Entre cercavores i pardal d'ala blanca

Ahir al matí  vaig fer una cimera i mitja al massís del Montseny, el Turó de l’Home i una part les Agudes (sense arribar al cim). El perquè d’una i mig és fàcil d’explicar: el temps no ens va regalar minuts, s’havia d’anar a treballar. Hi ha un altre per què i és el per què he anat al Montseny un 9 de decembre. Pot semblar casualitat però no ho és. Potser un dia ho explicaré.

El dia prometia, assolellat amb núbols trencats. Durant la pujada cap al Turó de l’Home (més de 1.700 m.s.n.m.) vam tenir, en Javier Valladares i jo, la primera trobada interessant, un parell de grives cerdanes (Turdus pilaris) associades a un grup de grives (Turdus viscivorus). Però aquest no era l’objectiu. L’objectiu era un ocell molt semblant a un pardal. Encara que d’un gènere diferent, Montifringilla, l’associem al nostres pardals per la seva relativa semblança i algunes vocalitzacions que hi recordem. Bé, això ho dic jo, perquè els taxònoms, tot i estar inscrit en un gènere propi, el van incloure a la família Passeridae, és a dir la dels pardals.

Fa uns dies, va aparèixer publicat a l’OrnithoCat, l’observació d’un exemplar al Turó de l’Home. Ahir ho vam intentar el Javi Valladares i jo, sense èxit. Sense èxit al Turó de l’Home. Des d’aquest cim vèiem la carena que porta fins Les Agudes. “I si ho intetem?", ens van dir. En menys d’un segon i mig enfilavem cap allà.

Un que camica amb cama i mitja, va dir: “Continua tu, que jo he de fer parada en boxes”.  En sortir de “boxes” sento que en Javier em diu alguna cosa que no arribo a entendre, però quan veig que els seus binoculars enfilen cap una roca grossa, engego motors. M’estava diem pardal d’ala blaca. Vam trigar una bona estona a relocalitzar-lo. Això sí que mola. Quan l’adrenalina de l’emoció s’afegeix al carburant que genera el desig, res pot aturar-te. Finalment el van trobar. En Javier deia que era tímid, encara que no ho semblava gaire

El vam poder gaudir durant una bona estona. Aquí us deixo unes fotos.

Un cop vist el pardal d’ala blanca, vam tornar al Turó de l’Home a la recerca dels cercavores (Prunella collaris), que no havíem vist al principi. En arribar al cim, vaig sentenciar amb una veu segura i contundent: “Res de res”, sense adonar-me que a dos escasos metres rere meu, cinc cercavores rastrejaven el terra buscant aliment. Un matí rodó i una tornada a la cotidianeitat vertical de la gran ciutat plena de satisfació.

Ocells i emocions

No sé vosaltres, però quan surto a mirar ocells sóc pura emoció, o potser no tan sols emoció? En una jornada d’anellament, un amic s‘entusiasmava amb la visió de les textures de les plomes dels ocells. I jo també. Durant una visita al delta de l’Ebre, la breu observació d’un bitó sobrevolant un canyar, va disparar la producció d’endorfines d’un públic aclaparadorament masculí. Jo era present. Les endorfines, que són neurotransmissors relacionats amb l’activitat física, l’excitació, el consum de certs aliments, la passió de l’enamorament o l’orgasme més sincrònic, brollaven desbocades en aquell moment. Esdeveniments i manifestacions conductuals van de la mà d’una determinada expressió facial o corporal o fisiològica, o potser tot plegat. Ningú ho dubtaria en veure’ns les cares de satisfació. O potser no ho entendria.

Quan estudiava a la universitat em van explicar que la societat occidental havia desenvolupat una sèrie de mecanismes per tal de suprimir l’efecte de las emocions, i la conseqüència havia estat una societat amb un greu dèficit emocional, com si estigués en una situació de permanent estancament emotiu. Tan pendents estaven dels nostres diners, de la nostra feina (independenment si la gaudien o no), de les nostres “necessitats” (consum), que havien deixat de banda aquella part tan important de la nostra essència que ens fa humans, les nostres emocions.

Recordo també que em van explicar que les nostres emocions contribuien al nostre creixement emocional... i intel·lectual. Ens ajudaven a pensar, a prendre decisions. En certa manera ens feien més intel·ligents. I a més no podíem prescindir d’elles, per més que vulguessin. Simplement són innates, ja que formen part de la nostra naturalesa.

Quan entro en contacte amb un altre ésser viu, el primer que experimento és una emoció. Hi ha un element cognitiu que valora subjectivament la situació. Per exemple, més d’una vegada vaig tenir problemes amb les vaques. Recordo una trobada a la Ría de la Villa (Astúries) amb un ramat d’aquests bòvids. Jo sempre els vaig respectar, amb una mica de sorna és veritat, però a partir d’aquell dia el respecte es va transformar en por. Vorejava jo la ría per un corriol d’un porreu —versió asturiana dels pòlders holandesos—, quan un grup de frisones es va apropar cap a mi. Es van apropar fent pinya. Era difícil esbrinar la seva intenció a través d’aquells ulls negres i vidriosos, però puc ben assegurar-vos que aquella visió no resultava gens agradable. Una massa blanquinegra cega, sorda i envalentonada s’apropava a mi a mig “galope de vaca” amb la cua torta i enlairada. “Eip!”, vaig cridar. “On penseu que aneu”, vaig dir ja una mica temerós, tremolós i conscient del que estava passant. Cegues i sordes, van còrrer cap a mi. Cames ajudeu-me, era poc. Ja des d’un refugi, que era l’altra banda del mur que tancava el prat en part del seu perímetre, vaig dir: “Què us passa noies? Oi que sou hervívores? Doncs, apa, a pastar herba”. La meva part cognitiva va desenvolupar un estat fisiològic, que es corresponia amb una emoció, la por, la qual es va traduir en una sèrie de elements expressius, que m’estalvio de descriure.

Quan miro ocells, el procés és el mateix. Hi ha un element cognitiu, un altre de fisiològic i una representació expressiva conseqüència dels anteriors. Si estic entre amics, la representasió expressiva serà una. Si alguna cosa o persona em cohibeix, la representació expressiva serà molt diferent. Això vol dir que cada emoció és única, perquè és creada per cadascú de nosaltres. Però a la vegada està condicionada per la societat en la que vivim. Llavors proposo:

• L’autoritat impressiona i condiciona, ens fa insegurs, tot i tenir la seguretat. Us animo a manifestar-vos, a dir el que penseu i a exercir el dret a equivocar-vos.
• La col·lectivitat impressiona i condiciona, ens fa insegurs, tot i tenir la seguretat. Us animo a manifestar-vos, a dir el que penseu i a exercir el dret a equivocar-vos.
• Hem de trencar la barrera entre el procés que vivim i l’entor en el que es  desenvolupa. No tingueu por, tothom s’equivoca i no tot és el que sembla. Us animo a desterrar vergonya i por.

El pati del darrere

Una mirada diferent al Delta del Llobregat i la comarca del Baix Llobregat.


http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/el-pati-del-darrera/video/5567858/

L'Ornitonigma de desembre

Aquí us deixo l'últim repte de l'any. Ara que ens apropen a l'hivern, és possible que convingui repassar alguns detalls per la seva identificació. Animeu-vos a participar. Salut!

Este es el último reto de identidicación del año. Ahora que se acerca el invierno, quizás convenga refrescar algunos detalles para clavar la identificación. Espero que os guste y os animéis a participar. Saludos.

Solución al Ornitonigma 2x1

El último Ornitonigma era doble. Se planteaba la identificación de dos especies capturadas para anillamiento, a partir del estudio detallado de sus partes superiores, sus patrones alares y el diseño de sus colas, que era lo que básicamente se podía apreciar en las fotografías. El plumaje de ambas especies es marrón con un estriado oscuro formado por la parte interna de las plumas. Se trata de un tipo de plumaje críptico que responde a la necesidad de confundirse con su entorno. En este sentido son muy parecidas. Sin embargo, si nos fijamos en el patrón de las alas (llamativa en uno y lisa en el otro) o la cola (extremos redondeados en uno y muy apuntados en el otro), se aprecian diferencias muy sustanciales.

Ornitonigma de octubre

Comencemos por el que titulé como Ornitonigma de octubre. Se trata de un ave con plumaje críptico, pero que en mano está plena de detalles: banda beigue que atraviesa de lado a lado el centro de las primarias; cobertoras grandes (hemibandera externa) y medianas con anchas puntas blancuzcas, que contrastan con el resto de la pluma marrón-negruzca; y rectrices muy apuntadas que recuerdan la punta de la cola de un pájaro carpintero (detalle muy importante). Destacan también las terciarias oscuras con bordes blancuzcos, así como las estrechas bandas longitudinales color ante de las hemibanderas externas de las primarias, y el extremo apical blancuzco de las primarias. En conjunto, el ala presenta un patrón bastante complejo y llamativo. Un patrón muy diferente al que muestran el Bisbita común (Anthus pratensis) y la Terrera común (Calandrella brachydactyla). Así lo entendieron acertadamente el 90% de los votantes de este ornitonigma. Se trataba de un Agateador común (Certhia brachydactyla), que fue capturado en una sesión de anillamiento en Gallecs, Vallès occidental (Barcelona).

Bisbita pratense

Terrera común

Detalle de la cola del agateador común. Los extremos de las rectrices apuntados y rígidos le sirven como punto de apoyo cuando trepa por los troncos y ramas de los árboles. 

Agateador común

En cuanto al segundo Ornitonigma, el de noviembre. Se planteaban cuatro posibilidades: Bisbita común, Acentor común, Buscarla pintoja y Buitrón. Antes de comenzar a descartar, hagamos una breve descripción de lo que vemos.

Como en el primer caso, se trata de un ave donde se combina el marrón en tonos más oscuros y más claros. Pero a diferencia de la anterior, no se aprecia un contraste acentuado. En mi opinión es un ave más bien lisa, con un bondo marrón y estriado negruzco desde el píleo hasta las covertotas alares. Plumas de vuelo uniformes sin marcas llamativas y cola más bien corta y redondeada. Un ave bastante discreta, que en el fondo es lo que pretende ser si no fuera por su canto.

¿Podría ser una buscarla pintoja? Según un 14% de los votantes, sí. Veamos cómo es una buscarla pintoja en otoño. Esencialmente es un pájaro de pequeño tamaño marrón-verdoso con un suave estriado oscuro. Un rasgo característico de todos los miembros del género Locustella, al que pertenece la Buscarla pintoja, es una cola muy ancha con la rectrices graduadas desde las externas más cortas a las centrales mucho más largas. Además, como migrador transahariano que es, la proyección primaria está bien acusada.

Nuestro ejemplar, por el contrario, es más bien marrón claro con un estriado grueso y cola redondeada y en apari apenas graduada. La proyección primaria es muy corta, apenas sobresale de la punta de las terciarias. Difícil encaje con una buscarla pintoja.

http://www.birding.se/birds/foto/grashoppsangare.htm

Podría ser un Bisbita común, si no fuera por el patrón del ala, el rayado mucho más grueso, la cola corta, redondeada y en apariencia poco graduada, la ausencia de rectrices externas claras, y otros muchos rasgos que todos conocéis y no hace falta enumerar.

El acentor común es también un ave de plumaje estriado, pero a diferencia del ejemplar del Ornitonigma de noviembre, el plumaje es de un color castaño-rojizo con matices grisáceos en el cuello. Ninguna de estos rasgos aparecen en nuestro ejemplar. Como tampoco aparecen las puntas blancas que presenta en las coberteras medianas y grandes.

Por lo tanto sólo nos queda una posibilidad, que se trate de un Buitrón (Cisticola juncidis). Esta fue la opción del 85% de los 21 votos emitidos. Vemos que el ala es bastante uniforme, con primarias pardo-grisáceas y cobertoras alares negruzcas con anchos bordes ante-blancuzco. Partes superiores color ante con un ancho estriado oscuro. Obsérvese el obispillo castaño-rojizo. Cola corta con manchas subterminales oscuras y bordes blancuzcos, excepto las centrales.

Cercavores al Montseny

El cercavores és una espècie que cria a les cotes més altes de les grans serralades del centre i sud del Paleàrtic. El trobem des de la Serrala Cantábrica al sud-oest d’Europa, fins les altes muntanyes del Japó. A Catalunya  cria a l’eix aixial dels Pirineus i algunes serres prepirinenques més meridionals. Està absent però de la part més oriental de la serralada (Rafa N. in Estrada, J., Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. 2004).

Fora de l’època de reproducció apareix a altres zones més meridionals del país, sempre lligat a l’alta montanya, tot i que no resulta rar a cotes per sota del 900 m.s.n.m. Fins i tot als peny-segats marins del Garraf.

Ahir vaig trobar un grup de 7 ex. al voltant del Turó de l’Home (1.705 m.s.n.m.). Quatre exemplars s’alimentaven gairabé al mateix cim, la resta ho feia al prats alpins que el voregen. Aquí us deixo unes fotos i un video de diferents individus.

BIBLIOGRAFIA:

Rafa N. 2004. Cercavores Prunella modularis. In Estrada, J., Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atles del ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp. 372-373. Institut Català d’Ornitologia (ICO)/Lynx Edicions, Barcelona.

Montseny: la fageda

En passar Sant Celoni, envoltat d’un ambient tan clarament mediterrani, és difícil imaginar que uns quilòmetres més amunt, les alzines i sureres donaran pas a una extensa fageda, que trasllada al viatger a un entorn plenament eurosiberià. És una fageda pura, orientada al nord i nord-est. Un ambient ombrívol, on les espècies mediterrànees ho tenen difícil per viure. Parlo de la fageda que ocupa el massís del Montseny, de les més meridionals del sud-oest d’Europa.

Entrar a la fageda, representa cambiar de món. Tret de les espècies d’aus més cosmopolites, que tan bé els va un ambient com un altre, la resta d’espècies mediterrànies es troben amb un mur infranquejable. La carretera que puja des de Sant Celoni, passa per Campins i s’interna en Santa Fe del Montseny, és una porta d’entrada als ambientes més eurosiberians de Catalunya. Només a algunes vessants del Pirineu i a la Serralada Cantàbrica, ens troben amb aquest ecosistema centreeuropeu. La fageda pura és homogènia. Poques espècies vegetals hi podem viure. La disposició de les fuges del faig fan que pràcticament no arribi llum al sol del bosc. Així la fageda presenta aquest aspecte de bosc de conte, amb una catifa ocre que cobreix el sól al llarg de tot l’any.

La fageda és silenciosa. I encara ho és més a l’hivern. L’hivern comença aviat a la fageda. La fredor del gris blanquinós dels troncs dels faigs es veu equilibrada pel ocre de les fulles en descomposició. El habitants de la fageda es fan pregar, i més a l’hivern, quan molts d’ells s’apleguem en la cerca d’aliment. Aquí us deixo unes imatges d’alguns dels seus habitants. Són precisament els més cosmopolites, però a més he pogut gaudir d’una mallarenga d’aigua (Poecile palustris) i d’un durbec (Coccothraustes coccothraustes).

Pit-roig

Mallarenga emplomallada

Pinsà comú (mascle)