L'ORNITONIGMA

dimecres, 24 de febrer de 2016

Santa Fe del Montseny

El 13 de febrer vaig pujar a Sant Fe del Montseny. Era dissabte i no esperava veure gaire cosa. En cap de setmana i sense matinar massa, tendeixo a rebaixar les espectatives. I no ho faig per manca d’eines per enfrontar la frustració, sinó per sentit de la realitat. Només volia gaudir d’una estona en la natura després d’una setmana molt enfeinada. Gaudir i només són dues paraules clau si em proposo anar a Santa Fe del Monteseny en dissabte. Nucli espiritual del dominguerisme montsenyenc, Santa Fe, és principi i fi d’un bon nombre de rutes a través de la fageda. Són rutes ben senyalitzades, que guien mansament al visitant a través del bosc. Estem tan acostumats a què ens diguin què hem de fer i per on hem d’anar que és difícil sortir-se de la trajectoria que marca el sender. Són les normes, i les normes s’han de complir. Però a mi les normes no m’agraden massa, tret que les poso jo mateix (volia dir, em poso). Una norma, que forma part del meu catàleg normatiu, em llança a reseguir els corriols poc trepijats. Aquells mig invisibles, on la fullaraca arriba per sobre del turmell. Quan els enfilo noto una mena de màgia, i en un tres i no res em trobro al bell mig de la fageda: deixo d’escoltar cap altre soroll que no sigui el propi de la natura, entre els quals està el silenci i el bategar del meu cor. La fageda hivernal és el bosc que més s’assembla a un desert. De vegades només existeix la meva respiració, humida.


La fageda és territori exclusiu d’uns pocs. Hàbitat de cosmopolites i especialistes. (anem d’un extrem a l’altre), viure a la fageda és un esport extrem. Un d’aquests agosarats, que practiqua la vida a la fageda, és la mallarenga d’aigua.



De sempre he sentit un gran interés per aquesta espècie, i d’ençà que visc a Catalunya encara més. La mallarenga d’aigua és una especie que em vincula amb els meus origens com a ornitòleg. Ben estesa al meu país d’origen, Astúries, representa la bona salut del bosc amb la seva presència; o els problemes de conservació de les florestes, si es fa evident la seva absència, quan no és allà on havia de ser-hi. En Astúries s’estimen unes 17.000-31.000 parelles (García, E. 2014). A Catalunya, pel contrari, la seva distribució és molt més discontinua i està lligada al sector septentrional. Prefereix els boscos humits de tipus sentreeuropeu a qualsevol altre floresta. Per això les fagedes i rouredes del Montseny marquen el límit meridional de la seva àrea de distribució mudial(Baucells-Colomer, J. 2004).





Quan camino per la fageda, m’agrada aturar-me i esperar. Tot arriba pel que sap esperar. Sinò digueu-li a les granotes pirinenques, que per aquestes dates s’acosten a les basses d’aigua prop la riera de Santa Fe per participar en una gran orgia comunitària (el sentit de comunitat està molt desenvolupat en les granotes). El frenesí copulador fa tremolar la superficie de l’aigua. Desenes de exemplars busquen a qui agafar-se. Arriba un moment en què és només questió de necessitat, la necessitat de reproduir-se i ja no importa el gènere. Els mascles amb els seus esperons s’engaxen innexorablement a la femella, i tant és que aquesta estigui acompanyada d’un o de dos o més mascles, el menage a troi no és una cosa excepcional entre el anurs.



La granota roja no és l’única que té les hormones pujades. Mallarengues carboneres i pica-soques blaus s’esmeren en assenyalar els límits territorials. És febrer, però les temperatures suaus engeguen el sistema hormonal que els obliga a cantar com a bojos, a contestar-se els uns als altres, i ves amb compte no t’apropis gaire als meus dominis... tret que siguis una femella de la meva espècie.



Era tan sua la temperatura que a mig mati vaig aturar-me a la vora d’un bosc de ribera per treurem el paravents. En ajupir-me per deixar la motxilla al terra, una becada va aixecar el vol. Tornava cap al cotxe. Era un lloc molt freqüentat, quant de temps hi romaria allocada contra el terra amagada de les mirades absents? DE les mirades absents parlaré un altre dia. Ara us deixo amb la mirada estraviada de la becada.

http://www.casaubieto.com/comprar/laminas-de-patrice-berthon/becada-de-bartosin


BIBLIOGRAFIA:

  • Baucells-Colomer, J. 2004. Mallarenga d’aigua Parus palustris.  In Estrada, J. , Pedrocchi, V. Brotons, L. & Herrando, S. (eds.). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Pp 124-125Institut Català d'Ornitologia (ICO) /Lynx Edicions, Barcelona.
  • García, E. 2014. Parus palustris. Pp. 444-445. In García, E; García-Rovés, P.; Vigil Morán, A.; Alonso Cuetos, L. M.; Fernández Pajuelo, M. A.; Silva González, G.; Pascual Stevens, D. & Álvarez, D. (Eds.). Atlas de las aves nidificantes de Asturies (1990-2010). Coordinadora Ornitolóxica d’Asturies. Avilés.