La migració

S’ha acabat el mes d’octubre i la majoria dels migradors transaharians ja han passat per les nostres contrades. Aproximadament una quarta part de les espècies europees són migradores de llarga distància. Es reprodueixen a Europa i passen l’hivern al sud de Sahara, d’aquí el nom de migradors transaharians.

Aquest desplaçament de llarga distància que comença a notar-se des de finals de juliol, i que es torna realment notable i massiu durant els mesos de setembre i octubre, comença a minvar a finals d’aquest mes i és gairebé anecdòtic al novembre, tot i que encara serà possible trobar alguns exemplars endarrerits.

PER QUÈ SE’N VAN ELS NOSTRES OCELLS?

Hi ha un tret característic de totes les espècies animals: la seva capacitat de movimient. La recerca d’aliment, la defensa del territori, la cerca d’un territori nou on establir-se, condicions climàtiques adverses o la necessitat de reproduïr-se són tots motius prou importants per iniciar un desplaçament. Però totes aquestes raons tenen en comú una factor ecològic: l’estacionalitat.

Fageda a la primavera. Montseny.

Fageda a l'hivern. Montseny.

La primavera avança progressivament des de les valls fins els cims de les muntanyes. Turó de l'home des de les Agulles. Montseny.

A les nostres latituds es produeix una marcada diferència estacional, amb un periode favorable per a la vida i un altre de desfavorable. Variacions en funció de  l’altitud, la latitud o la continentalitat generen patrons migratoris diversos, tot i que aquí només em referiré a aquelles espècies que desenvolupen els seus cicles vitals en àrees antagòniques a banda i banda de l’equador seguint un ritme estacional. Amb aquestes idees prèvies, anem a respondre la pregunta que ens formulem a l’encapçalament.

Grup d'oques en formació. La Nava, Palència. Un gran nombre d'oques comunes arriben a la tardor al centree de la Península des del centre i nord d'Europa.

La primavera és època de reproducció, l’estiu de criança i la tardor és el moment de preparar-se per afrontar un hivern que està per venir. Tradicionalment s’associa la migració a l’hivern, al fred, a la manca d’aliment ... Però sense que sigui del tot fals, tot plegat té més a veure amb la creença popular que no pas amb la realitat biològica, ecològica i evolutiva de les espècies implicades. Per exemple, quin tipus d’hivern coneix un falciot que arriba a les nostres contrades a l’abril i se’n va els primers dies d’agost? I què em dieu d’una busqueta vulgar que arriba de l’Àfrica equatorial també a l’abril i desapareix dels salzes i esbarzers al setembre? Cap de les dues han viscut un hivern. Aleshores per què arriben abans d’aquesta estació i se’n van abans que hi comenci? Existeix una resposta.

Busqueta vulgar. Sant Jeronim de la Murtra, Badalona. Mascle cantant al mes de maig.

Com diu el Benigno Asensio (1998) tot té a veure amb una regulació endògena, basada en diferents canvis hormonals. Són les hormones les que ho controlen tot, que estan regulades o influides per altres factors com el fotoperiode. A mesura que avancem cap a l’hivern, els dies es van escursant, cada cop hi ha menys hores de llum. Però no només varia la durada relativa entre el dia i la nit, també ho fa un altre paràmetre, la temperatura. De fet hi ha una relació directament proporcional entre l’escurçament de les hores de llum i el descens de la temperatura. Però no tot és tan simple com sembla. Explica el Benigno Asensio que darrer d’aquest fenòmen migratori hi ha un transfons genètic que controla tota aquesta activitat. Altrament dit, la migració o el patró de migració respon a un programa genètic. És un clic que s’activa en un temps determinat amb unes condicions concretes. Aquest clic desperta tota una sèrie de procesos metàbòlics massa farragosos per descriure-ho aquí, però que estan exposats de manera molt didàctica i senzilla a Asensio (1998).

He començat parlant de les raons dels desplaçaments i he arribat als motius genètics i endocrins. Sort que no he continuat perquè és tan o més embolicat que el Parc del Laberint de Barcelona. Vull dir que entrar hi puc però i sortir? Anem llavors a “descobrir” on van a parar tots aquests ocells migrants (veieu que he dit migrants i no migratoris).

ON VAN A PARAR ELS NOSTRES OCELLS?

Qualsevol que faci una passejada pels carrers dels nostres pobles i ciutats els primeres dies d’agost, trobarà a faltar el xivarri que fan els estols de falciots sobre els nostres caps. Aquest esdeveniment representa el tret de sortida d’un fenòmen d’escala global. Milions d’ocells europeus es preparen per abandonar el vell continent cap a l’Africa. Un cop que es posen en marxa, travessaran muntanyes, faran llargues travessies sobre el mar i creuaran l’immens desert del Sahara. Tot per només un objectiu, la supervivència. Tanmateix per aconseguir-ho paguen un preu molt alt en consum d’energia, en temps i en risc de depredació. Però cap a on van?

Mosquiter pàl·lid alimentant-se en vegetació dunar a prop de Merzouga, Marroc. El greix és el seu combustible. Abans d'afrontar un trajecte amb d'estar en condicions òptimes i amb prou greix acumulat. 

La principal zona d’hivernada de les nostres espècies estivals (estival fa referència a aquelles espècies que es poden veure en qualsevol moment del periode estival i migratori) és el Sahel, una de les regions més importants per a les espècies de paseriformes europeus que hivernen a l’Àfrica subsahariana. És una àrea de transició d’uns 400 km d’amplada entre la selva tropical africana i el sud del Sahara, tan important que la demografia de la població de moltes espècies està directament lligada a les condicions climàtiques del Sahel durant l’hivern.

El Sahel és una de les principals àrees de hivernada de molts ocells europeus.

I fins aquí aquesta petita incursió en el apassionant fenòmen migratori.

Moltes gràcies per la vostre visita. A reveure.


BIBLIOGRAFIA: 

• Asensio, B. (1998). La migración de las aves. Acento Editorial. Madrid.
• VV.AA. (2000). Recer de viatgers. Ocells, migracions i zones humides litorals. Patronat Municipal de Cultura-Museu de Mataró. Mataró.