu, un altre de fisiològic i una representació expressiva conseqüència dels anteriors. Si estic entre amics, la representasió expressiva serà una. Si alguna cosa o persona em cohibeix, la representació expressiva serà molt diferent. Això vol dir que cada emoció és única, perquè és creada per cadascú de nosaltres. Però a la vegada està condicionada per la societat en la que vivim. Llavors proposo:

• L’autoritat impressiona i condiciona, ens fa insegurs, tot i tenir la seguretat. Us animo a manifestar-vos, a dir el que penseu i a exercir el dret a equivocar-vos.
• La col·lectivitat impressiona i condiciona, ens fa insegurs, tot i tenir la seguretat. Us animo a manifestar-vos, a dir el que penseu i a exercir el dret a equivocar-vos.
• Hem de trencar la barrera entre el procés que vivim i l’entor en el que es  desenvolupa. No tingueu por, tothom s’equivoca i no tot és el que sembla. Us animo a desterrar vergonya i por.